Vacances en família 2018

Fecha de publicación: May 04, 2018 7:3:13 AM

Després d'un any d'absència degut a que no ens va tocar el sorteig, aquest any hem gaudit del pont de l'1 de maig, gràcies al programa de vacances en família de la comarca de la Ribera d'Ebre, ja que ens va tocar plaça a l’alberg Mas de la Coixa. Una antiga masia espectacular per fora i remodelada a alberg, tot i que per dins estava tot una mica vellet. Allà vam estar 4 dies a pensió completa (el menjar va deixar força que desitjar) i l’habitació, tot i que gran no tenia bany propi. Tot i així, només érem 8 famílies i els nens s’hi van avenir ràpidament amb els nens de 3 famílies més de manera que l’objectiu sociable de l’escapada es va assolir molt ràpid. I com sempre, tot això per 362.20€

La part turística va començar dissabte visitant el poblat iber de Castellet de Banyoles de Tivissa, a part de completar en certa manera el que vam començar a Alcanar amb el poblat de la Moleta del Remei, veient les restes d’un dels poblats ibers més importants de Catalunya, el que ens va captivar va ser la vista de l’Ebre, un dels pocs rius que tenim a prop que fa goig, a una de les zones on fa més goig i un any on amb les pluges i nevades que hem tingut baixava amb un cabdal espectacular fins el punt que TOTS els passos de barca estaven tancats. La famosa frase de lo riu és vida tenia agafava un significat claríssim per a nosaltres en aquest punt, vida i història pensant en aquests pobles que van viure a partir del que els oferia el riu, menjar, transport i seguretat.

Després de recol·lectar flors, veure com treballaven les formigues i fer el ruc una mica corrent i saltant per les runes, vam visitar el poble de Tivissa, un poble que ens va agradar molt, encaixonat entre les muntanyes de la serralada del mateix nom, el que li atorga presencia i que conjuga a la perfecció amb l’arquitectura medieval del seu casc antic, les cases burgeses i la ‘doble església’ de Sant Jaume, doncs enlloc de tirar l’antiga per fer la nova és va ampliar el recinte creant un edifici ‘curiós’.

Després de dinar vam resseguir el riu fins arribar a Flix, passant la central nuclear vam veure que el centre del poble no tenia gaire res i després de confirmar que no creuaríem riu amb barca (bé, el barquer ens va dir que ens creuava però que NO ens aniria a recollir i que NO podríem caminar pel sender del riu perquè estava inundat) vam decidir anar en cotxe fins el mirador del meandre que envolta el poble, una imatge molt bonica, de nou amb l’Ebre com a protagonista i que ens recordar, i molt, al motiu d’un dels nostres primers viatges, el meandre de Melero. La visita a Flix la vam completar amb la visita a la reserva natural de Sebes, uns aiguamolls on diverses passarel·les sobre ells et porten a observatoris ornitològics. Nosaltres ens vam quedar amb cigonyes i prou, bé i amb el mosquit endèmic de la reserva, que, especialment a la Mireioneta, li va deixar diverses picades al braç. I per últim vam veure un grup de cavalls de la Camarga, un cavall baixet però fort, re introduït al parc per tal de mantenir l’equilibri entre les espècies. Una visita molt xula i recomanable, sobretot amb nens.

Diumenge ens vam quedar a prop de l’alberg, doncs la predicció era pluja, tot i que vam tenir molt sort ja que van caure unes gotes a primera hora del matí i una bona pedregada mentre estàvem a l’alberg dinant, tot i així, com el dia estava mig-mig, vam optar per visitar les dues mores, la capital de la comarca pel matí i la Nova, el poble que ens acollia, per la tarda.

A Mora d’Ebre, el primer que vam veure (i fotografiar) va ser el pont de ferro, símbol del poble que salva el riu per anar de Mora d’Ebre a l’antic barri i ara municipi de Mora la Nova. D’allà anem a la plaça de Baix, que ve a ser la plaça de la vila, doncs hi ha la casa consistorial. Als porxos de la mateixa hi ha diferents plaques que immortalitzen l’alçada de les riuades més importants de l’Ebre. Com a dada curiosa, gairebé totes són a l’Octubre. També hi destaquen una sèrie de poemes escrits a la base dels arbres d’una plaça a la que estan posant baranes, preguntem i ens diuen que és degut a que dins del programa cultural de Mora d’Ebre, aquella tarda hi haurà un cerca vila que recrearà la llegenda de Sant Jordi. Apuntat queda.

