08004 - Poble Sec i La Font de la Guatlla - Passejades confinades
Fecha de publicación: Jan 18, 2021 1:49:3 PM
Hi ha codis postals que agluten dos barris i d’altres que cobreixen només una part d’un barri. Però hi ha una situació encara més rocambolesca, el que li passa al 08004, que cobreix la part del Poble Sec sota la muntanya de Montjuïc però no la muntanya, i també el petit barri de la Font de la Guatlla. Fet sorprenent des d’un punt de vista logístic però no s’ha d’esperar res lògic del barri conté el Paral·lel, el carrer més hilarant de Barcelona.
Un cop enllestits els tres barris del districte de Ciutat Vella, la Barcelona històrica, saltàvem al districte de Sant-Montjuïc, traspassant la frontera històrica de la modernització de la ciutat entrant al cp 08004 per la Plaça d’Espanya, una gran plaça circular projectada per Puig i Cadafalch i construïda per l’exposició Internacional del 1929 i. Llàstima del seu transit infernal, que desllueix la seva magnificència, la dels edificis que l’envolten i la de la font monumental, obra de Jujol que hi ha al centre de la plaça.
Però aquest caos circulatori desapareix de sobte, només cal traspassar les torres venecianes que emmarquen el passeig Maria Cristina, el recinte de la fira, les fonts màgiques de Montjuïc, i, al final, el meravellós Palau Nacional de Catalunya, una obra modernista espectacular que fa tant temps que acull el Museu Nacional d’Art deCatalunya, que li ha usurpat el nom. Aquesta obra és el vèrtex del nostre itinerari d’avui, tot i que tècnicament no pertany a ell. Tot aquest meravellós conjunt, un dels millors exponents arquitectònics de Barcelona va ser creat, juntament amb la plaça d’Espanya, per l’exposició Internacional del 1929.
Aparquem al costat del museu i, ja que hi som allà anem fins la seva balconada, és curiós com se li dona l’esquena d’una manera tan natural a la impressionant façana del palau, però clar, és que les vistes... (tot i que hem de dir, que en aquesta redescoberta de la ciutat, n’hem vist que ens han agradat més, potser per desconegudes). De totes maneres, no ens podem estar de fer fotos de la panoràmica de la ciutat i, on recordar un dia fa uns quants anys quan en Pauilolo començava a caminar.
Baixem per una de les escales menys conegudes de Montjuïc, (nosaltres no la coneixíem), i no triguem ni 2 minuts a dir una de les nostres frases típiques, “a Montjuïc hi hem de venir més sovint”, entre jardins, escales cobertes de plantes i gent “curiosa” ens trobem un monument a Frederic Mistral, tan senzill com bonic, un llarg podi amb els “versos prohibits” de Miréio gravats i el bust del poeta amb el seu barret d’ala àmplia al cap damunt tot contemplant la ciutat.
Acabem sortint al final del carrer Lleida, una mica per sobre del Teatre Lliure, allà agafem un bici i ens endinsem al Poble Sec, un barri creat a partir de l’impàs entre l’enderrocament de les muralles de Barcelona i l’aprovació del pla Cerdà per la creació de l’Eixample, i la implementació d’aquest, doncs hi havia certes reticències a construir fora de les muralles, i com aquesta zona quedava fora del pla, va ser aprofitada per alguns “espavilats” per edificar el barri i muntar les primeres fàbriques, les quals van assecar els pous de la zona i li van donar el nom de Poble Sec.
Vam pedalar fins l’inici del carrer Blai. Abans d’arribar-hi però, la Mireioneta demostra com és que és una viatgera ‘top’, doncs quan passem pel carrer de la Concòrdia jo m’aturo recordant que havia llegit alguna cosa d’ell. La Mireioneta, que no s’ha llegit res, i abans de que jo li digui res, de seguida diu: “hi ha una vermuteria molt xula allà”. És la vermuteria can Margarit, un “dels llocs” del poble sec. És per coses com aquesta (entre moltes d’altres) que se’m cau la baba.
A “la petita rambla del poble sec” hi arribem amb força gana, sí, ens fixem en que hi ha edificis modernistes bonics (ja n’havíem vist pels carrers d’abans) i sí, veiem que el carrer té molt bona vibra amb botigues molt autèntiques, sí, de fet entrem a la llibreria La Carbonera on ens diuen que no s’edita el Hobbit en català (al·lucinant) i sí també pensem que tenim sort de poder passejar un dia laborable per la Barcelona confinada, doncs aquest carrer, ple de bars de tapes i terrasses es posa a rebentar en vespres i nits festives d’èpoques de “normalitat”, de fet, i veiem com gairebé tots els locals han posat límits de temps en funció del que prens. Sí al·lucinem.
