Aran
Fecha de publicación: Apr 24, 2015 8:46:11 PM
6 d'abril
Això està practicament liquidat, toca encabir tot el que portem a sobre al cotxe, al qual sempre li agraïré el bé que s'ha portat amb nosaltres tants i tants kilòmetres, i tornar cap a casa, amb alguna parada entremig però cap a casa, senyal de que aquest viatge tant 'personal' s'haurà acabat. Però hem de riure, perquè tal i com ens ho hem passat en aquest viatge, està clar que ja podem començar a pensar en el següent... Però d'això ja en parlarem ara el que toca és de parlar d'aquests més de tres díes que hem passat a la vall del nostre petitó. A la vall d'Aran.
Tot i que vam arribar dijous després de passejar-nos els pirineus francesos, l'exploració a la zona propiament la vam començar divendres. A la vall d'Aran jo feia gairebé 15 anys que no venia i coneixia poc més que Vielha, la Mireioneta no era ni conscient d'haver vingut mai... així que teníem moltes coses per fer, conèixer i gaudir, hem fet unes quantes però si alguna cosa ens ha quedat clara, és que la vall d'Aran té infinitat de possibilitats!
Vam començar amb una excursioneta petiteta petiteta. Sense sortir mai del terme municipal de Vielha e Mijaran vam passar per Gausac on vam tenir prou per adonar-nos que els pobles de la vall d'Aran i les seves esglèsies romaniques ens agradarien, vam conduir pel bosc de Varicauba des d'on vam poder gaudir de les primeres vistes de la vall, amb pobles encaixonats gairebé de manera natural als vessants de les muntanyes i neu, molta neu a partir de cotes tampoc especialment altes, i al final del camí, la bassa d'Oles. Un llac parcialment glaçat envoltat de muntanyes arbres i neu. Aquí en Pauilolo ja va poder jugar amb mooooolta neu, i li va agradar molt, tant que es va passar la resta de díes dient que volia anar amunt de tot de muntanyes per estar amb tota aquesta neu. El llac en si és un lloc ideal per estar tranquil, l'Aran tirava pedres a l'aigua, en Pau buscava (i trobava) granotes i la Mireioneta i un servidor meditàvem. En teoria és fàcil donar la volta al llac, però amb tota la neu i els petits quan estàvem a l'altra punta del llac vam preferir desfer camí.
I aquest camí ens va portar a Bossòst, un dels 'pobles-grans' de la vall d'Aran. Allà vam prendre el primer contacte amb el romànic de la zona a l'esglèsia de la purificació, bon exemple del que veuríem a la resta de pobles, esglèsies de tres naus amb una torre al costat de quatre pisos i amb murals romànics / pantocràtors a l'interior. Precisament a l'interior d'aquesta esglèsia es va produïr una altra de les escenes gracioses del viatge ja que vam poder comprovar la fe de la gent del s.XXI en els mòvils. Per llogar-hi cadires.
Als voltants de l'esglèsia hi havia molt ambient, de fet Bossòst, és un dels centres amb més turistes de la vall, no és que el poble sigui dels més macos però està a peu de carretera. Això coincidia en que hi havia hagut processó de divendres sant, teòricament la més important de la vall, així que hi havia molta gent fent el vermut, dinant... nosaltres vam aprofitar també per fer un mos.
Per la tarda vam passejar pel centre de Vielha, la capital de la comarca i poble més gran. Tampoc seria el poble amb més encant de tot però si que té tots els serveis necessaris, Mercadona inclós i fora frivolitats també té alguns llocs agradables i sobretot ens va agradar entrar a l'esglèsia de Sant Miquel, més que per l'esglèsia, per la talla de fusta romànica policromada del Crist de Mijaran. Realment espectacular i si és veritat és que es suposa que la talla sencera era tota l'escena de Jesucrist a la creu, devia ser brutal.
Ja dissabte vam tornar a començar el dia amb ruta de natura, tot creuant el municipi de Canejan, poble fronterer amb França on l'occità aranès es sent en força en els poc més de 100 habitants que hi ha. És una excursioneta espectacular, la carretera passa pel mig del bosc creuan el riu Toran en diverses ocasions, salts d'aigua al costat,...
Al final de la carretera el poble de Sant Joan de Toran, a partir d'aquí si vols continuar toca caminar. Nosaltres ens quedem al preciós poblet, d'aquells de fantasia,amb una esglèsia que havíem vist anteriorment desde la vall majestuosa per sobre nostre i ara desde la mateixa som nosaltres els que dominem, la vall, però no podem oblidar que les muntanyes, darrera nostre, sempre ens dominen a nosaltres.