I si la plaça de Baix és diu així és degut a que és el punt on van a petar tots els carrerons del casc antic i per estar a tocar del riu Ebre, un passeig pel seu costat ens porta a conèixer històries de la guerra civil, doncs estem en un dels punts més importants de la mateixa, on es va lliurar la batalla de l’Ebre, i és que el riu era la frontera inexpugnable on es va reivindicar l’exèrcit republicà, tot fent ponts amb barques per travessar-lo.

I des del final del passeig, una rampa ens va portar fins a les runes del castell de Mora, el qual es pot visitar (2€ els adults). Més que el castell, el qual serveix per veure com van evolucionar aquestes construccions fetes pels musulmans, reconquerits per Ramon Berenguer i mantinguts per la baronia d’Entença o per l’ordre dels Templers, i fets servir en les diferents guerres fins la guerra civil, el millor són les vistes del riu.

Després reculem cap al cotxe i després de prendre un algo al ‘mono’ 7 de Ribera (3 begudes i uns pastissets de Rasquera farcits de cabell d’àngel per 8€) creuem el pont de Mora per tornar a Móra la Nova, poble que visitem després de dinar i que ens sembla molt lleig, i mira que ens el vam passejar, plaça Catalunya, carrer major, l’església del Remei, plaça de la Vila, carrer unió, plaça de la verdura... i sort que els nens van gaudir d’una estona de parc perquè nosaltres no li vam trobar res, bé sí, dues cases decents al carrer sant Domènech, perquè no es digui...

Així que, a mitja tarda estàvem de nou a la capital de la comarca, de i nou fotografiàvem el pont de Mora, ara acompanyat de l’arc de Sant Martí -perquè el veiem sempre de viatge i mai a casa?- Vam pujar al castell a veure el cerca vila – adaptació de la llegenda Sant Jordi per part dels diables Sheron de Mora. Un cercavila que va desfer les nostres passes del matí des del castell fins la plaça de Baix) i que, malgrat algun error (principalment tot el que envoltava a la princesa), ens va agradar i sobretot, ens va proporcionar aquella sensació d’estiu i de Luna de Avellana que tant ens agrada. Una tornada d’hora a l’alberg per jugar a futbol una estona va rematar el dia.

Dilluns teníem el que a priori era el plat fort del dia, excursió a Miravet a veure el seu castell templer, 5€ entrada familiar i, a veure, és molt gran, domina el terreny d’una manera majestuosa, té alguna sala que et tele transporta bastant bé a l’època medieval -a mi especialment el pati d’armes- però tot i així li falta un puntet per dir allò de ole!. Això sí, de nou, les vistes de l’Ebre són de primeríssim ordre. De fet la imatge des de la torre de la terrassa inferior del poble amb l’església vella i el riu ens van fascinar. Ens haguéssim quedat hores i hores. I és que de la Ribera d’Ebre ens ha flipat el riu (potser hem tingut sort amb la quantitat d’aigua que portava) i la verdor del paisatge, un autèntic patchwork de verds al·lucinant.

Després vam baixar a recórrer el poble, també macot, tot i que ens quedem amb Tivissa i, on, vam veure força més turisme, fins i tot internacional, del que havíem vist anteriorment. La gràcia va ser veure l’embassament al costat del poble pràcticament desbordat amb arbres, senyals i patis de cases inundats.

