Dia de rucs

Un altre període vacacional sense viatjar… si bé per cap d’any va ser perquè havíem fet un viatge preciós al pol nord per conèixer al Pare Noel, en aquesta Setmana Santa hi ha hagut diferents motius que han fet que decidíssim quedar-nos “a casa”. Però quedar-nos a casa no vol dir, no fer res, més aviat al contrari, vam començar amb un dinar d’aniversari a l’Estupendu, un menú correcte per 35€ a base de . A la fantàstica platja de Badalona on els nens es van arribar a banyar a la platja (són la pera), i després, a mitja setmana vam pujarà Vilallonga, on com és tradició, li vam donar de menjar a les ovelles, vam anar al camp de futbol... en definitiva, vida de poble, però on també vam esquiar (tots 4!!!) i vam gaudir de la Setmana Santa a Camprodon, on dijous vam assistir a una espectacular conquesta romana de la porta de la Cerdanya. Realment impressionava veure el pont de Camprodon conquerit per imponents sodats romans amb torxes, i divendres vam veure un tros de la processó dels sants Misteris, la sortida i el final, entremig, vam sopar força malament el Fraixanet, un lloc on hi hem anat alguns cops, però després de dues males experiències seguides potser ja toca plegar. Més que el menjar o el preu, el servei ens desespera.

Però després de baixar per fer la mona (en diumenge de rams) i quedant-nos un dia penjat vam fer una activitat que feia temps que em rondava pel cap...

A mig matí vam anar a Canyamars (Dosrius), més concretament a Rukimon, un parc on conviuen totes les races de rucs de la Península, dins del Parc Natural del Montnegre-Corredor. Canyamars és un cul de sac, doncs allà les carreteres deixen pas al parc del Montenegre-Corredor, un lloc on algun dia hi tornarem a passejar, a peu o en bici.

A Rukimon, per 3€ els adults (gratuït els nens), vam fer una passejada on vam veure el mig centenar de rucs que hi tenen, vam veure que n’hi ha de grans, de petits, de blancs, de negres, sementals... i, personalment, vaig aprendre que saben moure els músculs de l’esquena per espantar les mosques.

Després de veure el parc els nens van fer una passejada en ruc (en Pauilolo amb en Rivaldo i l’Aranet amb el Marie) on nosaltres caminàvem agafant la bèstia, una hora per 18€ cada nen, amb la de mitja ja haguéssim tingut prou, però com a activitat va ser xula. Ens ho vam passar molt bé, tot i que ens vam perdre per la segona part de la ruta. Després d’un pícnic allà mateix ens vam arribar Canyamars, doncs és on vaig passar molts estius, nadals, setmanes santes i caps de setmana durant més de 15 anys. Al poble hi havia tornat amb la Mireioneta per esmorzar, aquell cop que vam intentar que saltés en paracaigudes, però no havíem arribat fins la ‘torre’. La veritat és que tornar allà va ser una sensació estranya, entre que va ser poca estona i que el dia estava tapat amb una llum curiosa, ara per ara tinc la sensació que passejar per allà, amb els canvis al llarg dels anys... noves cases, barrancs canviats... va ser un somni. El que si em va deixar trist va ser veure com d’abandonat semblava tot, les carreteres estan molt malament i tot semblava una mica ruïnós la veritat.

Així doncs, vam tornar fins a Dosrius, cap del municipi, tot buscant on fer un cafè. La meva primera opció era els Porticons, doncs com a bar era el més autèntic que recordava... però havien apagat la cafetera... ca l’Andreu no existia i el hostalet estava tancat ☹, així que ens vam quedar sense cafè. Vam tornar cap al cotxe pel ‘casc antic’ bàsicament vam passar per l’ajuntament (immens dominant tot el poble), les dos o tres masies (molt xules queden), una de les quals era l’antic ajuntament, l’església i baixant fins el safereig. Realment, em va agradar aquell passeig, i em va fer reflexionar com canvia la vida, i com, els dos petits que passejaven al meu costat, els hi importava el mateix que m’importava a mi aquella zona del mon fa 30 anys, d’on només recordava el safareig i un cartell, ja desaparegut, on deia que la gent no portés armes de foc pel carrer.

El que els importava a les criatures era anar al parc, i com sempre diem, viatgem els quatre, això és el que vam fer, i vam tancar la Setmana Santa amb un partidàs de futbol sala a la zona ‘nova’ de Dosrius-Canyamars, un lloc on, personalment, havia de tornar.