Fecha de publicación: Sep 29, 2017 9:38:38 AM
Part del regal d'aniversari de la Mireioneta ha estat una escapada al Festival Cine de San Sebastián que s'està celebrant a la capital guipuscoana.
Vam marxar divendres a la tarda i, en unes 6 hores (que diferent és anar en cotxe sense nens) arribàvem a Hernani on ens vam allotjar a la casa rural Pardiola Baserria, una casa rural tipus casa de colònies on, el fet d'estar al pis de dalt feia que l'amplitud de les habitacions és perdés pel sostre a dues aigües. Tot i així, el preu (55€) en la temporada del festival de cine, és inigualable, l'entorn és meravellós i l'atenció de l'Ana, la propietària va ser tan basca com bona. és un lloc on no descartem en absolut tornar.
Un cop instal·lats, teníem gana, així que vam anar a Hernani a menjar els primers pintxos del viatge (com vam menjar tant i tan bé, hem fet una entrada pròpia de pintxos donostiarras) i de pas, vam fer el primer passseig per Hernani, poble a 6km de San Sebastián de marcat passat pro-Independentzia on moltes al·lusions al 'procés' acompanyen a les pancartes que demanen l'apropament dels etarres presos. A banda d'això, el centre històric ens va semblar molt maco i ens va convencer a fer-li una visita diumenge al matí.
Dissabte, amb calma, i després del suau esmorzar inclós a la casa, vam conduir fins el parking dissuassori de Loiola on vam agafar un bus fins el bulevard de San Sebastián, a pocques passes del riu Urumea on la Bette Davis ens donava la benvinguda a un mon de cine, cartells de les pelis que es projectaran i la catifa vermella que vam poder trepitjar per entrar al Kursaal i després d'una cua que es repeteix a totes les pel·lícules (la gent comená a fer cua una hora abans) vam veure la primera peli del nostre festival: Le Doleur, peli francesa molt ben rodada sobre l'angoixa d'una dona de la qual el seu marit ha estat apresat durant la segona guerra mundial. Una peli d'aquelles com deu mana. Per a mi, un 7.
Al sortir teníem temps de sobres per dinar i passejar per San Sebastian, creuant el riu vam comentar la quantitat de 'surfers' que hi ha passejant-se descalçs, vestits de noprè i amb la planxa en mà barrejats entre els milers de 'culturetis' que hem vingut a veure cine. No recordàvem tants en les nostres anteriors visites a Donosti.
El nostre passeig va recòrrer el casc antic fins arribar a la plaça de l'ajuntament, i el vam allargar per la meravellosa platja de la Concha on vam tenir enveja de la molta gent que hi havia, fins i tot, a l'aigua. Feia una calda de cal misto, i nosaltres anàvem molt abrigats.
Finalment, i després de descobrir el palau i els bucòlics jardins de Miramar vam reposar un bar davant dels cines Antiguo Berri abans d'entrar a la segona pel·lícula del dia, The Charmer, peli danesa molt maca sobre la història d'un inmigrant iranià a Dinamarca i les seves peripècies per tal d'aconseguir el visat. Ens va agradar molt i a sobre vam poder participar a un col·loqui amb el director i l'actor principal. Un 7.
Després de la peli vam desfer camí mentre sopàvem per l'eixample donostiarra fins arribar a l'hotel Maria Cristina on s'allotjen les estrelles i on havien posat dues grades a l'entrada per comoditat dels caça-autògrafs selfies. Vam veure arribar un cotxe oficial del festival d'on es va baixar un home amb un barret de cowboy però que no sabíem qui era.
I just al costat de l'hotel Maria Cristina hi ha el Teatro Maria Eugenia, preciós recinte on vam veure On body and soul, pel·lícula hongaresa que ha guanyat la berlinale però segurament massa densa com per veure-la a partir de les 23:30 de la nit. Per això, i perquè la idea original és bona (tot i que després hi ha molta part de la pel·lícula que no saps perquè hi són) li poso un 5 (i també perquè la directora, que va parlar al principi, ens va caure molt bé.
Diumenge al matí va tocar descansar de cine i, tal i com ens havíem dit vam passejar per Hernani. Vam creuar les seves muralles i vam gaudir de nou de la plaça Gudarien on l'ampli espai de la mateixa conjuga perfectament amb l'esglesia i l'ajuntament.
El passeig pel poble és molt agradable, ja que es pot gaudir d'un bon grapat de cases barroques i modernistes, però al pais Basc això queda en un norres al costat de la imatge d'un bon fronton i, sobretot de la quantitat d'imatges reivindicatives del poble, sobre ETA, amb pintades, pancartes i murals d'etarres i sobre Catalunya, amb més pintades, estelades, cartells d'actes a favor del 1O i sobetot, el veure un grup de gent grabant-se cantant l'estaca en euskera.
D'Hernani vam anar a Astiagarraga, poble on havíem reservat taula per dinar a una sidreria. Del poble no esperàvem gaire res però ves per on, hi havia la festa de la primera premsada de poma per fer Sidra, (la zona és de les més tradicionals en la fabricació artesanal d'aquest licor) i vam poder gaudir una estoneta d'aquesta festa.
Després de dinar vam tornar a la capital on vam passejar per la platja de Zurriola (la del Kursaal), vam contemplar les vistes des del baluard del Mirador, un lloc no conegut per nosaltres, i ens vam endinsar al casc antic mentre feiem temps per veure The Cakemaker al cine Principe. La peli és preciosa, un 7, una història d'amor però gens ensucrada i que et fa venir una gana... ;P. Vam poder saludar i parlar amb el director i els actors protagonistes. Experiències guais!
Entre peli i peli, poc més que pintxos pel casc antic, i és que només dues hores separaven The Cakemaker the Selfie, una hilarant comedia espanyola sobre la societat i política actual, una d'aquelles peces de baix pressupost però on es nota que està feta amb ganes resultant una pel·lícula interessantíssima. Un altre 7.
L'escapada s'acabava, al sortir del cine ens vam trobar a la Macarena Sanz, l'actriu, amb la qual vam parlar un momentet i ens va semblar una noia autèntica i molt semblant a la de la peli. Després vam tornar caminant fins el cotxe per marxar d'una ciutat on sabem que tornarem.
L'endemà, comiat amb l'Ana i de la casa per fer el camí de tornada amb una aturada a Saragossa, tot i que de manera separada ja hi havíem estat, la visita al Pilar (que petita que és la verge per cert) i el passeig pel centre comercial, no ens va semblar prou com per marcar-la com feta, doncs Saragossa segur que té més i és una ciutat facilment accessible.
El darrer tram, tot i les ganes de veure als nens se'ns fa curt, de manera que a mitja tarda San Sebastian'17 queda lluny i ja comencem a pensar que al 2018 la Mercè cau en dilluns i potser...