Fecha de publicación: Oct 22, 2014 9:55:33 AM
El PhUSE és el congrés de programadors estadístics més important d'Europa, més de 500 frikis parlant de SAS, R, CROs, transparency data... i com a bon friky més que bon programador, he tingut l'oportunitat d'anar-hi.
Tot i així, no parlaré del congrés, per això hi ha altres fòrums, parlaré del cap de setmana abans de començar, un cap de setmana deliciós gaudit amb la Mireioneta i en Pauilolo a Londres, la ciutat que acollit la conferència aquest any, una de les nostres ciutats preferides a la qual feia 5 anys que no hi anàvem. Massa temps...
Vam sortir amb el vol de EasyJet de les 19:40, un vol que conec molt bé de quan la Mireioneta vivia a Londres, i com ja suposava, va sortir amb retràs. Tot i així, l'avió (que per la Mireioneta i en Pauilolo va costar 180€, el meu era pagat) va recuperar part del temps perdut durant el vol. Tot i així, esperant maletes, agafant el Gatwick Express (31lliures anar i tornar, en Pau gratis i un sevidor pagat), arribar a Victòria, agafar un taxi (25 lliures) fins a la zona de Queens Park va fer que arribèssim a les 23:30 hora anglesa a la guesthouse, Molt cansats i amb en Pauilolo en braços ja que a ell si que la son el va vèncer ens vam ficar al llit al moment.
Dissabte va ser el dia fort, de la guesthouse poc a dir, casa Victoriana per fora, però la nostra habitació era petita, cutre i molt justa, a banda de desperfectes greus, alguna puça, la porta no tancava i la dutxa era poc més que una mànega d'aigua i el pitjor cara, 85€ la nit, un timo.
Això si, la zona ens va agradar força, el nostre primer passeig d'aquest viatge, el primer passeig d'en Pauilolo per Londres és un agradable passeig per una zona que no coneixiem, un 'condomini' tranquil de cases victorianes, on veiem esquirols i cotxes de tot tipus, Minis, Porsches, cotxes clàssics,... fins que arribem al carrer major on esmorzem al Gail's que sembla 'the place to be' al barri. La veritat és que està molt ben posat i té molta varietat de cosetes, algunes bones i d'altres no tant, nosaltres agafem un entrepà, un croissant, un sandwich, un cafè amb llet i un merengue amb forma de fantasme de Hallowenn. Ens claven 18 lliures.
Després agafem el metro amb les nostres oister's (els nens no paguen fins els 11 anys) i notem una diferència important amb fa un lustre, està molt més net, els Jocs Olímpics del 2012 va fer coses com aquesta supòsem. Anem directament fins a Embankement i allà comença l'espectacle de veritat.
Sortint de l'estació els grans ja ho intuim, però és girant el primer carrer quan en Pau ho veu de cop. El London Eye majestuós davant seu, salta i s'emociona, i nosaltres amb ell, ens hi apropem corrents cap a ell i clar, arribant al riu, desde sota d'aquesta nòria inmensa que veiem a l'altra banda del riu... el Big Ben, més salts, més felicitats, aquella felicitat en la cara d'un nen.
Mentre la Mireioneta entra a comprar les entrades (2 adults i un nen 56 lliures, NO las vam poder comprar per internet) ens quedem una estona més contemplant-ho tot ja que hem tingut sort i fa un temps molt bó. Entrem a veure la película en '4D' prèvia a la nòria, no és una passada però potser que per nens un pel més grans que en Pauilolo sigui millor.
Després passem a la nòria, hi ha molta cua però es passa ràpid i de cop estem sobrevolant Londres, el parlament amb el Big Ben, St Paul, el Shard, un edifici amb oficines i un hotel Shangri-La, que resulta ser l'edifici més alt de l'Europa Occidental, el riu, tot, Londres és brutal.
Al baixar tenim una sensació de pau interior, de tenir els deures fets i és que estar 5 anys sense veure Londres és casi una falta. Passejem sense romb, creuem el riu i arribem al Clarence, un pub cèntric i molt maco, on en Pauilolo es menja el primer fisch and chips de la seva vida, completem el dinar amb un aigua, dues cokes, un pastís de carn, un plat de peix, dues boles de gelat i un apple crumble. Com tot a Londres, caríssim. 62 lliures.
Sortim del pub i ens trobem al carrer aquell gran, que va desde Westminster fins Trafalgar Square, i entre monuments decidim apropar-nos més al Big Ben, passem per la guardia a cavall, Downing Street, el monument a les dones de la guerra mundial,... un cop davant del 'campanari' anglès ens fem les fotos de rigos entre la munió de gent que s'hi aplega.
