Luxemburg
Fecha de publicación: Oct 07, 2020 8:53:56 AM
Divendres vam començar explorar Luxemburg, i ho vam fer, com ens agrada, coneixent el batec de la seva capital, també anomenada Luxemburg, que hauria de ser el reflex més fidel del país, sobretot, tenint en comte que a Luxemburg hi viuen, en 2500 quilòmetres quadrats, 600000 persones, de les quals, més de 100000 ho fan a la capital, i gairebé el mateix nombre hi treballa però hi viu fora del país. Coses de ser, malgrat la seva ridícula mida, un dels països més rics del mon. Com bé diu la Mireioneta, la gent els hi deixa els diners, perquè? per confiança. Que és el valor dels diners al segle XXI.
Vam arribar en cotxe fins la plaça de la Constitució, passant entre el daurat monument Gélle Fra i la catedral, però en vistes de que aparcar no seria fàcil, vam recular, i només sortir de la part regulada vam trobar un lloc davant de l’ambaixada d’Itàlia, des d’allà, vam agafar un bus, aprofitant una de les grans avantatges del ducat, TOT el transport públic del país és gratuït! I així, vam tornar a la mateixa plaça de la Constitució, que s’ha acabat convertint en el nostre lloc a la ciutat. De fet, una fireta amb una petita muntanya russa va ser un altre TOP de la ciutat, doncs pujar era gratuït, de manera que ho vam fer (tots quatre) en vàries ocasions durant el dia.
Des d’allà vam fer la primera incursió al centre fins les decepcionants places de Guillem II i la plaça d’armes, que ens van mostrar una ciutat sense esma, no és que fos lletja, més aviat diríem sosa. Hi ha algun edifici maco, sí, elegant, molts, però el conjunt no et fa dir UAU!!!
Després de passejar, si que destaca el palau Ducal, amb una façana barrocament ornamentada, just al costat de l’antiga càmera dels diputats del parlament europeu. Actualment, aquesta ciutat, que ha treballat molt per la conciliació de cultures (donem fe, doncs se senten infinitats de llengües arreu), “es conforma” amb els tribunals europeus de justícia, el de Comptes (la caixa) i el d’Inversions entre d’altres, a més de molts bancs privats.
Nosaltres després de tornar a passar per dinar per la plaça de la Constitució, vam enfilar les nostres passes fins la Corniche, un passeig conegut com el balcó més maco d’Europa, no diríem això, però sí que les vistes sobre el barri del Grund, són precioses.
Vam recórrer tot el passeig de la Corniche fins arribar a un dels altres highlights de Luxemburgo, les Casamates del Bock, unes grutes immenses, de fet, eren una autèntica ciutat, doncs hi cabien cavalls i eines de tot tipus, utilitzades com refugis durant les diferents guerres en les que el país, més que participat, ha rebut “cleques” i ha estat conquerit durant la seva història, estar al mig és el que té...
Però, no sabem si pel Covid, o per algun altre motiu, les famoses casamates estan indefinidament tancades, així que, un pendent més, i una despesa menys. En aquest punt ja tancàvem la part alta de la ciutat, i vam baixar per la Rue Large, potser el lloc més “cucu” de la ciutat fins el Grund, un barri antic que havia estat semi-oblidat i que s’ha posat de moda.
Doncs a veure, sí, està bé, i és nota molt la mà dels immigrants en recuperar aquest espai, però no és el born, ni el SOHO, per dir-ho d’alguna manera, sí que té algun racó molt fotogènic com és el carrer que travessa pel riu, i s’hi està bé fent un cafè, però no serà un lloc que expliquem als nostres nets.
