Comença el final. Episodi III

De totes maneres, mirant lluny, veus que els cotxes s’aturen en un punt i després poc a poc van arrencant. Deu ser allà, penses, i encertes, però estem de sort, doncs abans d’arribar a aquell punt, un altre os, un de petit, travessa la carretera i ens acompanya on estava l’altre. L’ós tibetà és un ós de mida mitjana, molt negre i omnívor com tots, que degut a que ens l’hem carregat en molts lloc, està considerat com espècie vulnerable (encara no en perill d’extinció), veure’l ens ha fet molta gràcia.

I sortint de l’ós passes directament al rei, al parc dels lleons. Aquí, doncs molta més caravana vorejant el perímetre, que és un tros de perímetre, sense veure res fins al final, allà, sota l’ombra, sabent-se els més imponents i que no necessiten la fama, hi havia una manada de lleons, un mascle i 4 femelles bastant apalancats i no especialment a prop, que també m’agradaria veure’ns a tots si els lleons decidissin apropar-se. Bueno... dels lleons tampoc esperàvem molt més... o potser sí?

Segurament sortint de l’ós, teníem les expectatives més altes, i com, segur segur que l’ós ho sabia, ens ha vingut a rebre, doncs sortint del lleó ens hem trobat un ós que semblava que volia escapar-se, sortint per la porta. Després li hem preguntat a un treballador, i ens ha dit que no poden, el terra a la sortida és elèctric, de manera que no surten.

La darrera zona del circuit en cotxe és la Sabana, només entrar et trobes als rinoceronts blancs, que imposen com cap altre animal, també estaven molt apalancats, però tan a prop i tan grans ja són un espectacle. Després l’adrenalina ja baixa, de fet gairebé la situació és gairebé còmica, doncs els estruços estan enmig de la carretera passejant-se entre els cotxes, picant fins i tot a les finestres d’algun vehicle, recorden una mica als “limpias” dels semàfors.

I darrera seu, un altre espectacle, més zebres, el toro watussi amb les seves increïbles banyes (13kg entre les dues), rucs, unes espècies de nyús... molts, molts animals abans d’acabar el circuit de cotxe i fer un pícnic entre les dues rutes.

I amb la panxa plena... a caminar! Primer un passeig curtet fins la zona dels carnívors, els licaons i els guepards. Cada espècie a la seva gàbia, i és que com és normal, aquí els animals estan engabiats, però en unes gàbies molt grans. De totes maneres, tampoc estaven gaire actius, i és que començava a fer calor de veritat.

Hem seguit l‘itinerari recomanat per tal de veure el màxim possible, hem passat pels dromedaris i per les cabres domèstiques, que quan no hi ha COVID els nens poden entrar a tocar-les. Hem passat la zona buida dels elefants (de fet hi ha força extensions buides) fins arribar al primer mirador dels ximpanzés, però des d’aquí és millor mirar darrera doncs hi ha els onagres, un cavall-ruc oriental en perill d’extinció força bonic.

Llavors el camí et porta als miradors del ximpanzés, sempre divertits de veure, hem estat testimonis de la primera batalla del dia. Segons sembla un ximpanzé s’ha pujat a la teulada, que deu ser propietat d’un altre, que li ha reclamat “por las males”, i en un moment s’ha muntat la de Déu, cops de puny, cops de peu, salts, micos caient... fins que el jefe ha pujat i tots s’han callat.

Ha estat increïble veure com d’humans són, el cap ha agafat un altre mico i se l’ha emportat a part com demanant-li explicacions, i tots han respectat la resolució. No estem tan lluny com ens creiem, de fet segons explica el parc, aquests micos són capaços d’utilitzar eines, construir-les, coneixen plantes que els curen si estan malalts... i que estan evolucionant.

Després de creuar una gàbia d’ocells petita on s’està re introduint l’ibis espanyol (un ocell força lleig), hem arribat a la planícia africana, una autèntica sabana que ens ha transportat a Àfrica directament i, on conviuen molts animals, herbívors. En aquest punt, hem pres 3 gelats i una coke, 10.50€, al pis de dalt de la cafeteria amb vistes a aquesta meravella, sentint-nos milers de quilòmetres més al sud i imaginant-nos com de maco seria que allà també hi estiguessin els carnívors. A veure si algun dia...

Després de refrescar-nos en unes dutxes d’aquestes d’aigua polvoritzada, feia molta calor, hem entrat a la casa tropical on hem vist els cocodrils nans que hi ha allà, serps, tortugues, camaleons i un llangardaix immens.

De nou a l’exterior, hem fet la primera incursió a la gàbia d’ocells gran, un recinte immens on hi ha un bon grapat d’ocells, grans i petits, garses, cigonyes, grulles, ibis, voltors... Però els nostres ulls se n’han anat cap al terra, on hi havia uns quants al·ligàtors del Mississipí, i és que els cocodrils i derivats són molt magnètics.

En aquest punt hem donat una volta que potser no cal, per darrera, arribant fins l’estany de Bages-Sigean, on només hem vist, i de lluny, la colònia de micos de Gibraltar, no sabem perquè els micos els tenen tan lluny.

