Costa Jònica
Fecha de publicación: Jul 17, 2017 10:49:17 PM
Vam arribar al nostre camp base a Santa Venerina, poble de vins situat entre Catània i Taormina amb l’Etna just darrera al vespre, de manera que no vam fer més que quedar-nos a casa i preparar el planning pels següents 5 díes.
Vam començar per Catània, on vam arribar abans del migdia però on amb el caos propi d’una ciutat que cataloguem de difícil, ens va costar una bona estona aparcar, ni de franc ni en zona blava, de parkings, ni n’hi vèiem.
Quan finalment Catània es va deixar passejar, vam creuar el parc Maestranze, les pedres que queden de l’amfiteatre romà i un tros de via Etna, amb el volcà, sempre fumejant al fons, fins desviar-nos cap al mercat de la Fera, un autèntic mercat ambulant on es ven de tot en un caos de tendes, articles i gent.
El vam atravessar fent les fotos de rigor i vam retornar al carrer principal, per admirar les places de la universitat i la del Duomo, sent aquesta segona més famosa i important, amb una catedral tan italiana com la plaça i amb dues estàtues totalment romanes, la de l’elefant amb l’obelisc (que segons sembla calma al volcà) i la del Amenano, que marca l’entrada a la llotja de Catània, l’autèntic MUST de la ciutat. Allà, es recupera el caos que defineix la ciutat, un caos només perdut a l’elegant via Etna. El caos es percep entre caps de peixos espasa, gambes en moviment i salmons que et diuen que te’ls emportis a casa, experiència sensorial i, fora bromes, el mercat més medieval que he vist superant a tots els que simulen ser-ho (potser Óvidos no)
Després de comprar, peix (calamars, gambes i anguila), carn (involtini) i fruita (préssecs) vam dinar a la propera plaça Mazzini abans de recular pel carrer Croiciferi, farcit d’esglésies... i d’escales, així que vam recuperar la via Etna per desfer el camí, amb les mateixes parades, i alguna més per mirar alguna botiga, fins arribar al cotxe.
Després de passar per casa a deixar la compra, vam sortir a l’aventura a buscar alguna platja, una mica més i arribem a la Itàlia continental, doncs senyalitzades no n’hi havia cap! En vam trobar a Mascali, on vam trobar una platja estàndar on els nens van jugar a pilota i, on tot hi haver bandera, es van posar on trenquen les onades i s’ho van passar pipa. Nosaltres vam poder descansar una mica i criticar l’estàndar Sicilià, o mllor dit Catanià, que de moment són força lletjos i hi ha un percentatge d’obesos molt alt, sobretot en gent molt jove.
El segon dia vam decidir començar-lo més tard i allargar-lo al vespre per tal d’evitar hores de Sol- Així doncs vam arribar a Savoca per fer un picnic i visitar aquest poble després. La vila, famosa per ser escenari d’algunes escenes de ‘El Padrino’, entre elles la boda de Mike Corleone amb Apollonia. L’emplaçament, a dalt d’una muntanyeta, on hi vam arribar en una ‘vespa-tai’ que en Pauilolo va conduir una estona, té unes vistes espectaculars que arriben fins Calàbria, i una atmòsfera de pau i tranquil·litat (un cop passat el ‘guiri’ bar Vitelli) puntua molt alt, però per anunciar-se, com fa, com s’anuncia com el ‘borgo’ més bonic d’Itàlia, ni de lluny, algun recò, i el miticisme de l’esglesia i el bar de les escenes del Padrino, però no és el més bonic, ni el segon, ni el tercer, ni el setanta-tresè...
Després de la primera visita cinèfila del viatge, n’hi haurà d’altres perquè el Padrino està molt present a l’illa, vam anar a Taormina, més concretament a la platja d’isola Bella, una platja de pedres però molt maca ja que una illeta s’uneix a Sicília per una estretíssim banc de sorra, deixant dues badíes d’aigües transparents perfectes (si tens sabates de riu).
Allà hi vam estar fins que vam perdre la nostra pilota Nivea ® i en el meu desesperat intent d’agafar-la, vaig picar nedant amb el dit amb una roca i zasss! No al nivell de Tenerife però ara mateix estic escrivint amb el dit envenat. Vam rematar el dia pujant a la ciutat, un drama per aparcar, pinta que ens multaran per entrar amb el cotxe a la zona de residents, I quan ho va fer, pujada d’aquelles que fan mal emputxant el carro sota una calor que no marxa mai.
I és que d’hora no era, perquè vam arribar al teatre grec a les 19:22 i ja havia tancat. Ja tenim un pendent del viatge. Ho vam reemplaçar per la Villa Comunale, el parc del poble on esperàvem trobar un parc per nens, però a Itàlia costa de trobar-ne. El que sí vam veure des d’allà va ser una imatge preciosa de l’Etna fumejant, ara ja uns gasos força vermellosos.
La resta de vespre/nit la vam dedicar a passejar (i sopar) per una ciutat molt ben posadeta, plena de recons amb restaurants, botigues i palaus. Autèntica representant de la Dolce Vita italiana, això sí, ara a reventar de gent, independentment de l’hora que sigui. Un autèntic contrapunt a la decadent Catània.
Ahir, i de nou amb calma, ja que, per estrany que sembli, plovia, vam sortir amb la idea d’arribar a Siracusa per dinar, cosa que vam fer però una hora més tard del previst degut a un embús de campionat al peatge de Catània (si és que la pobra capital s’emporta tots els pals)-
Ja a Siracusa, una ciutat que fòra la capital del món fa 2500 anys, i amb la panxa plena, vam recòrrer la Ortigia, la mini-península on van desembarcar els grecs i que actualment és un barri molt bohemi, ple de palaus italians i botigues precioses, més autèntic que Taormina, més real, a la Mireioneta li ha agradat molt més Siracusa que Taromina, i com sempre, té rao, cada racò, és més maco que l’anterior, a cada cantonada costava decidir cap a on girar perquè sempre hi havia algun detall que et cridava l’atencio. Sort que és petit!
I per rematar-ho, l’esglesia oberta al barri jueu (amb palmeres a dins i tot) i que hi hagués una exposició de l’Steve McCurry (no hi vam entrar però). Bé, i que hi hagués un cinquena part de gent que a Taormina, i que no fes tanta calor també va influir, la pluja va parar poc després de sortir de casa i va reaparèixer quan entràvem al cotxe. Tot plegat va fer que ens considerem Siracusians a muerte. Avui, amb les tres maríes fetes, hem anat a Santa Maria de la Scala, un petit poble de pescadors aprop de casa nostra. Primer hem anat a un ‘xiringuito’ des d’on per una pasarel·la i una escala es podia accedir al mar evitant la rocosa costa que voreja el poble. L’aigua estava molt neta i hi havia una mica de corall, però estava molt mogut, així que només hem entrat en Pauilolo i un servidor una estoneta, que no s’ha d’arriscar gens amb l’aigua.
Després de dinar i d’un passeig pel poble, lloc ideal per retirar-se amb el que costa trobar pobles de costa macos i sense turisme, hem repetit bany a la petita platja de sorra negra que hi ha al petit port del poble. I així, entre barques de pescadors i oques, hem fet l’últim bany a la costa Jònica.