Dedicim agafar un bus fins a Covent Garden, el 24, però com veiem que el tute que ens hem fotut de caminar entre edificis monumentals al llarg del dia li està passant factura a en Pauiololo decidim pujar fins a Camden, Trafalgar Square i Covent Garden estan a petar, ho veiem desde la primera fila del pis de dalt dels típics busos de dos pisos. Al arribar a Camdem veiem que el mercat estar tan o més petat que el centre de la ciutat, suposem que un dissabte d'octubre amb sol a Londres ha de produir aquest efecte, tothom al carrer! Com en Pauilolo s'ha adormit, i nosaltres Camdem ja ho conèixem, doncs anem fins al final de la línia, a Hamstead un dels barris pijos de la ciutat.
Allà, fem un 'starbucks' fins que en Pauilolo és desperta, no recordo el preu, però al canvi no surt tan car comparat amb la resta de coses.
Un cop tots activats, fem una ràpida passejada entre les cases, cassasses més aviat, de la zona, on és veu que fa un parell d'anys és va arribar a vendre una per 50000000 de lliures.
Tornem a agafar el 24 i reculem fins a Trafalgar Square, és fosc quan hi arribem, ha baixat el volum de gent però encara hi ha força, li donem la volta i ens en portem una petita desilusió al veure que la National Gallery està tancada i no podrem veure els girasols. En Pauilolo però, amb els lleons de la plaça i un gall blau que hi han posat no sabem perquè en té prou.
Nosaltres passejem pel SOHO fins a Covent Garden on esperàvem veure un pis de vidre que han posat al mercat, però no tenim sort ja que no el trobem. Tot i així, veure aquest mercat ja val la pena.
Acabem el dia sopant al Thai Pod, allà mateix a Covent Garden, unes gambes, un pad thai, uns nodel i un curry amb arrós i aigua per beure, tot molt bò i molt autèntic i no excessivament car (però no barat) 42 lliures.
Ja diumenge el dia ens continua somrient amb bon temps, deixem la guesthouse sense veure en cap moment als nostres amfitrions i ens canviem a l'hotel que m'acollirà durant el congrès. Desprès passejem fins la Torre de Londres la qual veiem desde fora i ens sorprenen agradablement dos aspectes que o són nous o no havíem vist mai. Un camp de les típiques roselles vermelles sota les muralles i una escultura de filferro de lleons, tot molt maco, bucòlic i en certa manera patriòtic, però un patriotisme poc caspòs. Rematem la zona veien i fotografiant (com no pot ser d'una altra manera) el pont de Londres, aquell pont tant barroc i maco, el que espero algun dia veure com s'obre la carretera per a que passi un vaixell per ell.
Després de dinar al KFC, fem un volt per la city, ens hi arribem fins el Gerkin, l'Agbar anglesa per a en Pau, i decidim que malgrat ens pesi, és més maca i més elegant que la nostra (això si), la nostra il·luminada té un punt extra. Continuem el passeig i ens sorpren el Leadenhall building, un espectacular edifici en forma de mitja piràmide que contè el mercat de Leadenhall i que la Mireioneta coneixia de la seva època allà (el mercat, no l'edifici).
Un cop arribats al banc central, allà on l'escena de Mary Poppins agafem el metro fins el barri de Borough, no per anar al mercat si no per anar a un lloc on descobrir alguna cosa nova de Londres, i ens hi arribem a Trinity Church, una esglèsia on assaja l'orquesta filàrmonica de Londres. El lloc, i el barri ens encanten, després de Queens Park, i Hamstead, llocs molt agradables, aquest té un punt especial, i decidim que el dia que vinguem a viure aquí, aquesta plaça podria ser casa... qui sap!
El temps s'acaba i després de fer de models per en Pau amb l'esglèsia darrera agafem un bus que ens porta, tot deixant-nos veure tant el London Eye com el Big Ben per última vegada abans d'arribar a Victoria Station, on la Mireioneta i en Pauilolo, tot i passar algun 'apuro' degut a una avaria en la línia elèctrica poden agafar el tren per tornar cap a Barcelona, .
Com a conclusió, Londres mai falla, sempre està a un nivell excelent, especialment si no plou (cosa difícil) i després de tant de temps sense anar-hi, casi podem dir que ens hem tret un pes de sobre.
Adéu Big Ben, adéu, fins aviat
Pauilolo, al bus tornant cap a Victoria Station