El nostre passeig ca continuar per un dels pulmons verds de la ciutat, el parc del Pétrusse, un parc molt gran on vam trobar una pista d’skate, on, per fi, vam trobar moltíssim ambient, i moltíssim nivell tot sigui dit. Un dels millors llocs de la ciutat certament, on la imatge dels skaters amb el viaducte al darrera és una de les postals que ens quedarem de la ciutat. D’allà ja ens vam enfilar parc en amunt per recuperar la “ciutat alta”, aquí felicitar a en Pauilolo que amb mig peu tocat ha aguantat com el Capitan Trueno que és, i hem sortit, com no podia ser d’una altra manera, a la plaça de la Constitució.
Travessant el carrer teníem la parada del 15, el bus que ens va retornar fins el cotxe i, com quedaven 5 minuts, la Mireioneta va aprofitar per entrar a la catedral (en obres), la qual, com la ciutat, bé, no és lletja, però li falta carisma.
De nou al càmping, després d’haver desfet els 25 quilòmetres que ens separen de la capital, vam recapacitar, que, està molt bé això “del batec de la capital”, però, potser a llocs com Luxemburgo, països estranys, on no hem vist pràcticament botigues en lloc, ni al centre, ni als pobles, el que conta és la natura, el que hi ha més enllà del formigó on es reuneixen cada dia moltes persones amb l’únic objectiu de fer diners sense mirar al seu voltant.
Clar que per nosaltres, mirant el paisatge des del nostre Lodge, aquesta reflexió era molt més senzilla, i això és el que anàvem a fer a partir de l’endemà, ara tocava gaudir del càmping...
Però no, quan els nens se n’anaven cap a la immensa plaça de jocs, una tempesta d’estiu ens va sorprendre i vam tornar a casa, minuts després sortíem corrents del Lodge, doncs un colossal arc de Sant Martí es va formar davant nostre, un arc que va estar en lluita amb la tempesta, doncs va deixar pas a un altre ruixat abans de tornar-se a formar al mateix lloc. Dos arcs el mateix dia... Així era més difícil dir que el dia no havia estat una meravella...
Per dissabte teníem diferents plans en funció del temps, al llevar-nos, el dia era molt maco, així que vam aprofitar per fer trekking pel Mullerthal, una regió coneguda com la petita Suïssa, doncs tota ella és com un pac Natural.
De fet, al Mullerthal hi ha més de 100 quilòmetres cartografiats per fer trekking dividits en tres rutes que es poden fer seguides. Nosaltres, no tenim ni aptitud, ni ganes ni temps per fer ni un dels trams sencers, així que ens vam quedar amb dos highlights (que tal i com tenia el peu en Pauilolo podem dir que va estar molt i molt bé).
Primer vam fer el mini trekking que et porta a la cascada de Schiessentümple, a prop del poble que dona nom al trail i on conflueixen els trams 2 i 3. Aquí vam descobrir el perquè de la fama del trekking, doncs el bosc és una passada, els colors verd, i vermell són molt intensos, i les formes rocoses et criden a que les pugis, és una passada pels grans i pel petits. De veritat que és una passejada que paga molt la pena. No és la cascada en sí mateixa, petitona i graciosa però gens espectacular, és l’entorn.
I encara vam tenir temps de fer una altra volta per Mullerthal, tot visitant la zona de Werschrumnschlüff (paraula de 16 lletres amb 3 vocals) on passeges entre unes roques esquerdades, per forats que arriben a ser de 30 cm. Un passeig curiós, preciós i apte per a tothom que no tingui claustrofòbia... i que hagi fet dieta. Un lloc que és realment un top, del millor del país. Després d’un pícnic davant les esquerdes vam anar a Echternach, el poble més gran de la regió, i reconegut com el poble més maco del país. A nosaltres... doncs a veure, la passejada per la Rue Large, va estar bé, per veure les façanes de colors pastel i un poble demodé, ple de botigues amb ofertes (i sí, la Mireioneta es va firar) segurament orientades als seus veïns alemanys. Doncs la frontera és passa per un pont de 15 metres que travessa el riu. Però res per tirar coets.
Sí que la històrica abadia està bé, però clar, esglésies gòtiques n’hem vist a centenars i sobretot, paga la pena és la plaça del mercat amb la gòtica maison du ville, un carrusel i un ambient molt francès.
