Dies de càmping i vacances… I teletreball
Fecha de publicación: Sep 28, 2020 10:22:52 PM
Tot i estar oficialment de vacances, el divendres el vaig començar treballant, era d’hora i em va anar molt bé per tancar alguns pendent. Haver anat a Astúries 5 dies abans del previst havent sortit un diumenge ens ha permès “avançar feina” i haver guanyat un dia de vacances, de manera que si la idea era fer un viatge tranquil, ara encara ho serà més. Però haurem de mirar l’ordinador.
Un cop tots dempeus vam esmorzar i, a mig matí vam sortir cap a la platja de Cobijeru, una platja especial, no pel fet de que s’ha de caminar uns 10 minuts un cop aparques (aparques, o deixes el cotxe d’aquella manera), ni perquè hi ha una altra cova que els nens van voler explorar a mitja aproximació (bé, això sí que ho fa una mica especial), si no perquè la platja és interior, és a dir, està a un gorg separada del mar cantàbric pels penya-segats, i l’aigua es filtra per les roques i les coves formant un platjeta de pedres tan bonica com freda està la seva aigua. Freda a no ser que siguis un cranc dels que hi ha per les seves roques o en Pauilolo, que aigua que veu, aigua que s’hi fica. Ben fet, i una altra experiència al sarró. La tornada es pot fer per un altre caminet, que no sembla tan maco com el d’anada, doncs sembla més pelat, però s’ha de creuar, el salt del cavall, un pont de pedra que uneix dos penya-segats, la Mireioneta ja no ho veia clar, i només va caler que una senyora li digués que ho havia passat fatal amb una nena per treure-li les ganes del tot.
De totes maneres vam pujar a veure que, deixant la bossa amb les tovalloles a la platja, vam veure la panoràmica i vam decidir que ja estava bé, no és tan difícil, però tampoc paga la pena pel camí de després, amb la foto n’hi ha prou.
El que si que vam fer, va ser explorar una gruta que hi ha en aquesta part del penya-segat, una mini excursió molt xula, on, amb llanternes i ajupinte força, passant entre estalactites, estalagmites i bassals d'aigua, arribes a l’altre extrem on peta el mar Cantàbric amb molta força (això a l’Aranet ja no li va agradar tant) però la imatge és tot un espectacle.
Per dinar ens vam dirigir a Llanes, poble amb molt més turisme que Ribadesella i que vam recórrer amb la panxa plena. Ens va fascinar. El port natural forma una llengua que s’endinsa fins el medieval casc antic. Un casc que vam recórrer sense presses gaudint dels seus edificis notables, com el casino o l’església de Santa Maria, però sobretot de l’ambient del poble, ens va fer una mica de ràbia perque s'ha de reconèixer que és més maco que Ribadesella.
De tornada, vam allargar el passeig fins el final del port passant pel far, l’estàtua de la dona del pescador i retratant-nos al davant dels cubs de la memòria, una sèrie de blocs de formigó pintats de colors. Una d'aquelles obres d'art contemporani "discutibles", tot i que per a mi, entre els cubs grisos i això, no hi ha color (mai millor dit), una altra cosa és el cost.
Vam agafar el cotxe amb la intenció d’arribar-nos al mirador de la Boriza, de camí vam aturar-nos a l'apocalípticament maca platja del Toró, una platja gran plena de roques a la sorra, una escenari de Mad Max total. Malauradament el moment no acompanyava pel bany, doncs ni en Pauilolo va voler ficar-se.
De nou al cotxe, ens vam passar el mirador de la Boriza, el GPS ens ha donat molts problemes durant aquest viatge, i vam acabar arribant a un altre mirador, on també es veia aquesta platja, però sense ser tan espectacular (si és que l’altre ho era). Vam decidir que era un bon moment per girar cua i donar per acabat el dia. Bé acabat no, doncs als kids club del càmping, on el nens s’hi han passat unes quantes hores, organitzaven un Cluedo nocturn per tot el càmping, i clar, en Pauilolo no se’l va voler perdre.
Dissabte vam fer ruta cap a l’oest, passant Gijon fins arribar a un altre dels pobles de turisme clàssics d’Astúries, Cudillero, tot i que abans d’arribar vam passar pel petit poble de El Pito on hi ha una sèrie de cases indianes molt i molt ostentoses, com exemple La Quinta de Selgas, on vam flipar amb el que segurament és un palau que haurà sortit a algun Hola de l’àvia.
