08005 - El Poblenou i La Vila Olímpica - Passejades confinades
Fecha de publicación: Feb 01, 2021 3:57:19 PM
Doncs si parlem de passejades confinades, la del codi postal ‘5’, es posa al cap davant pel que fa a confinament, i és que la descoberta d’aquest codi postal, que inclou els barris del Poble Nou, i de la Vila Olímpica, ha quedat dilatada en el temps degut a un confinament de la classe de l’Aranet.
Un matí, ja fa més dies dels prevists, vam baixar amb el Bicing fins les torres Mapfre, allà on aquest barri xoca amb el 08003, desprès d’una ràpida ullada al port olímpic, res especial, i un cafè per emportar per 1.75€ allà mateix, vam entrar al KBr photo center, ubicat a la base de la torre MAPFRE i part de la seva fundació. El seu nom explica ben bé el que és i el que vam anar a fer allà, veure una exposició de fotos (bé, la Mireioneta en va veure dues) les quals són gratuïtes els dimarts al matí. Conjuntament vam veure una exposició, llarga i bonica sobre Bill Brandt, un fotògraf “britànic” que es considera un dels pares de la fotografia moderna amb un estil molt semblant a Brassai però aquest va retratar la vida diària d’Anglaterra durant el segle XX. Ens van agradar especialment els retrats i els nus, sobretot la part que fa confondre les parts del cos amb pedres. Com a apunt tècnic dir que bé jugava amb les llums i amb el revelat, pel que fa a la part personal, hi havia un vídeo amb una entrevista seva al final de l’exposició i ens va semblar un molt bon paio, senzill i tímid.
Jo vaig tornar per buscar als nens a l’escola, i la Mireoneta es va quedar a veure l’altra exposició, la d’en Paul Strand, un altre geni de la fotografia del segle XX però encara no gaire conegut a Espanya, abans de tornar a casa...
... i a posar en stand-by la descoberta del 08005 degut al “positiu”...
... fins 10 dies després, amb un negatiu de l’Aranet i aprofitant una dormida dels nens a casa dels avis, vam fer una altra escapada pel Poblenou, vam fer una baixada curta al vespre per la Rambla del Poblenou, amb molt millor ambient que les Rambles, tot sigui dit, i desviant-nos pel carrer Pallars tot buscant vestigis d’algunes de les fàbriques que van forjar l’essència d’aquest barri.
Per desgràcia se n’ha perdut molta d’aquesta essència, doncs algunes de les fàbriques que busquem ja han donat pas a noves construccions, el que és el 22@. Una nova visió del barri, que també ens agrada i que l’ha dinamitzat molt, però potser s’hagués pogut conservar alguna més.
Ens sorprèn positivament per desconegut l’edifici del rellotge, antic magatzem i cases dels treballadors d’una fàbrica. Ara els habitatges són dels seus propietaris, però manté l’essència, i el rellotge.
Ens agrada molt el centre Moral i cultural del Poblenou, que és manté en plena forma i el carrer Marià Aguiló, llàstima de que la restauració no pugui obrir als vespres, passejar per aquests carrers amb poca gent és un privilegi, si a sobre poguessis prendre quelcom...
Arribem a canFelipa, una de les fàbriques tèxtils (com gairebé totes les del barri) que millor ha aguantat convertint-se en centre cívic (en Pauilolo hi va cantar un parell de cops) i poliesportiu, a més l’emplaçament on està l’embelleix encara més.
Just darrera de can Felipa hi ha un dels (pocs) instituts del barri, el Pere IV, que fa molt bona fila i que, aquí sí, ha mantingut al pati una de les xemeneies que, per que queden bé al paisatge, i per temes de pressupost, s’han conservat.
I finalment arribem a la que va ser una de les cooperatives més importants, la cooperativa Pau i Justícia, que va arribar a tenir 1250 i que va tenir escola, teatre, economat... va tancar al 1980 i al 2010 va reobrir per acollir la sala Beckett, “expulsada” de Gràcia i que buscava un altre “lloc especial” per continuar la seva tasca de teatre “experimental”.
