Fecha de publicación: Oct 25, 2018 8:56:26 AM
Només instal·lats a la nostra granja-casa a les afores de Zabljak, on realment estàvem aïllats de tot, vam tornar a ‘la capital de la comarca’ per agafar provisions i fer una primera ullada a la zona.
Zabljak recorda moltíssim a qualsevol base d’ski suïssa o pirenaica, de fet allà neu a l’hivern en tenen a grapats, però clar, enmig d’un mon tan rural, Zabljak ‘canta’ una mica però és la base ideal en qualsevol viatge a una zona plena de natura per explorar.
El primer dia d’exploració vam tornar a Zabljak però per una carretera secundària amb la intenció de veure Stecci, un curioses làpides medievals.
Per sort, d’Stecci ja havíem vist a Bòsnia, on de fet són més freqüents, perquè aquí no vam acabar d’encertar on estan amagades, això sí, la sensació d’aquell trajecte al mig d’una natura molt verge i molt lluny del turisme no ens la treu ningú. I és que Zabljak és molt popular pel Parc Nacional de Durmitor i l’esquí, però sortint d’aquí, poca, la sensació és d’estar molt sols.
Vam passar Zabljak per anar fins a l’entrada del Parc Nacional on vam fer l’excursió bàsica (i més que suficient) que consisteix en arribar i donar la volta al Črno jezero (llac negre). El primer i més accessible dels 18 llacs glacials del Parc.
Dins del parc, el passeig d’aproximació al llac ja ens va transportar a un bosc màgic, molt maco, per on vam passejar tranquil·lament tot mirant les paradetes de mel i productes d’allà i jugant a futbol o al parc infantil perfectament integrat al lloc.
Érem feliços, però la nostra boca va passar d’un somriure a quedar-se oberta al arribar al llac. El Črno jezero s’obre a l’observador de sobte, espectacular, emmarcat per una petita ‘platja’ de gespa que el separa del bosc, i tot amb les muntanyes més altes del país al darrera. Una varietat de colors i textures que intentarem recordar sempre.
Després de l’obligada sessió de fotos ens vam posar en ‘mode trecking’ amb l’objectiu de vorejar el llac, una excursió que havia de durar poc més d’una hora... doncs bé, ens vam estar més de tres. Cert que vam fer un pícnic per dinar al bosc, que ens vam aturar moltíssimes vegades a fotografiar qualsevol recó del llac o dels seus voltants, doncs el lloc s’ho mereix (vam algunes tonalitats de colors gairebé inimaginables a l’enteniment humà), també vam fer una altra aturada perquè els nens és banyessin al llac (l’aigua estava ‘fresqueta’ pels adults), però el passeig és més llarg. També dir que en un punt hi ha una desviació (indicada en serbi) nosaltres vam agafar el camí de la dreta perquè seguia més a prop del llac i en teoria havia de ser més curta, però era més difícil, vam haver de grimpar i fer algun tram de cert nivell, especialment pels nens, que per cert, es van portar com autèntics titans i van caminar com dos autèntics aventurers. Realment va ser una súper excursió.
El segon dia, després d’un esmorzar 100% montenegrí que ens van preparar els nostres amfitrions, vam anar fins el pont que creua canó del riu Tara, el pont original va ser derivat durant la primera guerra mundial pel mateix enginyer que l’havia dissenyat per no deixar passar als nazis, cosa que li va valer ser afusellat allà mateix quan va ser atrapat. Ara, és la base per fer esports d’aventura a la zona.
Tot i que la Mireioneta no ho tenia clar, finalment va accedir a creuar el canó (un dels més profunds del mon) en tirolina. Penjada fent un tàndem amb en Pauilolo (que després va repetir amb mi), va fer un ‘vol’ de gairebé 1km de llargada a 130 metres de profunditat. Una experiència molt recomanada i que no fa gens de por.
Després de l’activitat (i de menjar una mica) com havíem descartat el rafting vam agafar el cotxe per endinsar-nos encara més a Montenegro (havia posat el Montenegro més rural, però és un país tant rural que és difícil d’ordenar) per arribar-nos a l’últim poble abans de la frontera amb Sèrbia, Pljevlja, on unes fàbriques monstruoses ens van rebre a l’entrada i que ja semblaven indicar que això no seria una must.
Efectivament, després de dinar vam estar jugant una estona al parc que hi ha al costat del camp de futbol, un lloc preciós per l’esbarjo dels nens, on van córrer i saltar al mig del verd i com a highlight vam visitar al mesquita de Hussein-Pasa, una de les més importants del país i que és maca per fora però encara ho és més per dins (es pot visitar sense problemes). Tot i això, el més impactant va ser veure eslaus (100% caucàsics) musulmans, orant a la mesquita.
En definitiva, Pljevlja, no és un must, especialment perquè no queda a prop, però està bé per una passejada en la que no sabíem que fer, i gaudir del trajecte. Qui vulgui conduir el mínim, que no s’ho planteji.
Ens vam recollir d’hora, i vam passar les últimes del dia hores a casa. Nosaltres recollint, llegint i descansant, i els nens ‘jugant’ amb els nens de la casa a guardar als animals als seus estables (amb un pal a la mà tot és molt més fàcil). Ja de nit també vam sopar menjar autòcton preparat pels amos de la casa.
L’endemà vam marxar sense pressa però d’hora (el cansament del dia i la falta d’entreteniments nocturns ens feia anar d’hora). Vam tornar a fer el camí del dia anterior i vam continuar pel canó del Tara, una carretera espectacular només de conduir-la i per la que ens havíem d’aturar tot sovint ‘a veure coses’. Ens vam aturar a fotografiar el riu a un lloc on un grup es preparava per fer ràfting, a fotografiar pobles petits creuats per la carretera, a visitar un monestir de sant Jordi preciós, autèntic 100% (amb monjo i tot) i, quan la carreta s’enlairava a mirar el canó des de les alçades, amb unes vistes espectaculars.
Quan vam deixar la carretera que vorejava el canó ja estàvem molt a prop del destí principal del dia, el Parc Nacional de Biogradska Gora, el qual ens va decepcionar una mica (que no vol dir que sigui lleig), però venint de Durmitor...
A veure, el bosc (primigeni) és realment de pel·lícula de por, molt espès i segurament sense haver vist el de Durmitor ens hagués encantat i segur que aquest té més interès. Amb el llac passa quelcom semblant, és molt maco, però el llac negre és millor.
Per compensar-ho ens va faltar o bé agafar una barqueta (’Aranet no volia) o fer alguna excursió, n’hi havia de molt interessants. Sort que no ho vam fer doncs mentre dinàvem en una zona de pícnic molt ben preparada però amb molta gent el clima va començar a empitjorar. Vam decidir marxar i bé que vam fer perquè ens vam estalviar acabar xops al mig del bosc.
Després de conduir una estoneta més, arribàvem, d’hora i secs, a Andrijevica des d’on vam explorar l’est del país, i és que Montenegro és tant petit que l’havíem creuat sencer!