Fecha de publicación: Apr 17, 2021 5:33:35 PM
Dimecres Sant vam tornar a Barcelona, per, el cap de setmana de diumenge de rams, baixar al Delta, on no hi anàvem des del 2019, en una escapada que ja és tot un clàssic.
Vam fer un dinar familiar a la caseta de Fusta, aquest cop, novetat pel COVID, a la barraca, on hi vam estar molt fresquets, el menú de 36€ amb ortigues de mar, torrades d'anguila fumada, foie, petxines i muixarra marinada d'entrants. Un arròs, vam triar el melós d'ànec i el de rap amb escamerlans, beguda, cafè copa i els tres postreshi ha qui el va gaudir més i qui ja no tant. Potser el comencem a tenir explotat, igual que estava el delta, doncs els miradors de l’encanyissada, i sobretot, la platja del Trabucador (la punta de la Banya), estaven a rebentar, tot i així vam poder veure uns quants ocells i, en Pauilolo va fer el seu primer bany de la temporada, en aquesta platja tan màgica però que amb tanta gent perdia molt, de totes maneres, en Pauilolo no en perdona ni una.
Ja sols, ens vam dirigir cap a Tortosa, només entrar ja vam veure de passada el parc Teodor de Teodor Gonzàlez amb el ferrocarril i la llotja medieval amb la seva porxada on s’assecava el blat. També vam veure el majestuós mercat, diuen que de mida de Barcelona, però és que creiem que fins i tot seria gran a la capital.
Vam pujar fins el castell de la Suda, un dels emblemes de la ciutat, actual parador i que ens va avisar del caràcter medieval de la ciutat. Més que el castell, l’interessant són les vistes de la ciutat, d’aquelles en alçada però a prop, amb la catedral, edificis nobles i l’Ebre que la travessa, realment Tortosa és una ciutat amb possibilitats, que va tenir un passat joiós, però que, per diferents motius a quedat malmesa, bruta amb edificis a mig fer i que no convida a viure-hi.Vam baixar per on havíem pujat i vam creuar el pont de l’estat, des d’on és veu perfectament el monument commemoratiu a la batalla de l’Ebre, un monument franquista, clau per entendre moltes coses de l’actual política. Franco va posar aquest monument a les restes del pont que l’exercit republicà va fer esclatar en la seva retirada després de la batalla de l’Ebre, posant-hi els seus emblemes personals. Alguns d’aquests, han estat retirats, però encara queda alguna inscripció i un àliga, hi ha qui diu que el monument es pot reinterpretar en memòria als caiguts dels dos bàndols, però sobretot queda el record. Hi va haver-ho una votació popular (amb molt poca participació) on va guanyar que el monument s’hi quedés, però de totes maneres, es traurà aquest estiu. Així que sempre podrem dir que el vam veure. Si s’ha de quedar o no... que cadascú opini el que cregui, nosaltres tenim la nostra opinió, però sobretot, que no és tan senzill.
Vam arribar al nostre allotjament, l’alberg Enric d’Ossó, una finca de les germanes Teresianes a Jesús, un poble que pertany a Tortosa. És una casa d’espiritualitat molt bonica on viu un grup de monges d’aquesta comunitat, amb un parròquia, on estaven fent ofici quan vam arribar. La casa està al mig d’un indret fantàstic, amb jardins i horts, realment és un lloc on s’hi respira pau i tranquil·litat, ideal per retirar-se. En un extrem de la finca, hi ha l’alberg, una edificació preciosa, de fet, allà s’hi representa el pessebre vivent de Tortosa sent l’alberg el poble de Betlem. Degut al COVID i les restriccions de juntarse en bombolles, vam tenir un barracó sencer (parlem de 50 llits, lavabos, cuina i demés) per nosaltres sols. Per dins no era el lloc més net ni polit (ni maco) del món, però per una nit ens va anar la mar de bé, sobretot tenint en comte que les cases al delta s’estaven oferint a més de 1000€/nit, nosaltres vam pagar 120€ per dormir, sopar, esmorzar, i sobretot, per l’indret. Realment va ser un lloc que ens va portar a la sensació d’estar de viatge.