Ja a Cudillero, vam aparcar als pàrquings que hi ha passat el port (no érem els únics turistes) i vam recular fins la plaça tot gaudint del que segurament és el més espectacular del poble (i del més maco del viatge). La composició de els cases encalades amb els marcs pintats de colors vius disposats en forma d’amfiteatre davant la plaça i d’una petit port d’aigua, una imatge “de postal” davant la qual t’hi quedes plantat una estona llarga mirant-la i fotografiant-la. Vam fer una petita incursió per les empinades pujades del poble abans de dinar i una altra més llarga després, tot buscant els diferents miradors per captar la millor imatge del poble, tot i que de postals se’n troben moltes, des del nostre parer, el millor és des de baix, o des del port, des d’on vam fer l’última sessió de fotos observant com havia de baixat la marea en l’estona que havíem estat passejant pel poble.
Des de Cudillero ens vam dirigir a la propera platja del Silencio, on vam aparcar de franc al lateral del camí (es pot fer a la majoria de platges sempre i quan trobis lloc), molt a prop del mirador a la platja, vam ser afortunats perquè la imatge de la platja des de dalt paga la pena, una mitja lluna llarga envoltada per un penya-segat de pel·lícula.
L’accés és senzill però s’ha de baixar una estona curta, la platja és de pedres (que bé que van les sabates de riu), i l’aigua estava freda, però l’estona que vam estar allà, els 4 banyant-nos, mirant peixets i descansant, va ser idíl·lica, pel lloc, i per estar els quatre junts de vacances. Bé i per trobar-li sentit a l’expressió estar com una cabra, doncs vam veure un grupet de cabres menjant herba al fil mateix del penya-segat, un penya-segat d’una altura impressionant.
Un cop vam demostrar que no érem d’allà, doncs si bé a Cudillero la marea va baixar, mentre estàvem a la platja va començar a pujar (i ho fa molt ràpid) fins el punt que vam haver d’enretirar les tovalloles perquè no quedessin molles vam decidir que tocava retirar-nos, tot i que abans de tornar a casa vam completar la zona arribant-nos al far de Cabo Vidio, un lloc ideal per contemplar la costa retallada del nord d’Astúries, de fet de manera paral·lela a la carretera que et porta fins el far hi ha la ruta del penya-segats.
Diumenge tocava ruta en cotxe fent la primera internada als Pics d’Europa, un de les zones més mítiques d’Astúries, i de Cantàbria, doncs els comparteixen. Vam posar ruta cap a Cabrales i, pocs quilòmetres després d’haver deixar l’autovia del Cantàbric (per cert tota gratuïta malgrat estar plena de viaductes), ens n’adonem que l’hem encertat de ple, doncs el paisatge és una autèntica meravella, verds de mil colors, aigües turqueses i muntanyes que, malgrat no ser altes, ho semblen. Senzillament deliciós. Per rematar-ho en un dels miradors del Naranjo de Bulnes, creiem que el del Pozo de la Oración. Nosaltres, vam estar de sort, doncs les nostres pregàries van fer que les núvols s’obrissin oferint-nos una imatge divina d’aquest cim tan peculiar.
Passat el(s) poble(s) de Cabrales ,l’espectacle continuava, ciclistes i cabres a la carretera fins arribar a Poncebos, poble d’on surt el funicular de Bulnes, entre el preu, que trobem car i la quantitat de gent decidim passar de llarg i arribar per aquella carretera fins el poble més alt dels Pics d’Europa Sotres, lloc on fer turisme actiu i amb unes vistes precioses.
Nosaltres ens ho vam prendre amb calma, un bon àpat i un passeig pel poble, doncs no teníem pensat de fer excursions, tot i que ens vam quedar amb les ganes, aquell dia el teníem complet, tant, que després d’estar al poble més alt d’Astúries (1050msnm) vam desfer camí fins arribar a cota zero a la platja de las Cuevas del Mar, un altre indret de conte. La platja en ella mateixa és normal, té fàcil accés i tots els serveis, però a l’interior de l’aigua, o fora si la marea està baixa, hi ha unes formacions rocoses de formes peculiars. De fet, la primera l’has de creuar per arribar a la platja.