Amb Echternach vist vam creuar la frontera, és a dir el pont, fins a Alemanya, essent “immigrants il·legals”, doncs al país teutó, els espanyols han de fer quarantena 15 dies per provar que no tenen/tenim COVID.
El nostre cas era que per el camí més curt fins la següent visita, Vianden i el seu castell, transcorria per Alemanya, així, que una mica per fer la gracieta, vam fer uns 20 quilòmetres, com hem dit, de manera “il·legal”.
De nou a Luxemburg, vam arribar a Vianden, un poble medieval, sota el nostre parer, més maco que Echternach, amb cases típiques, un riu que el travessa pel mig i el seu imponent castell presidint-t’ho tot.
I aquí el timo més gran del viatge, i un dels timos viatgers que segurament recordarem per sempre, amb el cotxe vam arribar fins les faldilles del castell però com havíem llegit que es podia pujar amb telecadira, vam decidir “gastar-nos els quartos” i pujar tot veient les vistes, espectaculars això sí, del castell i del poble.
El tema és que quan arribes a dalt, i repetim que el viatge val la pena, NO estàs al castell, si no encara més amunt. Un cartell informa que el castell està a 400 metres, que no és poc, però és pitjor encara, doncs has de baixar un barranc per arribar-hi, al final se te’n van 20 minuts d’anada i 20 de tornada.
Un timó en tota regla, sobretot perquè potser hi ha qui fa servir aquest mitjà de transport per arribar al castell i després NO hi pot arribar o, com va ser el nostre cas, vam acabar arribar al castell a les 17:00, amb una hora per visitar-l’ho, temps correcte (just però correcte). Però és que a sobre, el tele cadira tanca a les 17:30, així que no haguéssim pogut tornar!!!
Total, que vam decidir no visitar el castell, també ens va fer ràbia que malgrat la poca sincronització d’horaris, la senyora del castell ens mentís dient-nos que el tele cadira tancava a les 18:00 (els luxemburguesos no són els més agradables del mon) i vam tornar al telecadira primner i al càmping després per estar-nos allà la resta del vespre abans de baixar a Larochette per sopar a les faldilles del seu castell en runes (eren dos castells bessons, un s’ha reconstruït i l’altre està en procés) ara il·luminat per la nit.
Se’ns havia quedat l’espina clavada del castell de Vianden, així que ahir hi vam tornar, amb més temps i en cotxe. Vam gaudir d’un castell molt gran però amb una visita adequada, és a dir, no són sales i sales, però les que visites tenen estan ben guarnides i et fas a la idea del que era la vida i la posició del castell.
Ja al sortir, hi ha un grup de gent disfressades d’època que fan representacions, no en vam poder veure cap per l’hora, però els nens van poder dispara amb arc, cosa que tenien pendent des d’Astúries. Com anàvem molt bé de temps, ens vam arribar fins a Clervaux, ja molt a prop de la frontera amb Bèlgica, i per sorpresa nostra ens vam rebre un poble tipus Echternach, amb cases de color pastel i una plaça del mercat molt bufona, però amb més encant que el primer, on les botigues, tot i que menys en nombre, eren més bufones.
Tot i així, el motiu principal era l’encalat castell del poble, sí, a Luxemburg, qualsevol poble té un castell. El de Clervaux, tot i que no tan imponent era ben macot i, sobretot, més “visitable” doncs, està repartit entre un restaurant (car) i 3 exposicions, una de maquetes del país, una de guerra (a Luxemburg hi ha molt agraïment als EEUU per la seva ajuda a la segona guerra mundial) i l’exposició TheFamily of Man, una col·lecció de fotografies recollides a mitjans del segle XX per Edward Steichen sobre les diferents activitats de l‘ésser humà: la família, l’amor, el menjà, la religió... L’exposició és força impactant, tot i que la il·luminació de les diferents sales podria ser millor. De fet, l’exposició està protegida per la UNESCO i s’ha arribat a classificar com la millor exposició de fotografies de la història.
