Mónaco

Gràcies a Corsica Ferries, ben d'hora ben d'hora desembarcàvem a Niça, ciutat que teníem pensat visitar l'endemà, cosa que finalment no vam fer, i ens vam dirigir cap a un nou país, Mónaco, aquest peculiar estat, el segon més petit del mon amb poc més de 2 quilòmetres quadrats, regit per una monarquia que viu de la premsa rosa i el glamour i amb una administració que depen en bona mesura de França. De fet, no hi ha cap frontera que marqui el canvi de país, així que conduint per la serrada costa francesa, igual que la corsa, entràvem a Mónaco, el 25è país que visitem plegats.

Les primeres impresions després de donar unes quantes voltes per decidir on anàvem van ser el que esperàvem (i el que recordava la Mireioneta), Mónaco en sí, es més aviat lleig, molt formigó formant blocs de pisos que costen autèntiques fortunes. Cosa difícil d'entendre ja que dubtem que els treballadors del Emilie's Cookies, un local així com per nenes pijes, on ens van clavar 17€ per esmorzar un parell de galetes, una mufin i 3 begudes, es puguin permetre aquests preus. O la gent "normal" viu de lloguer, sent aquest més econòmic, o tots aquests viuen a França i Mónaco està ple de pisos buits.

Després d'esmorzar vam pujar la rampe la major per arribar-nos al casc antic. De pujada, la maranya de formigó guanya una mica de bellesa al conjugar-se amb el port i el traçat del gran premi de F1, fins i tot es veuen els pianos peraltats. No és una imatge idílica però dóna una versió brutalista de Piana ja que la ciutat-estat està construida a mode d'amfiteatre mirant al mar.

Un cop adalt, després de passar per l'estatua de François Grimaldi vestit de monjo, tal i com va entrar per conquerir Mónaco fa més de 600 anys (i la seva família hi continua manant) t'hi trobes a la plaça del palau, on, com és lògic, s'hi troba l'eclèctic palau dels Grimaldi, mig palau, mig castell, amb una barreja d'estils, donant lloc a un edifici lleig la veritat. Pot ser la resta d'edificacions no s'han atrevit a millorar el palau i per això tot és lleig¿?

Vam passejar pels quatre carrers mal comptats que formen el casc antic emportant-nos una agradable sorpresa ja que és totalment diferent a l'amalgava de formigó que havíem vist fins llavors, construït a mode de poblet amb tendes de souvenirs (moltes molt cutres tot sigui dit) i restaurants. Va ser curta però va valer la pena passejar fins arribar al primer dels dos objectius que teníem marcats amb vermell a Mónaco, l'oceanogràfic.

Aquest museu construït sobre un penyasegat on antigament hi havia una presó, és una atracció turística no molt coneguda però que val molt la pena, sobretot amb nens, ja que està tot molt ben posat i explicat, s'ha de tenir present que Jacques Cousteau va ser director d'aquest centre durant més de 30 anys.

Entrar ens va costar 40€ per poder veure molts peixos, cosa que ens va anar de conya ja que Buscando a Dory i Buscando a Dory han estat les dues pelis de moda abans i durant el viatge pels nens. Tot i que les dimensions no són comparables a l'Institut oceanogràfic de València, potser amb nens és més fàcil aquest, on la piscina més gran, visible desde tres pisos diferents, és suficient per veure taurons, una manta que s'exhibia com si sabés realment que era una atracció, tortugues...

En d'altres aquaris vam poder veure milers de Nemos, altrament dits peix pallsso, la Dory, o cirugià blau, meduses, peixos verinosos, morenes, pops...

Però la millor atracció de l'oceanogràfic és una sala a banda de l'aquari on es poden tocar taurons!!! Quan li vam dir a en Pau va al·lucinar, En una sala amb poca llum hi ha mitja dotzena de taurons petits nedant en una piscina oberta i quan passen pel teu costat els pots acariciar. Tenen una pell curiosa, difícil de descriure, ara bé, són musculatura pura. Perquè estàvem fora l'aigua i ells a dins, perquè si te'ls trobes nedant, tot i ser críes (críes de més d'un metre però) ja faríen la seva impressió. Una experiència va ser sensacional!