Fecha de publicación: Oct 30, 2019 1:48:49 PM
Li vam tornar el cotxe a l’Olivier tot explicant-li que havíem hagut de canviar la roda l’últim dia. Ens va dir que ens cobraria la punxada de la fiança (no ho va fer) i ens vam acomiadar d’ell, un bon amfitrió, però molt sec, una ‘taronja sense suc’.
Vam entrar a l’aeroport on, a banda de fer el check-in teníem una altra missió, preguntar per la maleta. Vam acabar emprenyats, doncs mostrador rere mostrador ens anàvem enviant al següent per acabar sense cap tipus d’informació d’una maleta on el web de seguiment deia que el seguiment continuava.
Vam pujar a l’avió per afrontar les primeres set hores de vol, les vam passar força bé, a part de les maleta, Saudia ens va semblar una companyia excel·lent, l’avió anava mig buit (tot i així van ‘desinfectar’), i vam estar enganxats a les pantalles, tirant per terra les nostres conviccions, el viatge era dur i l’havíem “d’aplanar” com fos.
De fet, tornàvem a fer escala a Jeddah, de nou tota la nit. Vam fer el mateix que a l’anada però afegint una consulta sobre la maleta... llargues de nou.
Això sí, aquest cop ens va costar una mica més trobar les hamaques i, el lloc ens vam posar feia el fred que ens havien avançat abans de viatjar, segurament depèn del lloc. Va ser una nit dura pels adults, els nens van dormir plàcidament, tapats amb tot l’abric possible i l’Aranet al terra sobre la colxoneta.
Les hores van passar, lentament però ho van fer i a primera hora del matí tornàvem a embarcar per fer les últimes 6 hores d’avió, de nou amb molta pantalla fins arribar a Madrid, on vam arribar rebentats, i vam gastar les últimes forces en queixar-nos expressar el nostre malestar al mostrador de Saudia per la nostra maleta, doncs en quinze dies no havíem rebut cap tipus d’informació. Com ens podíem esperar, la gent de Saudia de Madrid, no són de Saudia, són una empresa externa, ells ens van donar un altre formulari per reclamar la indemnització que, dos mesos després, encara estem esperant.
Estàvem tan cansats i afamats, que la decisió que havíem pres un parell de díes abans de tornar a reservar l’hostal Torremar a Medinaceli ens va semblar una de les millors de la nostra vida. Havíem de conduir una mica més d’una hora, en la qual en Pauilolo es va queixar (i amb raó de gana) i l’Aranet es va clapar, però sabíem que havíem d’arribar al Torremar, doncs és un lloc on ens sentim a gust, seria com estar a casa.
Un cop al Torremar, i amb l’Aranet emprenyat, vam dinar a base de ‘pinchos i tapas’ gaudint de la cuina local per 18€, abans de pujar una estona a descansar a l’habitació.
Amb les piles encara mig buides, vam decidir sortir a donar una volta per Medinaceli, doncs ja era el tercer cop que hi fèiem cap i ens venia de gust donar-li la volta per aquest poble típicament castellà, situat en un promontori al mig del no res, on la vista quan es posa al Sol dels camps agafa un color daurat meravellós i lloc històric per estar en un creuament de camins on el Cid hi va passar vàries vegades.
Vam aparcar davant de l’únic arc romà de tres arcs que hi ha a Espanya, una autèntica joia visible des de bona part de la zona. De fet, la seva silueta va ser la instigadora d’aquesta visita.
Vam passejar fins el castell de Medinaceli, actualment és un cementeri, però va ser la residència dels Ducs de Medinaceli fins que és van traslladar al palau situat al centre del casc antic, cap allà hi vam anar trobant-nos amb un casc medieval molt més maco del que imaginàvem i que val molt la pena visitar-l’ho. A la plaça major hi ha els edificis més nobles, entre ells el palau dels ducs de Medinaceli (un ducat encara vigent) que alberga la fundació de Arte, entrada 3€/adult, gratis els nens, amb un parell de mosaics romans del poble, espectaculars i una col·lecció d’art contemporani mantinguda pel senyor que s’encarrega de gestionar el lloc, un mallorquí que ha treballat a Madrid com a galerista mes de 30 anys, i com ell mateix diu, “ha anat a parar allà”.
Ens ho va dir amb tristor per estar en un lloc deixat de la mà de Deu, però també satisfet per poder fer el que li rota. Xerrem una estoneta de molts temes amb ell, se li nota que li agrada xerrar amb la gent vinguda de fora. La nostra conclusió, com sempre, no hi ha una realitat perfecte, tot té els seus peròs igual que les seves virtuts.
Vam acabar el dia passejant sense rumb pel poble, gaudint
de la pedra castellana per carrerons i placetes, la Col·legiata i d’altres edificis destacats, després de prendre un algo per 5€ a l’hostal Bavieca ens vam entaular per sopar a un restaurant davant de l’arc on vam sopar d’una manera correcta a base de productes regionals com pernil, morcilla... per 66.6€, bé, però la propera parada a Medinaceli triaríem un altre lloc. Després, ben d’hora doncs estàvem realment cansants vam tornar al Torremar on vam caure plans al llit mentre en Nadal guanyava el US Open.
L’endemà, vam esmorzar com uns campions al Torremar, torreznos, embotits, truita i demés, paguem dormir i esmorzar (75.3€) i xerrem amb el noi d’allà, que ens va regalar magdalenes i fruita confitada. Molt bona gent!
Acabava un viatge fantàstic, un cop de volant, amb una parada per dinar al Bonarea de Torrefarrera, on ens vam afartar de menjar per 5€ (ull que tant el preu com la cua depenen del dia i l’hora) abans de tornar a la rutina a la que, tornant del paradís, encara no ens hem acostumat.
Primer es va fer Maurici, i després el cel; el cel es va copiar de Maurici
- Mark Twain -