Parc Nacional i Natural de Doñana

El dia 30, ja amb el cotxe de lloguer, ens vam desplaçar fins a Hinojos, poble de la província de Huelva i entrada al Parc Nacional i Natural de Doñana on teníem el nostre allotjament per visitar la zona i passar el cap d'any.

Abans d'allotjar-nos vam fer una volta d'aproximació pel poble en cotxe. El poble, tot i tenir una aparença agradable, típic poble andalus de casetes blanques, ens va fer una mica de respecte ja que hi havia poca gent al carrer i teníem la sensació de ser observats com 'forasters'. Dinar al poble ens va treure ràpidament aquesta sensació.

Ja per la tarda ens vam dirigir al centre de visitants Los Centenales on hi ha una exposició audiovisual que ens vam saltar per gaudir d'una pineda preciosa, banyadaper una llum màgica, i és que Déu n'hi do com es notava l'estar més abaix a l'hora de fer-se fosc.

Amb els nens esbargits al parc, vam tornar al poble, el qual, tot i continuar amb poca gent pel carrer, ens va agradar una mica més, especialment l'esglesia de Santiago el Mayor, d'estil mudejar, i algun carreró molt agradable de passejar. Tot i així, tampoc té gaire més que aixó i un planol urbanístic més aviat complicadet.

L'endemà, dia de cap d'any, ens vam llevar molt d'hora per tal de ser a les 8:15 al centre de visitants El Acebuche, cosa que vam aconseguir guanyant al google maps, al qual li vam trobar un error! De camí al centre vam veure una sortida de Sol de postal, amb una llum vermella al fons obrint-se pas entre una boira baixeta que mig amagava arbres posats per la natura de manera molt elegant al paisatge, una imatge que ens va transportar a Memorias de África, també vam atravessar zones de precaució ja que erende pas pel linx ibèric, cosa que ens emocionava i ens obria les ganes de fer l'excursió i algunes cartuixes realment espectaculars.

A l'hora prevista arribàvem al centre neuràlgic del parc d'on sortia l'excursió de 4 hores de durada en un camió 4x4, el nostre 'elefant del desert'. Una excursió molt amena visitant els 4 ecosistemes de Doñana, després d'atravessar el turístic poble de Matalscañas vam arribar a la platja verge més llarga d'Europa, més de 30km sorra, on hi ha l'última presència humana del parc, unes poques xaboles on hi viuen quatre pescadors, sense electricitat però amb parabòliques, i on bandes d'ocells aprofitaven la marea baixa per caçar les seves preses.

Transcorregut el litoral, ens vam endinsar en les dunes del desert, un desert amb molt sorra, diríem que vam veure més sorra aquí que al Sahara l'any passat, però amb la diferència que la sorra d'aquest desert, degut a la seva proximitat al mar, és més humida i compacte, de manera que les dunes és desplacen aixafant els boscos que es crean a cada vall formada entre dues dunes, boscos ben visibles des de la cresta d'una duna.

Al desert vam veure els primers cèrvols que viuen a Doñana, i diem viure perquè és la veritat, Doñana no és un zoo, aquí els animals viuen fent la seva vida. De totes maneres, va ser a entrar al bosc per fer-nos un tip de veure cèrvols i daines, a banda de senglars, cavalls i vaques, em va provocar una curiosa alegria el veure aquests animals vivint en llibertat, ja que són animals que estan practicament 100% domesticats per l'home.

L'últim 'escenari' del parc va ser la marisma, molt plena d'aigua i farcida d'ocells que venen del nord d'Europa a passar l'hivern a Doñana, com és el cas de l'ànsar, emblema del parc, els tudons (paloma torcaz) o els flamencs, però certament, ens hagués agradat apropar-nos una mica més.

Recorrent part del camí "del Rocío" vam arribar a l'última parada de l'excursió, un antic poble on es fabricava carbó vegetal i que s'ha reconvertit en centre d'interpretació de la vida en aquest lloc, aprofitant les cabanes existents, unes cases estil 'hobbiton' a la riba del Guadalquivir, molt aprop ja de la seva desembocadura a l'oceà a Atlàntic.

I és per aquí per on sortim del parc, després de passar pel palau de les Marismillas, residència protocolària pel president d'Espanya on tornem a la platja verge, veient san Lucar de Barrameda, província de Cadis, a l'altra riba del riu, poc a poc, gaudint de la pau de la platja i jugant a "enlairar ocells" vam anar desfent camí fins tornar al Acebuche, tancant una excursió que feia temps que volíem fer i que, al revés del que acostuma a passar no defrauda en absolut.

Vam aprofitar la pineda del Acebuche per fer un picnic allà mateix, com anem bé de temps, decidim completar les visites que teníem previstes a Doñana, així que després d'alimentar als rabilargos a base de chetos reculem fins el Rocío, un poble que ens va deixar perplexes, realment poc sabíem d'aquest poble més enllà de l'ermita dedicada a la Blanca Paloma, i més enllà de l'agradable passeig al costat de la marisma, ens va al·lucinar que el poble no té carreteres! està pavimentat per sorra, o millor dit, alvero, la sorra groga que es posa a les places de toros, cosa que conjugada amb l'estil de cases blanques li confereix un aspecte de western que es retroalimenta amb el fet que, al no haver carreteres, molta gent, i quan diem molta, és molta, es mou a cavall, realment impactant i digne de veure.

Vam visitar l'ermita (que és una esglesia en tota regla) on la verge domina l'espai, ja maco de per sí, però la imatge de la verge pot explicar en part la devoció que algú pugui tenir amb tot el que suposa el camino i arribar a aquest lloc.

Vam passejar pels voltants abans de tornar a agafar el cotxe per anar al puente de Ajolí on teníem previst fer una passejadeta pel camí de la Raya Real, amb la il·lusió de veure algun linx, però vam embarrancar el cotxe en la sorra i, tot i que el vam treure sense dificultats, vam refusar de continuar canviant per una altra volta per la part no turística del poble, on els locals ja estaven entaulats, suposem que en les seves 'penyes' mentre d'altres practicaven l'equitació en picaders particulars. Realment una visita impagable.

De tornada cap a casa, vam entrar a la carretera del camí d'Arrayán, que travesa el parc, però en cotxe perd pard de la gràcia, així que vam girar cua i vam tornar a Hinojos a passar el cap d'any tranquilets ja que estàvem cansats després d'un dia molt complet, tot i així, en la nostra 'private party', en Pauilolo ens va deleitar amb un break-dance que ens va deixar tan al·lucinats o més que el parc de Doñana i el poble del Rocío junts.