Cap d'any al desert... i una mica més
Fecha de publicación: Feb 13, 2016 6:30:57 PM
El cansament acumulat després de practicament tot el dia al cotxe es va mitigar ràpidament un cop insta·lats a la fabulosa kasbah Ouzina i amb un tè de menta a la taula. Estàvem ben bé on volíem i encara ens agradava més del que pensàvem, no hi ha wifi, però és que no hi ha telèfon tampoc, ens encanta. Aquell vespre, encara vam tenir temps de gaudir de la Kasbah, gaudir de les inmediacions, on vam aprendre que el desert del Sahara, no només es sorra, si no que una part molt gran és pedregós i fer fotos de la posta de Sol abans d'anar a sopar i a dormir. Malgrat el fred que feia a l'habitaciño, hem de dir que sota les mantes vam descansar molt bé.
L'últim dia de l'any em vaig llevar molt d'hora i me'n vaig anar caminant cap a les dunes que hi ha darrera de la kasbah, vaig poder assistir a un espectacle de colors, el del Sol tacant de color taronja la sorra de les dunes.
De tornada, un cop sortejat l'amazigh (nom correcte pels beduins) que ja a primera hora havia desplegat els 'souvenirs' per vendre a la porta de l'hotel, em vaig reunir amb la resta de la familia, vam esmorzar i després d'una mica de futbol al desert vam agafar el cotxe per arribar-nos al poblat d'Ouzina, un trajecte en el que a diferència del d'ahir, vam disfrutar de valent la conducció per pista.
I l'arribada a Ouzina ens va marcar, Ouzina, com ja hem dit, està a 50km del poble més proper, dels quals 30 són sense carretera, és a dir, està més aprop de la frontera (tancada desde fa més de 30 anys) amb Algèria que de qualsevol altre poble marroquí. És un d'aquells pobles que hem vist per la tele moltes vegades, però que un cop allà te n'adones de la seva realitat.
A Ouzina gairebé no hi ha homes, tots treballen a Merzouga, Marrakesh, on sigui, i hi tornen al poble de tant en tant, al poble, les dones pasturen unes quantes cabres, treuen aigua d'un pou i cuinen en un forn de llenya. El poble, tot i teòricament pertànyer a Marroc, està rigit pel cap del poblat, un senyor gran al qual, podria ser que el succeïs en Yusseff, segons ens diu l'Ali. Sembla curiós que algú que marxi d'aquell poble a viure a Marrakesh, pensi en tornar a viure, preò segons sembla, els berevers estimen molt la seva terra.
La nostra visita va tenir el punt àlgid, un d'aquells moments pels quals viatjar és encara més meravellos, quan vam arribar a l'escola, estàvem mirant l'edifici quan els nens van sortir al pati, vam parlar amb el mestre, un home que tot i esforçar-se sembla que la situació el supera. Al poble hi ha 15 nens de cinc cursos diferents de primària tots en una sola classe, a la que vam entrar i on vam veure que tot el material és de marca, com la roba dels nens, tot donacions, i quatre ordinadors, models antics però que sense intenet tampoc serveixen de gaire. Està clar que tot és difícil allà, tot menys una cosa, els nens, veure les cares d'aquells nens et fa venir un cúmul de sensacions que son incapaç d'explicar, ni en un post ni en 100, només que cada cop que penso en ells i els pocs minuts que vam estar jugant amb ells em ve molt de gust ser millor persona. Pels nens d'Ouzina, els quals es mereixen molta ajuda i que esperem que algun dia, la paraula FUTUR tingui el mateix significat per a ells que per nosaltres.
Després de passejar pel poblat entre cabretes, gronxadors de pedra i motoristes perduts, prenem un tè a la casa d'en Yusseff on l'Ali fa d'amfitrió i ens explica unes quantes coses més dels berevers abans de tornar a la Kasbah on dinem i juguem a volley amb els 'masovers'.
Ja a la tarda vam agafar el 4x4 per endinsar-nos al desert, després del nostre hotel en veiem un altre i després kilòmetres i kilòmetres sense civilització humana, una meravella. Vam aturar-nos als peus d'una molt grossa, l'última activitat de l'any va ser una autèntica passada, disfrutar de la duna, veure-la, fotografiar-la, pujar-la, baixar-la corrents o rodolant, jugar a futbol en ella, una estona deliciosa. Toti que l'avís de la possible presència d'escorpins i serps que ens va fer l'Ali ens va donar una mica de mal rotllo, tot sigui dit (no vam veure res de res).