Per la tarda vam canviar de comarca, allunyant-nos una mica de l’Ebre, no gaire, doncs si alguna cosa bona tenia la nostra ubicació era com de prop hi havia molts llocs per visitar, i vam arribar-nos a Corbera d’Ebre, per tal de visitar el poble vell, que va ser esmicolat durant la guerra civil espanyola, tot i que els últims habitants van marxar al 1995 quan el recinte va ser convertit en un museu per la llibertat. Una visita (3€ cada adult) esfereïdora però a l’hora tranquil·la, en certa manera, veure aquests errors del passat i com queda tot després d’una guerra et fa reflexionar i et dona una sensació de pau i tranquil·litat interior ben curiosa. A més a més, en aquest museu a l’aire lliure hi ha obres de 25 artistes diferents, cada obra representa una lletra formant l’abecedari de la llibertat i a l’entrada als nens els hi donen un mapa del lloc i ells han d’anar buscant totes les lletres, cosa que a banda de tenir-los distrets li treu dramatisme a la història. Dins del poble vell, el lloc més simbòlic és, segurament l’església de Sant Pere, encara dempeus però semi-derruïda i sense sostre, avui en dia acull actes tan religiosos com civils i culturals. Nosaltres vam tenir la sort de trobar-nos (a en Marcel Mauri també però no) amb obres de la V bienal d’art de Corbera de l’any passat. Una exposició d’obres d’art relacionades amb els drets humans amb algunes peces realment maques i impactants. Després d’un berenar no gaire saludable a base de patates de bossa i begudes (9€) al bar Terra Alta a la part nova (poc atraient la veritat, el bar i el poble) ens vam endinsar en el terrenys de guerra fins arribar a les trinxeres dels barrancs de Vilalba dels Arcs, conduint cap a elles ens vam adonar que estàvem en la Catalunya més profunda, amb aquella sensació de que estàvem apunt d’acabar-nos la carretera, d’arribar al final... si més no curiós. Les trinxeres, doncs igual que a Corbera, una sensació estranya, la de veure un lloc tràgic però sense sentir-ho, pensant en aquells soldats que van lluitar i van morir contra germans per decidir un règim polític. Tots tenim històries familiars que ens ho recorden i aquelles trinxeres, ens ho van demostrar. De tornada vam parar un moment al poble de Vilalba dels Arcs, que pel petit que és encara ens va semblar agradable, i amb una església amb una façana prou maca, però amb poca cosa més, hi ha un centre d’interpretació de la vida del soldat, però ja dúiem massa ‘trote’ de tot el dia i ens ho vam saltar. Vam preferir una altra estona de futbol a l’alberg. I així vam arribar a l’últim dia de viatge, després d’esmorzar i amb tot recollit vam sortir amb la idea de visitar el centre de recuperació de la tortuga mediterrània de Marsà però al arribar al poble ens vam trobar amb la família de Banyoles i la de Sant Martí (que no pas l’arc) de l’alberg que ens havien copiat la idea, i que el centre estava tancat... així que ens vam ajuntar les tres famílies per anar a les mines de Bellmunt de Priorat.

Allà sí que vam poder fer la visita guiada (7€ cada adult) a l’exterior i la primera planta de l’excavació d’un total de 20 i 650 metres de profunditat. Per sota de la planta 4, està tot inundat, doncs estan per sota del nivell freàtic, quan la mina funcionava hi havia bombes en funcionament les 24 hores del dia que treien l’aigua. Al tancar la minar, als anys 70 del segle XX després d’uns cent anys en funcionament.

Això hi molt més ens ho van explicar en la visita guiada que incloïa dos audiovisuals. La visita està bé, però al portar la mina més de 40 anys tancada l’acció de l’aigua s’ha fet evidentment i realment sembla més una cova que una mina, tot i així, no vam arribar nio de lluny a les sensacions dels miners de Potosí, però si que vam veure com de dures eren aquestes feines, però tant necessàries ja que el plom, tret de la galena que era el mineral de la mina es feia servir en multitud de llocs, des de munició a canonades. Un cop es va veure que era perjudicial per la salut, va baixar el seu preu i no sortia a comte fer servir la mina, així que en les seves profunditats encara n’hi vetes immenses per treure’n... potser si algú sap alguna manera de fer-ho més ràpid i econòmic...

Després d’un pícnic (proporcionat per l’alberg) al costat de les mines vam fer una volta pel poble que acollia les mines, vam veure les cases dels treballadors, però ens va sorprendre no veure gaire ‘riquesa’ al poble, cases maques, monuments... és a dir, com si dels diners de les mines, que durant molt de temps va ser molt, no es quedaven gaire al poble. Un poble, força lletjot, del que el més maco i amb diferència és l’edifici de la mina i, la vista de lluny del poble a sobre de la vall.

I deixant enrere aquesta vista vam tancar unes altres vacances en família, una manera molt xula de fer ‘turisme de proximitat’.