L’endemà, després d’esmorzar vam deixar l’alberg (de luxe) i vam visitar Tortosa. Vam aparcar just davant de l’oficina de turisme, ubicada a l’antic escorxador modernista, una altra joia de la ciutat que, llàstima de com de ruïnosa està perquè té moltes possibilitats (com un pis) però està deixada de la mà de Déu. D’allà ens vam dirigir a la Catedral, que és una mega església amb un tros façana derruïda, una nau principal esplèndida on el retaule de fusta que la presideix és magnífic. El claustre, correcte, però amb la gràcia dels 6 rellotges de Sol que fan que els nens es distreguin un temps buscant-los. Un cop vista la catedral, passegem pel casc antic entre d’altres edificis gòtics com el Palau episcopal i palaus modernistes com la casa Grego i un punt curiós, el portal de Romeu, un punt important al camí de sant Jaume de l’Ebre.
El passeig, sempre sota la protecció del castell que havíem visitat el dia anterior, ens porta fins els Reials Col·legis que són el conjunt de 3 edificacions de l'orde dels dominics situades al carrer de Sant Domènec, allà vam pagar 3€ cada adult per veure una exposició dins l’antiga església de sant Domènech on s’explica la importància de Tortosa durant el renaixement, època en la que la resta de Catalunya va anar cap avall, i per entrar al pati del col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, doncs no tens accés a cap altra estança. Una mica xof la veritat.
Vam baixar fins el riu per buscar un lloc per dinar, de fet, per dinar al lloc que la Mireioneta i els nens ja havien decidit només començar el passeig, Lo Portal de Tamarit, al darrera del palau del mateix nom i on vam menjar a base de tapes i plats molt i molt bé, patates amb formatge, croquetes, remenat d'escarxofes, canelons, pop, calamars farcits de galta, galta de porc, tres postres i begudes. Això sí, gastant-nos na mica més del que acostumem, 86.3€.
Amb la panxa plena vam moure el cotxe, a Tortosa és fàcil aparcar arreu, per apropar-nos al call Jueu, realment molt autèntic, doncs els carrers eren molt estrets i laberíntics però sense res especial més enllà que la porta d’entrada que comunica amb les muralles i el jardí de les escultures del Príncep, que estava tancat.
Així doncs ho vam tenir vist molt ràpid i vam canviar de barri per anar a “l’eixample tortosí”, si el call Jueu està a l’oest del centre, ens vam dirigir a l’est per tal de passejar entre les cases modernistes que hi ha en aquella zona, algunes realment impressionants però on destaca de sobre manera la Casa Salvador Brunet Sala, actual seu de de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa. Una zona que és maca però que si la ciutat estigués més neta i cuidada lluiria molt més. Vam tornar a arribar-nos al riu, però aquest cop a l’alçada del pont roig o del ferrocarril, un pont per a vianants, per on arriba la via verda de les terres de l’Ebre i que algun dia farem. El pont, roig fa goig i juntament amb les lletres de Tortosa (a joc amb el pont), forma un d’aquells llocs fotogènics que fa un temps s’estan posant de moda a diferents ciutats.
L’Aranet tenia ganes de parc (en Pauilolo s’està fent gran i ja no li ve tant de gust), però aprofitant que estàvem just al davant del Parc de Teodor Gonzàlez, el punt verd urbà més important, ens endinsem una estona, passem per la llotja on enlloc de blat i trobem els gegants, cap grossos i demés de Tortosa, on hi destaca la cucafera, aquest drac-tortuga típic de bestiari català.
Després d’unes tirolines vam tornar a agafar el cotxe per anar de nou cap a l’oest, ja a les afores de Tortosa vam aparcar a la universitat Rovira i Virgili i ens vam apropar al riu, on després de preguntar vam seguir el camí al costat del riu fins trobar la platja de la Xiquina, un lloc on la vegetació que toca al riu deixa pas a una petita clariana de pedres on vam estar una estona prenent el Sol i banyant-nos (bé, banyant-se, donc saixò ho van fer els dos javatos de nens que tenim) al riu. Un indret bonic per un moment perfecte per gaudir en família amb el que vam tancar Tortosa. Però encara no l’escapada, doncs havíem quedat a Amposta, més concretament al parc deñs Xiribecs amb els bessons de l’Aranet, Amposta i Tortosa estan a poc més de 15 minuts l’una de l’altre, així que encara (els nens no estaven secs) que ja estaven en aquest immens parc a les afores d’Amposta, jugant, una estona curta doncs poc després si que agafàvem el cotxe que, com bé sabem hi ha toc de queda i, a les 10 de la nit, amb el McDonalds agafat, estàvem a casona. Havien estat 36 hores, però ens havia semblat molt més temps, i és que viatjar i trencar la rutina té això, que allarga la vida.