Visa pour l'Image 2012
Fecha de publicación: Sep 13, 2012 3:21:16 PM
Per tercer any consecutiu hem passat uns díes al Visa pour l'image de Perpinyà, el qual, després d'haver assistit a les edicions del 2010 i 2011 s'ha convertit en un fixe del nostre 'calendari viatger'. Aquest any però, aprofitant el pont de la diada, vam decidir anar-hi 5 nits per tal d'agafar-nos amb més calma les exposicions i visitar una mica la regió del Rosselló, a on deixant de banda les visites al festival de fotoperiodisme, només havíem estat a Colliure.
Vam muntar campament base a Canet du Roselló un poble de platja situat a poc més de 10 kilòmetres de Perpinyà. Divendres a la nit, tot baixant a sopar vam comprovar que el poble és tipus Lloret, és a dir, lloc de vacances, tot i que l'ambient, sense ser escàs no espantava, la quantitat de llocs de restauració i entreteniment ho deixava força clar.
Dissabte el vam dedicar a conèixer el poble. Vam passejar per la seva extensa platja (passejada molt agradable) i vam pujar fins al centre (passejada gens agradable). El centre, és petit i no gaire emocionant, un castell ruinós i una esglesia normaleta. Ja més a la tarda, vam poder presenciar una semifinal de l'europeu de waterpolo sub 19 en la que Espanya va perdre contra Itàlia als penals, un entreteniment no esperat però força divertit. Dos apunts, Espanya va quedar 4a al final en un campionant que va guanyar Itàlia, i aputarem, a en Pauet a waterpolo. Els nanos tenen un cos brutal.
Diumenge vam agafar el cotxe per visitar Le Barcares, el següent poble direcció Nord, vam poder veure el terreny a on hi va haver un camp de concentració de refugiats republicans exiliats durant la guerra civil espanyola. Un monument als voluntaris és el que queda del lloc, però l'aridesa del terreny és la millor mostra de com de dur devia ser la vida dels que allà hi van estar.
Un 70% dels que hi eren aquí van morir. I això que hi havia un govern socialista.
Ens diu un home francés en un català molt correcte (dels pocs que hem trobat aquest any) i que triga ben poc a canviar l'expressió camp de refugiats per camp de concentració, que de manera un xic imprudent, he fet servir jo.
Les altres dues atraccions de Barcares ens decepcionen una mica. L'inmens estany de Leucates, és poc atractiu i el vaixell Lydia, símbol del poble, resta tancat.
Després de dinar visitem per fi Perpinyà i els primers foto-reportatges. És una tarda-vespre de tribus ja que veiem com viuen els abòrigens a Australia, els Saami al nord d'Escandinàvia i Russia, els Kurds, i els frikis a Silicon Valley, tot acabant amb una de les exposicions més dures, sobre una organització de sanitat paralela a Siria que aten als rebels perseguit pels règim i que no es poden dirigir als hospitals oficials. Tornem a casa i muntem a en Pauilolo als cavallitUs, li ha agradat el cotxe de bombers i a nosaltres ens oblidem de com està el món de malament.
Dilluns agafem el cotxe fins a Narbona, la primera impressió ens agrada, el modern mercat de les Halles ens agrada encara més i el seu petit centre històric, incloent la catedral, ens fascina. Per la tarda repetim el procés del dia anterior, però en lloc d'anar directament a Perpinyà parem a Peyrac sur Mer, un bonic poble llindant l'estany de l'Ayrolle amb uns passejos artificials per sobre de l'estany... ens prometem tornar, tot i que abans haurem d'esbrinar com és en temporada alta.
Un cop a Perpinyà, ens n'assebentem com viuen els treballadors que reciclen i-tecnologia, la gent d'Afganistan i una comunitat Brasilera (tots malament) i ho rematem amb una serie de retrats brutals d'ex-presos de Guantánamo. Com no tenim clar que les voltes d'en Pau al tio vivo ens arreglin el cos tal i com van fer ahir també visitem una sèrie de retrats de donants de sang, aquestes fotos no són ni tan espectaculars ni tan maques com les altres, però transmeten vida i optimisme. Les coses maques també s'han de tenir present.
Dimarts és dia d'exposicions a tuti-pleni. Toca tancar-nos al convent des Minimes (recinte principal del Visa pour l'Image) i veure les exposicions que ens vinguin de gust. Però la Mireioneta no està en el seu millor moment i tot és fa més lent i més ferragós, resumint, és una putada. Tot i així, com és una TITAN, encara tenim temps de veure entre d'altres, reportatges sobre la crisis grega, Coreal del Nord, l'Àrtic, la gent radical d'Estats Units i Sud-Àfrica, com està avui en dia la primavera Àrab, bodes pactades de nenes amb adults per diners (lametable) i un homenatge a Rémi Ochlik, un foto-periodista valent com pocs que va morir el passat febrer al peu del canó amb una bomna a Síria. Havia estat fotografiant guerres desde el 2004. Tenia 28 anys.
Tornem a casa quan la Mireioneta diu prou. Sopem a l'habitació i jo m'emporto a en Pauet a que faci els seus últims 5 viatges al camió de bombers. No hi ha Deu que el mogui d'ell.
L'últim dia, ja de millor forma física, donem un últim volt pel poble que ha estat casa nostra a França, tot i ser guirilàndia li hem agafat carinyo, i més encara quan ens apropem al poble de pescadors situat entre el mar mediterrani i un altre dels estanys gegants de la zona, Al voltant d'una dotzena de cabanes de palla donen suport a una trentena de pescadors que durant una època de l'any obtenen permís per pescar anguiles i bacallàs a l'estany. És un lloc d'aquells tradicionals, rústics a on es respira pau serenor.
Abans de tornar fem una última parada a Perpinyà, com plou, només baixa la Mireioneta dirigint-se a l'off, el festival paralel, més amateur, que és celebra de forma paralela al Visa, en molts restaurants i locals de la capital de la Catalunya nord. En aquesta edició, una companya de la Mireioneta exposava a la casa de la Generalitat a Perpinyà. La visita dura poc, són només quatre fotografies i les comparacions odioses, com la pluja apreta agafem el cotxe direcció casa.
Però encara queda la última parada, la clàssica aturada per conèixer un poble català, triem Hostalric i ens sopren i ens encanta tant la seva història (poble d'obligat pas entre Girona i Barcelona en època romanai a on la gent s'allotjava i la resistència en la guerra del francès) com la conservacio del seu casc medieval i la integració del poble amb ell, les torres són espectaculars i passejar (o còrrer com fa en Pau) pel seu camí de ronda et transporta segles enrere i reviure l'assetjament que devia patir el poble amb les francesos llençant pedres desde baix.
Quan la pluja ens torna a agafar tornem a casa, parant primer a Badalona, però els motius d'aquesta aturada ja no toquen en aquest blog, així que podem donar per conclosa la nostra aventura en el Visa pour l'Image 2012 tot esperant el del 2013.