A la platja, en Pauilolo no es va voler perdre el bany, però també vam tenir moments per jugar a pales, fotografiar les cavitats des de diferents racons, xerrar amb un matrimoni de locals, molt d’esquerres i molt asturians (costava entendre’ls), ens van criticar a en Casado fins gairebé vomitar, ens van explicar els problemes del poble, les virtuts de la seva terra i que seguien a l’Sporting, de fet, amb molt d’orgull, ens van dir que estaven emparentats amb en Quini, al que de fet, li agradava molt anar a la platja. Vam rematar las Cuevas, prenent un “algo” allà mateix, hi ha qui diu que és la versió asturiana de la platja delas Catedrales... a veure, podríem dir que és una versió en miniatura d’aquelles, però fa el seu goig.
Dilluns era dia d’acció, teníem reserva per fer el descens del Sella, i “ben d’hora”, a les 10:30 sortíem cap a Arriondas, el poble d’on surten les embarcacions de l’agència que havíem contractat per fer l’activitat.
A les 11 estàvem a la porta del local, nosaltres i una munió de gent que saltant-nos qualsevol protocol de COVID ens vam armar amb un rem una armilla salvavides i un bidó per guardar les nostres coses. Amb això i una classe teòrica de 2 minuts ens van pujar a un caiac i cap al riu que fa baixada. Primer de tot dir que l’activitat paga la pena, però l’inici... buf, com tots els inicis, és complicat. Et deixen anar en un kayac, a tu i a una munió de guiris que sabent tant de remar com tu. Directament, no s’hi cabia al Sella, xocs, cops, varades... i mala lluna intentant navegar rectes pel riu. De manera que els primers moments de navegació van ser tensos fins el punt que a la poca estona ja volíem parar i gairebé deixar l’activitat.
Ens vam aturar i vam deixar passar molta gent, va ser un gran encert doncs a partir d’aquest punt vam poder anar molt més tranquils gaudint de l’activitat i de l’entorn. Que potser no som experts en el rem? Segur. Que cada cop que encaràvem un ràpid no teníem clar per on sortiríem? Cert. Però ens ho vam passar teta.
Va ser una activitat llarga, portàvem pícnic que vam fer a la vora del riu, també vam fer un parell d’aturades més per banyar-nos, l’aigua estava freda, però feia calor, i amb l’esforç s’agraïa molt.
La darrera aturada va ser en un punt on el riu s’eixamplava molt, tornaven a haver-hi moltes embarcacions però hi havia espai de sobres per estar-s’hi sense molestar ni ser molestat. La gràcia d’aquell lloc però, era que hi havia un punt on podies saltar al riu. Hi havia profunditat doncs era una espècia de piscina (en general el riu té molt poca profunditat). Com és obvi, i malgrat la gent que s’hi tirava eren més aviat joves, en Pauilolo li va faltar temps per decidir que s’hi tiraria. Per fer-ho ja li va costar més, però com és un tità, ho va fer, i no una, ni dues, si no tres vegades va saltar a l’aigua des de més de 3 metres. Campió.
Vam acabar la navegació amb les darreres varades (al final el riu era molt ampli i amb poca profunditat) i socorrent a una embarcació que va bolcar (quin ensurt se’n van endur) en un dels últims ràpids, segurament el més ràpid de tots, de fet, nosaltres vam estar apunt de fer-ho, doncs vam xocar contra la paret, per sort vam poder fer bastant bé el contra pes.
I finalment vam arribar al primer punt de recollida. Continuar ens semblava massa, havíem fet uns 9km i continuar eren 5 més... del mateix, així que vam sortir per aquell punt i, després d’esperar una estona, vam agafar un autobús que ens va retornar a Arriondas, on vam fer berenar al centre del poble, i on vam al·lucinar de que a Astúries hi ha autèntiques casasses a arreu.
Llavors, el lògic era tornar a casa, però vam veure un senyal que indicava el mirador del Fitu, un dels miradors típics d’Astúries. Realment estàvem força a prop, o millor dit, era el punt de visita més a prop on estaríem, així que amb el banyador posat ens vam enfilar pel cim del Creu fins arribar a aquest mirador en 360º des d’on es veu el mar i els pics d’Europa, les vistes són realment espaterrants, també s’ha de destacar l’entorn, però dels entorns espaterrants a Astúries ja estàvem massa acostumats. De totes maneres, el més sorprenent, és que per pujar al mirador, amb el banyador posat, vam haver de fer cua! Suposem que pel COVID, només accedia una unitat de convivència a l’hora al mirador. Però cua, que vam estar gairebé una hora! I amb el temps que començava a enfosquir-se, no hem vist enlloc un temps tan variable com a Astúries.
