Fecha de publicación: Nov 14, 2018 3:42:39 PM
Havíem passat l’equador del viatge, cosa que es notava en que el cercle que era la nostra ruta per Montenegro començava a tancar-se el dia que sortíem d’Andrijevica amb destinació al llac Skadar.
El camí, com pràcticament tots a Montenegro, va transcórrer per carreteres sinuoses i ports de muntanya. El nostre noi de l’hotel d’Andrijevica, que molt bé ens havia recomanat Prokletije i Grlja, ens va dir de veure també al zona muntanyosa de Kolasin, estació d’esquí a l’hivern a prop de la capital Podgorica i per tant amb certa infraestructura muntada. Però el clima muntanyós ens depara pluja i boira per acompanyar el port de muntanya, així doncs fem via.
A poc a poc anem deixant enrere aquesta zona per arribar a una més costera però d’igual verdor i bellesa. En aquest camí ens aturem al monestir de Moraca, un dels més importants del país, en part per la seva ubicació, on gaudim d’un monestir com els anteriors però més gran, amb més frescos, d’una zona d’apicultura (la mel està molt present a Montenegro) i, en especial, d’alguna celebració tradicional al monestir amb folklore barrejat amb els local que ho aprofiten per fer el pícnic allà mateix. Ens sap greu no haver-nos quedat allà, però a la nostra ruta encara li quedava un tros. I la ubicació del monestir diem que és bona perquè està al final (o al principi segons es miri) del canó del Moraca, un canó de bellesa sublim degut a la seva estretesa, la seva profunditat i el color de l’aigua que porta en combinació amb les roques.
La llàstima és que es veu molt millor de pujada que de baixada cap a Podgorica, capital del país i on vam arribar per dinar, cosa que vam fer al restaurant Pod Volat, un restaurant d’aquells de celebracions familiars on menjar cuina tradicional ‘com Deu mana’. Entre d’altres coses vam menjar la vedella rostida amb patates en un forn de llenya, la tatin de cireres, uns canutos contundents i fruita d’allà. El restaurant paga la pena, per resumir la gastronomia del país amb força qualitat i força bé de preu, un cop més ens vam endur menjar i vam pagar 45€. La llàstima és que vam dinar fora i vam ser atacats per abelles, que a partir d’aquest punt les vam tenir a sobre gairebé en tots els àpats.
De la capital havíem llegit que no deparava grans coses, potser en tot cas la catedral, i ara podem dir
que ambdues afirmacions són certes. El restaurant estava molt cèntric, just al costat de la torre del rellotge i la veritat, vam marxar ràpid d’allà passant pel parc reial fins la catedral, que és realment espectacular, per for, blanca Inmaculada, ja imposa per la lluentor i per la mida, llàstima dels surroundings, doncs queda una mica solitària. Però per dins, tela marinera, frescs i mosaics, panells daurats, molt i molt maca, digne de veure i no només pel polèmic mosaic on cremen a l’infern els tres líders comunistes, Marx, Engels i Tito. Com el calor havia pujat moltíssim, potser vam tenir més de 30º de diferència entre el mínim i màxim del dia, abans de continuar la marxa vam fer una última aturada a la capital, vam anar fins les ‘Niagara falls’, una part del canó on teòricament et pots banyar, però quan vam arribar ens ho vam trobar totalment sec i ple de vidres :(. Això sí, a Google s’hi troben fotos on surt ple d’aigua, potser va ser per l’època de l’any, haguéssim hagut de preguntar al restaurant que hi havia allà, però tampoc hi vam trobar a ningú.
Amb aquesta decepció, en especial pels nens, vam tornar a agafar el cotxe i després de sortir de Podgorica per una zona on hi havia autèntiques i espectaculars finques vam agafar la carretera que ens portava a la nostra última casa a Montenegro situada al llac Skadar.