Ja de tornada, una altra incursió a l’ocelleria i a un altre mirador on hi havia, convivint amb uns caimans, els micos esquirols, uns micos grocs molt catxondos i àgils que ens han robat el cor. El seu nom tècnic és Saimirí i amb els seus moviments treuen somriures de nens i grans.

El camí en aquest punt voreja l’estany de Ceil de Ca, i vas veien animals, molts dels quals ja són repes, menció especial als Yacos africans. Però de cop uns sorolls ens criden l’atenció, i veiem, a l’estany, una colònia de centenars de flamencs, un animal elegant i graciós com cap altre, que ja hem vist en força ocasions, però tants junts ni de broma, i certament feien la seva impressió.

La visita a peu també s’estava acabant, uns porcs vietnamites, que li van fer pena a l’Aranet de grassos que estaven i que com podien caminar, unes girafes, que hem vist de ben a prop (tant que un noi que hi havia al costat nostre li ha caigut el mòbil i ha hagut d’entrar a recollir-lo amb allò per corbata) i uns wallabis (uns cangurs petits) per acabar el passeig.

Ja de nou al cotxe, i amb l’hotel ja al GPS, convenço a la resta de la família de tornar a veure si veiem als lleons de nou. Els hi dic que no hi haurà gairebé ningú, s’ho creuen, però és que és veritat, i com em mig lio, també entrem als ossos, i fem molt bé.

Realment, no hi ha ningú pots anar a la teva bola, i malgrat no es pugui, et pots aturar, i fins i tot baixar les finestres, a més a més, ara per la tarda, al llum és molt més maca, i els animals estan molt més actius!

De fet, d’ossos, en veiem mitja dotzena, 3 en moviment i molt a prop nostre, el lleons, bé, els lleons estan al mateix lloc, però ara hi ha dos mascles i, sembla que alguna cosa passa, sí, estan dempeus i sembla que discuteixen... per una lleona? Potser, i de cop i volta, s’enganxen, i s barallen, brutal, dues lleones, se’n van, o millor dit, s’apropen cap el cotxe, no tenim sensació de perill, però sí que esperem que es quedi lluny. Un dels lleons sembla que no ha tingut prou i acaba havent-hi segon round. Increïble, tan com els treballadors del parc que estan dins d’una furgoneta a pocs metres de l’acció. Deixem passar uns minuts i com veiem que sembla que l’acció s’ha acabat, continuem la marxa. Entrem a la Sabana de nou i ens reben els rinoceronts, que també s’han activat, estan passejant, a menys d’un metre del cotxe, com les vaques de Vilallonga, però tenim la sensació que si un d’aquests es creua, d’un cop amb la banya que tenen, volca el cotxe. Final fantàstic, i com hem dit al principi, està clar que arriscar-se a la tarda pot voler dir que si algun animal s’ha amagat, te’l pots perdre, però sembla que estan més actius, i el passeig és molt més dinàmic. No ens empenedim en absolut d’haver fet dos voltes.

En aquell punt ja sí que toca marxar, anem a l’hotel, on fem el check-in, i reposem una estona, hi ha qui fins i tot ha fet la migdiada. Cap a les set enfilem cap a l’estany de Bages-Sigean, a l’altra banda d’on estàvem un parell d’hores abans amb la intenció de sopar al restaurant Le Nautique. Però està ple, i no ens estranya, el lloc té molt bona pinta, tant el restaurant com l’estany, i la llum és molt xula, així que res a buscar un altre lloc.

Mirant per l’estany, veiem un lloc al poble de Bages (no a Manresa), un poble que fa vi de taula (de terroir en francès) el camí, entre vinyes, i l’estany, amb la imatge del poble, un Castellfollit de la Roca francès al fons, és deliciós.

Aparquem a peu de l’estany, que es deu fer servir com a platja, llàstima que hi ha moltíssims mosquits. Sopem a Chez Polo, allà mateix, molt més barat que el restaurant que havíem trobat, on fan un plat per 10.50€, molt casolà, perfecte, perquè sabem que no és el que menjarem aquests dies. Els nens fan pollastre arrebossat i la Mireioneta i un servidor ens partim un Epicè de pollastre amb arròs (la Epicè és el tall ‘kebab’) i un canard sauté a xampinyons. Completem amb 3 iogurts amb melmelada de préssec espectaculars i un cafè au lait, pagant, al final 55.50€. Lloc per tenir en comte si s’està per la zona.

Per baixar el menjar, i aprofitar els últims raigs de Sol, anem fins l’estany, per l’horda de mosquits ens tira enrere, llavors pugem pel poble fins l’església, veient, un poble (més), d’aquests francesos que saben fer lluir com ningú el seu passat, i fer que, malgrat estigui bé i en un estat que disti molt de ser òptim, els hi quedi maco.

Ja de baixada, trobem un carrer que ens porta a la plaça del poble, una plaça encantadora, amb dos restaurants, amb música, un lloc ideal per tancar un dia llarg, intens i preciós, i això és el que fem, ens delitem amb la plaça i tornem cap al cotxe i cap a l’hotel que demà, demà tenim tirada llarga fins a Dijon.