Després de la sessió de fotos, finalment vam tornar cap a casa, i poc després d’arribar al càmping, els pitjor presagis es van fer realitat, començava a ploure, per tant, ho vam ficar tot dins la tenda i del cotxe i, com si fóssim cargols, ens vam quedar a dins fins l’endemà.
Però durant l’endemà continuava plovent, i ho faria tot el dia, de fet és el que estava previst, i com a tal, nosaltres havíem decidit visitar Oviedo, la capital, doncs en una ciutat sempre era més fàcil poder trobar activitats a cobert.
Cap al migdia arribàvem al Monte del Naranco, plovia una mica, aquella pluja que sembla que no, però que no para i tens el risc d’acabar xop. I si amb aquesta pluja l’església (palau d’origen) de Santa Maria del Naranco ens va sembla meravellosa, deu ser que ho és, doncs la pluja acostuma a deslluir.
Vam passar una estona vorejant aquest temple mil·lenari, mirant i admirant els racons de les seves façanes, però no vam poder gaudir de l’interior, doncs les visites estan reduïdes i, sota la pluja ja hi havia força cua esperant la següent.
Vam pujar una mica més pel Naranco, fent una breu aturada a la “germana petita” de Santa Maria, l’església de San Miguel de Lillo, on només baixa la Mireioneta i, poc després, vam desistir de pujar fins a dalt on hi ha un Crist Redemptor, al no estar del tot segurs de si podíem arribar per la carretera o no.
Després del Naranco ens vam enfilar cap al centre d’Oviedo, continuava plovent, així que amb els paraigües vam recórrer el casc antic de la capital astur, sense fixar-nos gaire, però gaudint d’una ciutat, doncs Oviedo és la capital i es nota, és molt més ciutat que Gijon. Tant la seva catedral com la resta d’edificis nobles són molt castellans, d’aquella pedra groguenca que tant ens agrada.
Després de dinar a la plaça Trascorrales, continuem la passejada, tot buscant estàtues, doncs Oviedo n’està ple d’elles, a la mateixa plaça hi ha “la lechera” amb burra inclosa i ben a prop el venedor de peix, mostrant un passat no gaire llunyà de la ciutat, tant proper com que només cal passar la plaça de l’ajuntament per arribar on estan els venedors del present, doncs està l’històric mercat del Fontán, el qual vam travessar per dins i vam acabar sortint per l’elegantíssim passadís del Fontán.
I vam continuar passejant sota la pluja, passant per les Corts asturianes fins arribar a la plaça de l’Escandalera, amb l’estàtua de la Maternitat, obra de Botero (estava clar que “en Botero” en tindria alguna estàtua).
La plaça de l’Escandalera, separa el casc antic de l’eixample de la ciutat, i allà comença el Campo de San Francisco, un dels pulmons d’Oviedo (com si li calguessin), un parc clàssic, com no podia ser d’una altra manera per Oviedo, una ciutat sòbria i elegant, al parc hi ha algunes de les estàtues més conegudes, la de la Castañera, una antiga fotògrafa del parc, i la de la Mafalda, un personatge universal que té la seva estàtua, en colors, en un banc al bell mig del parc.
I d’un personatge universal, a un altre, un dels moments ‘freaks’ més esperats del viatge, visitar l’estàtua a mida natural d’en Woody Allen, un dels icons de la Mireioneta, un director genial enamorat d’aquesta ciutat, la qual va fer servir d’escenari a Vicky, Cristina, Barcelona. Vam tancar el cercle tornant a la plaça de l’Escandalera, passant pel costat “del cul” i on estava el Carbayón original “el roure d’Astúries” just davant del teatre Campoamor, teatre on es fan les cerimònies dels premis Princesa d’Astúries.
I d’allà vam tornar cap al casc antic, descobrim un carrer que ens encanta i que porta cap a la plaça de la Catedral, per res en especial, o potser sí, perquè porta a una altra plaça que també ens encanta, per res en especial, o potser sí, perquè a la plaça, la plaça de Porlier hi ha l’escultura “El regreso de Willams B. Arrensberg”, “El viajero”. Un viatger com nosaltres, amb paraigües i tot, doncs plou.