L'aventura no va acabar aquí, al sortir l'Ali va embarrancar el cotxe i, diríem que aquí vam evidenciar la seva manca de recursos, ja havíem tingut aquesta sensació una estona abans quan va encarar el cotxe davant la duna però no es va atrevir a pujar-la. Aquí, el fet de que encara fos relativament d'hora va fer que nosaltres no ens amoïssem tant com ell, però ens va sobtar que després d'una estona emputxant el cotxe l'Ali es decidís per afluixar les rodes (cosa bàsica per moure't per sorra, crec jo) i llavors vam poder treure el cotxe molt facilment. De tornada al campament entre tot rient-nos per "l'aventura al desert" que havíem tingut, li vaig preguntar a l'Ali si podria inflar les rodes, em va dir que sí, que al campament no tindria cap problema, i era cert, al campament no, però després...
A casa però, el dia i l'any s'anaven acabant amb la calma que dona el desert, la Mireioenta i en Pauilolo van anar a veure com estaven preparant el xai que ens havíem de menjar pel sopar de cap d'any, uns pous d'adob contenien les brases on es van enterrar les peces senceres, més espectacular que bo, com vam degustar durant el sopar.
Un sopar de cap d'any sobretot curiós, nosaltres quatre ens vam posar en una punta de la inmensa taula en forma d'U on ens vam anar col·locant tots els hostes de la kasbah, al final, al costat nostre s'hi van posar una parella de mallorquins, i una família de Barcelona, tots molt aficionats al mon del 4x4 La família, que devia ser mig professional de tot això, el patriarca havia vingut al novembre per comprovar les pistes i el seu germà havia baixat "els cotxes, els buggies i les motos en un trailer" (literal) dos díes abans. Els mallorquins, més amaters, fet que va fer que ens hi féssim més, havíen vingut desde Mallorca en ferry i conduint per pistes fins la kasbah.
La teca normaleta o més aviat és que era tot a compartir i ens va tocar poc, a més a més els timings no van acompanyar, això sí, el millor va ser menjar-nos el raïm a les 23:00 (eren les 0:00 espanyoles) tot sentint les campanades amb una ràdio d'ona curta agafant, creiem que, Radio Nacional de España.
Estant ja a l'any 2016 (espanyol) els nois que porten la Kasbah, com igual fan de guia, que et preparen el sopar que juguen a volley, també ens van oferir una (adjectiu qualificatiu a tria per cadascú) tamborada per obrir pas a la festa de cap d'any amb cotillon i demés. Nosaltres, com estàvem cansats, de fet els nens feia molta estona que dormíen, i que tampoc ens veiem gaire a l'ambient, ens vam enretirar a la mínima que vam poder.
No estem segurs de fins quan va durar la festa, creiem que tampoc gaire però si el suficient com perquè tots els que van allargar se n'enrecordessin d'en Pauilolo l'endemà quan es (i em) va llevar molt d'hora (vam veure sortir el primer Sol del 2016) enmig de la solitud i serenor del desert... serenor trencada pel to de veu del petit :S
Amb tothom llevat vam esmorzar i recollir les maletes per comenar el viatge de tornada, sabíem que seria un dia llarg, però no ho volíem pensar, només que fos més curt del d'arribada, cosa que per desgràcia no va ser així.
Al pujar al cotxe vaig veure que el rellotge no funcionava, estava apagat... bateria, vaig pensar, però no li veia motiu. Al arrencar vaig veure que l'Ali no posava la radio... uiuiuiui, estrany. Tot i així el cotxe funcionava bé i jo botant pel desert era feliç, fins que, al portar aproximadament una hora de trajecte,el cotxe de cop es va aturar. Bateria, efectivament, ens va dir l'Ali, que tornava a estar nerviós.
No fotis!!! Com pot ser??
Doncs podia ser basicament perquè va inflar les rodes fent servir la bateria del cotxe, i no la va recarregar.
Va home va!! Ja et val!
Llavors, i aquí em culpo a mi, pel fet que no sé si intervenir més o no. Certament allà ja no podia fer res, o pot ser si, perquè l'Ali li costava fins i tot treure la bateria. Com a guia estava perdent punts per segon.
Allà aturats, per sort encara vam poder distreuren's tot jugant a futbol i pujant un parell de turonets. Gràcies a això vam poder gaudir d'unes vistes espectaculars del desert. No hay mal que por bien no venga. Mentrestant l'Ali que havia trucat al campament esperava que algú ens socorrés. Finalment un 'company seu' va passar i ens va canviar la bateria, la nostra la va posar al seu vehicle (devien anar més aprop) i la va anar carregant pel camí.
Finalment, amb aquesta bateria 'seminova' i després de donar-li les gràcies als mallorquins que es van aturar per si ens podien ajudar, vam poder reiniciar la tornada, amb més d'una de retràs després d'una hora de conducció. Aproximadament una hora després tornàvem a agafar una carretera asfaltada sabent que ens quedava un dia molt llarg per endavant.