Ens agrada el carrer Blai, però tenim gana i mentre fem tot això, ens fotem 4 pintxos (llagostí arrebossat, costella de porc, rul·lo de cabra i croqueta d’escudella) a quin més bo, amb una coke i una clara al bar Pincho J per 10€, un bar dels que falten al Clot, on lo de les tapes, ho fa el Paco quan deixen i prou. Continuem menjant al carrer Blai fent el menú del Boca-Oreja, un restaurant molt ben posat, on hi vam sopar fa un temps i on fan un menú per 12.90€ que paga la pena. Escudella d’entrant i remenat de faves, bacon i bolets (això fixe) i de segon vam triar uns canelons i pollastre, però van portar una truita (peix) que tenia molt bona pinta, així que no la vaig canviar (tot i que ells mateixos se’n van adonar i ho van oferir), tant el servei com els plats perfecte. Vam menjar molt de gust. Súper recomanable, amb postres (tiramisú) o cafè.
I per rematar, mentre passejàvem pel carrer Blai vam girar per Poeta Cabanyes per anar al Quimet i Quimet, un lloc que sempre està a petar, és molt petit també és cert, però és un dels llocs clàssics de Barcelona, faltaven poc més de 10 minuts per les 15:30 l’hora que l’Hosteleria ha de tancar. No hi havia ningú i vaig convèncer (no em va costar gaire) a la Mireioneta d’entrar a fer una canya (de la seva cervesa) i un tallat en aquest lloc màgic, que segurament no es pot gaudir tant en èpoques “de normalitat”, i on segur segur no pots gaudir de la llarga xerrada “fora d’horari” que vam tenir amb els “quimets” sobre la situació actual i com els hi està afectant a ells, imaginat, un local súper conegut i de moda que ha hagut de demanar un ICO per pagar els impostos. En aquell moment vam tenir la sensació real d’estar de viatges a Barcelona.
Va retornar el carrer Blai i el vam recórrer fins el final on vam girar per nou de la rambla cap el Paral·lel, deixant a la nostra esquena les darreres rampes de la muntanya màgica fins arribar al teatre Apolo, el primer en ordre geogràfic dels teatres del Paral·lel i un dels pocs que encara funciona, però a la Mireioneta li va sorprendre relacionar que al final del carrer Blai s’arriba al Plataforma, i sobretot, veure un dels locals de la seva joventut de dia, i, és que, malgrat “el Plata” és un lloc “cutre” amb una defensa ferma dels llocs cutres, que quedi clar, ja li veus un “no sé que” de lloc on segur que tu passes bé. Després de l’Apolo, o millor dit al davant, doncs s’ha de creuar el Paral·lel, la cantonada Nou de la Rambla amb el Paral·lel és brutal, la sala Bagdad, una de les sales d’espectacles ‘X’ més reconegudes a nivell mundial però que té una història com la resta de teatres del Broadway barceloní, de fet, una estàtua davant seu commemora a la Bella Dorita, una de les vedets llegendàries del Paral·lel que un cop retirada després d’una vida per explicar, va comprar i dirigir aquest local quan era el “tablao flamenco” La Bodega del Toro.
Segurament el perfil tipus d’actuacions del Bagdad estan inspirat en el teatre que tenia pràcticament paret per paret, el mític Pompeya, lloc revolucionari amb una clientela farcida d’anarquistes i sindicalistes, on, durant la seva història, amb una altra de les vedets més reconegudes del Paral·lel, la Bella Chelito, al cap davant, s’hi van representar espectacles considerats “pornogràfics” per l’època.
I a creuant Nou de la Rambla, l’estret carrer obert per comunicar la Rambla (i per tant la Ciutadella) fins Montjuïc hi ha les restes d’un altre dels teatres mítics, l’Arnau recordo de petit moltes llums en aquesta zona, llums de teatres que s’han anat apagant a l’hora que els teatres. L’Arnau és una clara mostra del que va ser i del que és el Paral·lel, un avinguda canalla on unes barraques de fira, fetes de fusta a principis del segles XX, van evolucionar durant el segle fins a convertir-se en grans locals d’espectacles i donant-li una essència única i genuïna al carrer. Però aquests espectacles van quedar estancats durant la transició i gairebé tots els teatres van acabar morint juntament amb el segle amb millors o pitjors resultats. El cas de l’Arnau, ho resumeix, doncs mig local està en runes, mentre que l’altra part ha donant pas a un equipament municipal, un parc per skaters davant la plaça Raquel Meyers, l’estrella principal de l’Arnau, una dona capaç de seduir al rei d’Espanya i a Charles Chaplin, i rebutjar les seves propostes.
I si del Paral·lel se’n diu el Broadway barceloní, el tros entre aquesta plaça i la ronda sant Pau seria més aviat Montmartre, la vorera amplia és el que queda de la típica foto antiga del Paral·lel, la vorera dels cafès, on moltíssimes persones s’amunteguen en les seves terrasses prenent alguna cosa abans o després d’algun espectacle. El més famós era el bar Espanyol, que va funcionar amb el Gran Teatre Espanyol, un lloc on es parlaven de moltes coses i on es reunia gent de molt tipus. El bar encara queda, però no té l’essència que va tenir el segle passat.