Desfent camí parem a Canejan, cap del municipi amb l'intenció de dinar, però ni el poble és tan maco com Sant Joan ni els dos restaurants ens semblen prou interessants com per quedar-nos hi, així que 'només' disfrutem de les vistes de la Cerdanya desde la 'millor pista de basket que hi ha al planeta'. Realment poder jugar allà amb aquelles vistes sobre els Pirineus ha de ser màgic! Jo em quedo amb haver fet una cistella amb la pilota de plàstic de l'Aran. Allà també la Mireioneta parla amb una local sobre l'aranès, la vall i els preus de les coses. Es veu que els habitant d'allà per comprar 'a l'engròs' passen a França o bé baixen a Lleida o Barcelona... tela marinera. Mentrestant jo jugo a futbol amb en Pau, l'Aranet i un altre nen que hem conegut allà.
Ens hi arribem a Les per dinar i després de fer-ho ens passegem el poble. Normalet, amb algunes cases molt xules però no té la màgia dels que estan més a dalt a la muntanya. Tot i així, és en aquest punt poble on reflexionem sobre la forma de la part del darrera de les façanes de la vall d'Aran (estil façana principal de la casa Ametller) i veiem el Haro, un tronc amb un munt d'estaques clavades per tal que s'obri més per dins. Es planta per sant Pere i es crema per sant Joan (gairebé un any) cosa que no deixa de ser una frikada graciosa.
Es fa tard i el dia només ens dona per una volteta ràpida per Vielha, però sobretot, per veure Betren, poble que continua a Vielha, de fet entre que el terme municipal es Vielha és una continuació que ni te n'adones que canvies, però realment sobte perque és preciós, ja sense botigues d'articles d'ski, sense tanta gent. Si algun cop tornem, no descartem aquest poble com a opció per quedar-nos-hi.
Si Viella (a nivell municipi) és considerat Vielha e Mijharan (l'Aran del mig) i els municipis que estan entre Vielha i França és el baix Ara, per ahir, últim dia sencer a la vall, tocava canviar de sentit i explorar el municipi de Naut Aran (l'alt Aran), la part més alta de la vall. Vam començar el dia anant de pet a Baqueira-Beret. Anant cap aquesta estació ja al·lucines, les pistes que arriben al mateix poble de Baqueira, telecabines que et pujen a pistes desde diferents pobles, infinitat de pistes i infinitat de neu. Però tota aquesta infinitat queda en norres al arribar al pla de Beret, els ulls se'ns van posar com plats al veure aquesta extensió infinita de neu. De cop ens enpenedim de no haver contractat una excursió amb huskies perquè les ganes de passejar flotant sobre la neu per tot aquest terreny ens afloreixen només veure un gruixut de neu només comparable a l'extensió que ocupa. Però vaja, ens vam conformar amb el que veiem desde el cotxe i sobretot, veient a en Pauilolo agafant un trineu i sense por llençar-se per la zona habilitada pels mateixos. Com m'agrada que em sorprengui aquest Pichón.
Un cop cansats de tanta neu (per dir alguna cosa perque ens haguèssim quedat una setmana, sobretot, amb el dia que feia) vam fem ruta del romànic pels pobles de Naut Aran. Unha ens va agradar molt dins la categoria de poble petit, i la seva esglèsia es veia molt maca, desde fora. Una estona a un parc on hi havia una quantitat de nens a quin més 'cafre' va fer que els nens estiguessin més motivats per visitar Salardú, estil Unha, també molt maco però més gran. Aquí però el que si era visita obligada era l'esglèsia de sant Andreu. Preciosa, tant l'esglèsia en si, com el seu entorn, com el seu interior amb el crist de Salardú, també romànic, també de fusta i també policromat, però completament diferent a la talla del de Vielha, aquest és més com un Pantocrator però esculpit i les pintures murals que completen l'interior. Ja l'última visita del dia, i de la vall d'Aran va ser Arties, poble a tocar de la carretera però quan entres al centre es converteix en un dels que més ens va agradar, tot molt maco, com més rodonet, decidim que algun dia ens hi estarem en aquest poble. D'ell la visita 'obligada' és també la seva esglèsia, declarada monument nacional, especialment per les pintures murals, les del sostre que representen el judici final, i sobretot (per a nosaltres) les de les columnes. Autèntic grafitis de fa més de 500 anys.
Al sortir ja s'havia fet força tard, així que vam tornar cap a l'hotel donant per tancada la nostra visita a Aran. Una visita molt i molt complerta.