La Mirieoneta va gaudir de valent amb l’exposició, veient molts dels noms dels fotògrafs que havia estudiat, mentrestant, els nens i jo ens la vam mirar d’una altra manera, tot fent-nos preguntes a cada sala sobre les fotografies, a que s’hi dedicava la gent, quina era la més gran... Així se’ls hi va passar d’una manera més amena una activitat que podria haver estat força pesada. Fins i tot vam veure un nen pastat a l’Aranet en una foto!!!
Després de berenar i una darrera passejada per Clervaux, constatant que també ens agradava més que Echternach, vam tornar cap a casa fent una breu aturada a Diekirch, sí, allà també tenen castell, i una església d’aquestes amb punxes típiques de Luxemburg, però en aquest cas ens vam quedar amb els tancs americans que hi ha a l’entrada del museu militar, una altra mostra de l’agermanament d’aquests dos pobles degut a l’ajuda durant la segona guerra mundial.
I amb aquestes va arribar dilluns, havíem de deixar el Lodge a les 10, així que ens va anar bé anar d’hora, doncs ho vam poder fer 30 minuts abans, i encaminar-nos cap al destí del dia, la vall de Mosela, una carretera entre els pobles de Wasserbillig i Shengen, que circula paral·lela al riu del mateix nom i que fa de frontera entre Luxemburg i Alemanya, de fet, hi ha transbordadors d’un país a l’altre, diríem que els alemanys els fan servir per posar benzina, doncs a Luxemburg està molt bé de preu, (el diesel a 0.95€/L).
El paisatge és preciós, un altre dels tops del país. El Mosela és un riu molt gran, i les pendents de la vall, verdes, plenes de vinyes i amb una inclinació perfecte, semblen posades expressament per la fotografia. Una de les millors excursions que es poden fer a Luxemburg. I segons sembla, quan fa calor, el riu s’omple de vida amb gent fent caiac, esquí aquàtic... I el millor va arribar a Shengen, un nom sentit (i dit) moltes vegades, “l’espai Shengen” i que, sincerament, mai ens havíem ni plantejat on pertanyia, vet aquí, és una ciutat (poble més ben dit) luxemburguesa, just on hi ha la triple frontera entre Luxemburg, França i Alemanya i, allà, al riu, al vaixell Princess MarieAstrid, es va signar l’acord del mateix nom al 1984 entre aquests tres països que permetia la lliure circulació de persones i mercaderies i que amb el pas dels anys s’ha ampliat a tota la unió europea i molts altres països.
Allà i ha diferents memorials i monuments als països que conforment l’espai Shengen, fotografies dels tractacts i un museu explicant el tema de les fronteres on et pots treure un passaport europeu (la Mireioneta es va treure el passaport català) i agafar informació i bosses a dojo, això dels fons europeus...
En definitiva, un poble tranquil, fins i tot avorrit, però amb una història recent d’aquelles que tant ens agraden, per tant una visita totalment merescuda i que complementa perfectament la visita a la vall del Mosela.
Vam voltar per Shengen entre les seves vinyes fins el seu castell, tot buscant un lloc per dinar, però no vam trobar res, de manera que vam creuar a França, passant de nou per Alemanya, de nou il·legalment, però ens feia gràcia així de ser il·legals per creuar una frontera a Shengen.
De totes maneres, vam estar menys d’un minut a Alemanya i, ja a França vam continuar la nostra busqueda d’un lloc per dinar, un ple, i tots els altres tancats, així que vam decidir menjar del que dúiem i continuar el camí per tal d’arribar al nostre apartament l’abans possible.
Deixàvem enrere Luxemburg, un país del qual no esperàvem gaire res i on, la seva capital ens va decepcionar (o no doncs la decepció depen de les expectatives), però les excursions a Mullerthal, Vianden, Clervaux i la vall del Mosela, són força interessants.