I des de la plaça, al fons ja es veu la Catedral, imponent, ens atrau, i cap allà que hi anem, primer, fotos a l’escultura de la Regenta, ganes de llegir-la, i després al monument, com diu el refrany pels peregrins del camí de Sant Jaume, qui va a Santiago però no a san Salvador, coneix a l’apòstol però no al Senyor. De totes maneres, nosaltres el vam conèixer a mitges, doncs per entrar hi havia cua, entrades reservades, COVID, i una madrilenya que sí que tenia l’entrada (i que em va fotre un paraiguasso).
Vam tornar cap al cotxe, cansats de la pluja, els grans i de caminar els petits. Amb el casc antic visitat, vam descartar prendre quelcom al carrer Gascona “el bulevar de la sidra”, doncs ens va semblar força orientat als guiris, vaja a nosaltres.
En canvi, vam fer quelcom tan alternatiu com anar al centre comercial Los Prados, a les afores d’Oviedo i tancar-nos al cinema per veure la peli d’Scooby Doo, als grans no ens va agradar en excés, tot i que veure a en Patan i a en Pierre NoDoyUna ja pujava la nota, però com a mínim no ens vam mullar i als nens els hi va agradar tant com el massatge que es van fer abans d’entrar al cinema en una butaca d'aquelles que fan massatges. De manera que tots vam acabar el dia contents.
I com diu un asturià “il·lustre” (Melendi), “después de la tormenta siempre llega la calma”, va estar plovent fins ben entrada la nit, però dimecres va ser un dia serè, en el qual vam tornar a agafar el cotxe fins passar Oviedo i arribar a Proaza, on a peu de la Senda del Oso vam fer l’activitat “Conoce nuestros osos”, i és que com queda clar, Astúries és terra d’ossos i en aquella zona n’hi ha força. El nostre guia, l’Antonio, ens va fer una sessió teòrica magnífica, explicant-nos dades sobre els ossos, en concret sobre l’espècie pirenaica, la més petita, doncs és la que està més al sud, el seu comportament i la seva aclimatació a Astúries, on, segurament degut a que espai en tenen molt, l’os està molt ben vist i integrat. També és cert que el turisme de l’os deixa molts cèntims a la comunitat, així que algun que altre atac a bestiar o a un pomer... es deixa passar. Que diferent amb com es veu l’os a Catalunya!
Per altra banda, també ens explica de la seva fundació, que bàsicament es dedica a observar i estudiar els ossos, que és el que volen fer, interferir el mínim possible amb ells, contar-los de manera aproximada, conten mares amb cries, i ja està. Tot i que, també s’encarreguen de cuidar si apareix algun ferit o alguna cosa semblant, i, en aquests casos els hi posen xip.
Mentre ens explicava tot això vam passejar un trosset de la Senda del Oso, una via verda molt bonica que ens va quedar pendent de fer en bici, un dels clàssics d’Astúries i vam arribar a uns tancats on tenen dues osses que no han tingut tanta sort com els altres, doncs van ser capturades per humans de petites, i un cop rescatades, ja no era possible deixar-es de nou en llibertat, de manera que els hi toca viure allà. N’hi havia tres però una va morir fa un parell d’anys.
Les condicions en les que estan són força bones, de fet tenen tant d’espai que de les dues, només en vam veure una, l’altre estava amagada, així que creiem que aquesta activitat, gratuïta, i complementada després al poble amb un vídeo sobre els costums dels ossos, és un indispensable a Astúries.
Per cert, no teníem ni idea que les osses busquen tant la reproducció que s’emparellen amb tots els ossos que poden quan estan en cel, poden arribar a tenir cries de diferents mascles doncs un cop fecundades l’embaràs triga setmanes a començar. Així s’asseguren que els mascles no matin a les cries, doncs són territorials. Això sí, el vídeo ens va mostrar com després que un mascle matés la cria d’una ossa, aquesta podia aparellar-se amb el mascle poc després per tornar a parir... coses que els humans no entenem pas.
I tot just acabar l’activitat vam haver de sortir ben ràpid cap al parc Natural de las Ubiñas y las Mesas, a l’Astúries produnda, fins al parc de la Prehistòria de Teverga, on teníem una altra activitat, un taller sobre com caçaven els primers humans.
La nostra instructora, molt preocupada pel COVID, no ens va deixar disparar l’arc, per disgust de l’Aranet, però sí una llança amb un propulsor que feia que llancessis més fort i més lluny. Tot això després d’una classe teòrica sobre com els primers homínids van baixar dels arbres, es van haver d’aixecar per caminar, van descobrir les pedres, les eines i les armes. I el millor de tot, tot això enmig d’un parc preciós, amb bisons semblants als de la prehistòria i amb unes vistes increïbles, on vam aprofitar per dinar allà mateix, i és que, que bé s’hi estava a Astúries!