Com la nostra (re)descoberta de Barcelona inclou activitats, vam aprofitar per veure l’obra Els Subornats de Lluïsa Cunillera, una obra amb molta inspiració, massa per nosaltres, de cinema negra, on ens van presentar a 4 personatges interesants però que, pel nostre parer, es quedava en les referències al cinema clàssic i deixava massa coses a l’aire. Pels 16€ per entrada... esperàvem una mica més. Tot i així ens va servir per xerrar i divagar sobre l’obra i evadir-nos d’altres temes que ens preocupen molt més a dia d’avui.
Un cop acabada l’obra, per cert, que macos el terra i les portes (vermelles) de la sala, vam tornar cap a casa dient-nos que maco és el Poblenou per viure, ple de recons i carrers bonics i agradables, vam veure unes cases a Sant Joan de Malta, a prop dels bombers, precioses i de més noves a la plaça Byron i una súper casa a Pujades 166 i... una llista molt llarga.
Ja fora del 08005, a Rambla de Poblenou just abans de Gran Via hi ha l’edifici de la UOC, una altra gran fàbrica, reconvertida, per la que hi hem passat 1000 vegades i ara sabem que és can Jumandrau, el vapor de la llana que va arribar a tenir més de 600 treballadors, gairebé totes dones.
L’endemà vam continuar la passejada ben d’hora, vam baixar per Rambla Poblenou, molt més tranquil·la a primera hora del matí (encara de nit) que al vespre fins arribar al Casino de l'Aliança que encara manté la seva activitat cultural. Allà vam girar per Doctor Turró per veure la fàbrica de la Filatura del Cànem, una de les més imponents i on s’entén fàcilment que el govern franquista la tries per convertir-la en presó. Els primers raigs de Sol ens han enxampat al passatge Bori, un carreró que a la seva cantonada amb Doctor Trueta alberga una altre edifici ben macot, seu de la cooperativaFlor de maig, actualment un ateneu popular, clara mostra de l’agrupació veïnal que hi havia, i que hi ha al barri.
Vam tornar a la Rambla a l’alçada de Doctor Trueta / Fernando Poo, un dels carrers més espectaculars de Barcelona i vam acabar de baixar fins el mar, travessant el parc del Poblenou per veure "sortir el Sol" (donçs hi havia núvols baixos) des de l’espigó de la Mar Bella, una imatge tan espectacular i bonica que mai ens cansem de veure.
De tornada vam enfilar el carrer Marià Aguiló, però el vam deixar ràpidament per visitar la plaça Prim, no sé si el meu racó preferit de la ciutat, però en un d’ells segur. Un noi escrivia amb guixos de colors al terra una felicitació d'aniversari a la seva parella , i encara li donava més vida i màgia a aquesta plaça envoltada de casetes de pescadors blanques, un racó catalano-andalús on me n’aniria a viure demà mateix.
Per no perdre una tradició d'aquestes passejades (que ens vam saltar a la Barceloneta), vam esmorzar al mercat del barri, en aquest cas al petit mercat de la Unió, un mercat de barri, mai millor dit, res espectacular però interesant per veure les converses dels locals, els autèntics habitants del barri que, dins del panorama actual deuen respirar una mica més tranquils sense la munió de guiris que tenien els últims temps.
Després de fer unes fotos a can Saladrigas, que mai arribaran a “les” de la Mireioneta, vam entrar a una immobiliària a... bé, a informar-nos perquè poca cosa farem crec jo. Vam rematar la passejada pujant Marià Aguiló / Sant Joan de Malta, des de la que es veu la part posterior de Can Jumandrau, que mostra la part més autèntica del que va ser la fabrica.
Però el codi postal encara no el tancàvem, doncs divendres a la tarda vam rebre una carta del nostre estimat Roc Barroc on ens enviava un misteri a mode de joc de pistes per resoldre entre les fàbriques de Poblenou.