Després de dinar vam desfer camí tot gaudint de lluny del paisatge pel que recórrer la Senda de Oso i vam tornar d’horeta a l’hotel, doncs els darrers dies havien estat intensos i els nens volien gaudir del càmping, de la piscina, i dels seus amiguets, i nosaltres, descansar una mica.
Dijous el viatge s’acabava, de fet vam decidir tornar un dia abans doncs, donaven pluges pel cap de setmana i no volíem recollir plovent, a més a més, així fèiem la tornada amb més calma.
I el que té el temps d’Astúries, tot i que donaven pluges pel cap de setmana, dijous feia calor i un dia preciós en el que teníem una altra activitat al Museu del Juràssic deColunga, un altre indret meravellós, verd, bast i en aquest cop a tocar de la platja.
Allà vam fer una gimcana molt currada recorrent els diferents espais exteriors del museu, on hi ha rèpliques de diferents dinosaures, ni tantes ni tan realistes com les de Meze, però en un entorn més maco. Els nens van haver de fer diferents proves mentre ens explicaven coses sobre els dinosaures. La millor, veure’ls córrer com si fossin dinosaures herbívors o carnívors. L’interior del museu no el teníem inclòs i no el vam visitar, així que després de fer l’aperitiu al cafè del MUJA vam anar a fer un pícnic al costat de la platja la Griega, on hi vam estar molt bé, tot i que hi havia força gent.
Però de gent encara hi havia més a la platja en sí, realment la Griega és una platja, ben bufona, amb molta sorra i més llarga que ampla, té l’al·licient que està partida pel riu Liberdón que desemboca allà mateix. Ara bé, entre tanta gent que hi havia, que en Pauilolo volia platja i l’Aranet riu, vam veure que no ens banyaríem.
Abans de prendre una decisió, vam fer la breu passejada que et porta, pel seu “camí de ronda”, que separa els penya-segats d’un bosc que ja sembla bastant de l’època dels dinosaures, fins les icnites més grans del món després d’unes que hi ha a Austràlia. I és que aquella part de costa asturiana era zona de dinosaures, que per això està el museu, i al llarg de la costa hi ha diferents jaciments de petjades que van deixar els dinosaures del Juràssic, En aquell punt hi ha un grapat on destaquen unes d’un sauròpode que fan 1m30cm de diàmetre. Lloc curiós i interesant pels nens. Desfent el camí, vam veure que el denominador comú entre platja o riu, és adir, el que volien els dos nens, era la piscina del càmping (i els seus amics), en definitiva, que com la platja continuava a rebentar, vam fer les quatre fotos de rigor i vam decidir tornar cap al càmping.
Volíem haver rematat el dia anant a visitar i a sopar a Sotres, però el temps de nou va girar i, sincerament, ens feia mandra, així que per sopar vam baixar a Ribadesella, on vam passejar la zona de la platja, amb els palaus “demodé”, un passeig molt del nord d’Espanya, abans de creuar a peu el pont que creua el Sella (després d’haver-lo creuat infinites vegades en cotxe) i acabar el dia al casc antic.
I així vam arribar a divendres, l’últim dia 100% asturià i amb el que acabarem aquest totxo-post. Per l’últim dia vam deixar la visita als llacs de Covadonga, arriscant bastant, doncs és força normal que estiguin emboirats i no es pugui veure res, ni tan sols pujar-hi. De fet, en Nico i família, i uns altres amics de l’Aranet que van estar per Astúries els mateixos dies, van intentar pujar en dies diferents i no van poder. Nosaltres, ja ho anticipem, vam ser afortunats i vam tenir un dia preciós.
El dia no va començar com teníem previst, doncs per accedir als llacs en vehicle propi has d’arribar abans de les 8:30 (en temporada alta), nosaltres ens vam posar el despertador ben d’hora per fer-ho i just quan ens vam despertar, la Mireioneta se’n va recordar de que NO es podia sortir en cotxe del càmping fins les 8:00, així que no arribàvem. Ràpidament vam tornar al llit.
Ja en horari “normal” vam agafar el cotxe fins Cangas de Onís, on vam aparcar-lo per agafar el bus que et porta als llacs. L’ascens, un dels mítics de la Vuelta, és un dels al·licients de l’excursió, els conductors dominen a la perfecció la pujada, cada corba, els ciclistes, les vaques, comunicant-se entre ells i aturant-se de tant en tant per deixar-se passar i per cabrejar-se amb els conductors turistes que ho fan de pena.
Nosaltres mentrestant gaudim de l’espectacle, del de la pujada i de les vistes, els llacs de Covadonga no són especialment alts, estan a poc més de 1000 metres, com Vilallonga, però entre la seva proximitat al mar i la seva extensió, fan que sembli realment alta muntanya, però una altra muntanya pintada sempre de verd, o millor dit, d’infinits verds.
Un cop a dalt vam començar a caminar, volíem, o millor dit, volia fer una ruta “llarga”, la número 2 crec, però vaig acabar cedint a les pressions familiars i vam fer la 2 reduïda, que és l’estàndard.
La ruta comença enfilant-se rostos amunt i en un desviament t’hi arribes al mirador del príncep (nom posat per l’actual rei que va ser qui el va inaugurar, que ve que viuen aquests), realment, les vistes de la depressió de la Vega són formidables.
Després de caminar una estoneta passant de llarg el centre d’informació vam fer un esmorzar en una àrea habilitada, i tot just després vam arribar a la zona de les mines, vam travessar un parell de túnels excavats a la roca i vam gaudir d’aquest racó tan diferent de la resta, on el verd desapareix i apareixen formacions rocoses totalment oníriques. A Astúries vam deixar pendent el visitar una mina, i això ho va compensar una mica (molt mica).
Però aquell color negre desapareix tan ràpidament com pots girar el coll i veure de cop el primer dels dos llacs (el tercer creiem que és impossible) el llac de la Ercina, preciós, així de senzill, un d’aquell llocs que donen sentit als adjectius qualificatius positius, que seria la foto que sortiria a qualsevol enciclopèdia, allà ens vam estar una estona, jugant, fent fotos, tirant pedres a l’aigua, contemplant el paisatge, el riu, les vaques, els diferents colors, l’únic però, és que això ho fem nosaltres i una munió de gent, coa que li treu tot el misticisme al moment.
Per aconseguir aquesta màgia s’ha de fer la ruta llarga, però aquí la Mireioneta i els nens ja m’havien convençut de fer la dels ‘guiris’, així que vam pujar fins al mirador entre llacs, un lloc que sí que és espectacular però clar, on es para tothom, i treure ‘la foto’ és missió impossible.
D’allà vam baixar cap al llac Enol on sí que per fi vam aconseguir intimitat (només cal posar uuuuuuna mica de complexitat a l’accés, bé bàsicament no anar pel camí marcat, i vam poder gaudir d’un dinar, en principi totalment sols i al final amb dos o tres grups més a més de 10 metres nostres, just davant del llac que potser és fins i tot més maco que l’altre, doncs al tenir una muntanya just darrera, forma una composició més bonica, aquell dinar és un moment top de l’excursió. Vam acabar de donar la volta, final és força ensopit i vam agafar l’autobus de baixada, més ocells espectaculars i corbes de vertigen. Vam baixar a presentar-li els nostres respectes a la verge de Covadonga, la santina. Val a dir que el seu santuari, excavat a la roca a sobre d’un salt d’aigua bé es mereix la visita i que, és un d’aquells llocs on es nota l’espiritualitat (això cadascú que ho entengui com vulgui).
El fet de no haver donat la volta llarga als llacs va fer que encara tinguéssim temps de fer una passejada i berenar a Cangas de Onís, el poble en sí, força normalet la veritat, però perfecte perquè els nens tinguin una estona d’esbarjo. Clar que tot s’ho emporta el pont romà, per estructura, antiguitat i, sobretot, pel seu simbolisme doncs recorda (la seva creu invertida) la victòria cristiana contra els musulmans i, per tant l’inici de la reconquesta. Però sobretot, és l’ambient, la vida al voltant del pont, pícnics, terrasses, nens jugant i joves saltant des del pont a l’aigua.
Un racó per estar-s’hi una estona llarga, però les nostres estones a Astúries s’acaben, així que tornem cap a casa, bé, cap a Ribadesella, doncs decidim acabar Astúries tal i com la vam començar, amb un sopar al Carroceu i fent un últim passeig per Ribadesella.