Així doncs diumenge, mentre els altres dormien, un servidor va agafar la bici per baixar de nou fins les torres Mapfre i començar a voltar per la vila olímpica, un barri que va transformar les xaboles que barraven el pas a la platja per crear els habitatges dels atletes pels jocs olímpics de Barcelona 92 i on encara es poden descobrir vestigis del passat industrial del barri, sobretot en forma de xemeneies a l’interior d'illes de cases que realçant un barri amb habitatges molt bonics d’altres bonics i d’altres que es veuen força artificials, però un conjunt que personalment, tan encarat al mar i modern, m’agrada. La part negativa és que remuntant el carrer Marina caminant vaig veure força sense sostres.
Ja dins del Poblenou, la part industrial, trobes una terra de contrastos, donçs no deixa de ser una zona que d’entrada no crida l’atenció (cap a bo), i on cal fixar-se, doncs no és el mateix la fabrica de la Letona, totalment abandonada semblant un escenari de videoclip punk que can Picó, una fàbrica molt bonica i que actualment acull Biciclot, i és que en aquesta zona del Poblenou també s’ha d’aixecar el cap i veure que malgrat sembli un lloc desolat està ple de fàbriques i edificis modernistes preciosos i que hi viu molta gent en un barri que entre la part “clàssica” del barri i el 22@ també vol treure el cap, i possibilitats en té moltes. De fet, em vaig enamorar de la sucursal de la cooperativa Flor de Maig, actualment en desús.
Vaig caminar amb el cap ben aixecat fins el carrer Pallars 172, on ens vam recobrar els quatre i vam començar a seguir les pistes d’aquell senyor misteriós que ens va enviar en Roc Barroc, entre xemeneies i fàbriques vam passar per la casa Antonia Serra, el ‘Flatiron’ de Barcelona, un edifici espectacular i que en qualsevol altre lloc entraria en moltes rutes guiades, on està, on sembla que estigui abandonat, quan no ho està. I aquí, ull amb el “restaurant coreà del davant”, Comida Coda, queda més que apuntat.
Vam arribar al casino popular, “La República”, un altre d’aquells llocs on hem passat centenars de vegades en cotxe però on mai ens havíem plantat davant per mirar-ho, i encara vam continuar baixant fins la mastodòntica Indústries Waldes que després de 100 anys d’història continua fent components metàl·lics, sent la darrera fàbrica que queda dempeus del Manchester català.
Les pistes ens acaben portant als magatzems de la casa Ametller, que recorden molt a la casa Birba de Camprodon, allà plantem les llavors que en Roc ens havia enviat i donem per tancada l’aventura.
Aprofitem que estem allà per vagarejar, allà mateix hi ha l’escola Voramar, una escola amb bona fama, amb batxillerat internacional i als seus voltants diferents fàbriques, com el sucre, o una mica can Gili Nou que han estat reconvertides amb un gust exquisit en lofts. Finalment ens sorprèn una masia molt rústica, llàstima que està just davant la tàpia del cementiri de Poblenou i al costat d’una benzinera.
La darrera part de la ruta ens porta al mar, de nou canviem de barri per arribar a la Vila Olímpica, més concretament a la platja de la Nova Icària on al·lucinem amb la quantitat de gent que hi ha, diríem que fins i tot més que a l’estiu, de veritat, que si d’aquesta platja no surt un campió olímpic de volley platja... Nosaltres ens quedem al passeig, els nens grimpen una estona pels arbres i després passegem pel parc del port olímpic, el parc que queda per sobre de les rondes, un lloc una mica deixat de la mà de Déu, necessita manteniment i també està ocupat per sense sostres, on fem un descobriment inesperat, la plaça dels Campions, on un podi de ferro presideix una plaça on al terra hi ha 297 plaques commemorant tots els campions olímpics de Barcelona 92 i d’altres campions històrics importants per la ciutat.
Rematem la passejada i el codi postal amb una estona al parc que hi ha davant del centre de la Vila, on hi ha una tirolina que l’Aranet, ja la coneixia, no pot perdonar.