Ens fixem en l’altra banda del carrer, on hi ha el teatre Victòria, totalment remodelat en un estil molt més sobri del que va ser. És el teatre que millor a sobreviscut al pas del temps, i actualment ofereix espectacles sent “El Mago Pop” l’actual amo del teatre i el seu “artista resident”. Per a mi, la història té un cert paral·lelisme amb les vedets de fa gairebé un segle.
Finalment travessem per apropar-nos al Molino, el símbol del carrer, un teatre conegut arreu de món, per la seva història, una autèntica muntanya russa, per la seva façana, amb les seves aspes de molí en honor al Mouline Rouge de París, la seva inspiració i pels seus espectacles sempre ratllant el límit del legal. I en aquest cas, qualsevol tòpic que es pugui pensar sobre aquests llocs aplica, en aquest punt hi ha hagut molta diversió, grans espectacles i molta animació, però la muntanya russa ha tingut més moments agres que dolços, hi ha hagut droga, cosa normal en aquest carrer, misèries i gent demanant. I el reflex d’això és el que ens trobem.
Estem passant una època de no gaire bonança i malgrat les notícies en parlin sobretot de la pandèmia i dels contagis i morts diaris, aquesta pandèmia, i altres decisions polítiques ens estan portant a una economia cada cop pitjor, i això és comença a veure reflectit al carrer, i en llocs com aquests encara més.
Just davant del Molino ens trobem un grapat de sense sostres, la imatge no és gens agradable, però el pitjor és no són persones que podrien ser delinqüents que et podrien robar la cartera, és que són persones maltractades per la vida, malament físicament i psicològica, segurament drogoaddictes la majoria, una imatge que també es relaciona amb el Paral·lel, però aquest és un Paral·lel que no volem recuperar.
(penso en Batman, i com sempre hi ha indigents al costat dels teatres importants i com gent vestida d’etiqueta ho veu normal mentre entra a veure els espectacles)
Continuem pel Paral·lel i passem pel queda dels teatres Còmic, Condal i Delicias, només el Condal encara funciona, el Còmic és una botiga d’Humana i el Delicias, el cas més curiós, doncs es va enderrocar i, com està catalogat com a equipament municipal però és privat no hi ha acord entre els amos i el consistori per fer-hi res. Resta un solar.
A Poeta Cabanyes ens tornem a endinsar al Poble Sec, realment ens agrada més que el Paral·lel, i entenem que el barri li hagi donat l’esquena, és un canvi molt brusc. El Quimet i Quimet ja està tancat, nosaltres pugem fins el número 95 del mateix carrer, ja gairebé a Montjuïc on hi ha la casa natal de Joan Manel Serrat, el nen del Poble Sec i el seu fill més famós, una casa sense res més especial que una placa commemorant això.
Llavors travessem el barri caminant fins la plaça del Sortidor, desconeixia la plaça que és el centre del districte i un lloc on segurament és pot prendre quelcom una mica més tranquil·lament que al carrer Blai, com a mínim, a les terrasses no hi veiem límits de temps.
Un cop passada la plaça del Sortidor i haver llegit la història de la Filomena del Sortidor (no la del temporal de fred que està passant per Espanya), passem una zona molt sosa fins que arribem a la plaça de santa Madrona, ja molt a prop del Paral·lel i del carrer Lleida, una altra plaça molt agradable envoltada de petits comerços, tancats per l’horari, però que fan que l’última imatge del barri sigui agradable.
Agafem una bici i creuem per les fonts de Montjuïc fins arribar al CaixaFòrum, que marca l’entrada al petit barri de Font de la Guatlla, doncs l’actual museu, un edifici modernista molt bonic on vam veure l’exposició de Pixar fa uns anys va ser la fabrica de Teixits CasaRamona un dels motors d’un barri obrer que va néixer sobre la zona rural (amb masies i tot) amb la urbanització de la plaça d’Espanya i la Gran Via. Nosaltres vam pedalar però, fins gairebé fins el final del barri i vam deixar les bicis a la Gran Via, just davant dels mastodòntics edificis del drapaire, 6 blocs de pisos 6, aixecats per un dels diferents “personatges” del barri, un drapaire enriquit (com sona).
D’allà vam recórrer els dos nivells del carrer de Sant Fructuós on vam veure les restes d’alguna masia i ens vam endinsar muntanya amunt pel carrer Chopin fins arribar al monòlit que recorda la font de la Guatlla, i que estava dins de l’altra fàbrica famosa del lloc, can Butsems, que ara a donat lloc a una escola, un institut i un centre cívic, on veiem la sortida de la canalla i ens sorprèn molt positivament l’ambient.
Però encara ens sorprèn més ON som, connectar carrers i veure com estem, a la vegada, molt a prop de la Gran Via i del Poble Espanyol, a l’hora que de nou, de la fàbrica casa Ramona i per tant del passeig Maria Cristina i les fonts de Montjuïc.
Un cop allà, als límit del CP que estem explorant, tampoc cal ser estrictes, busquem el PavellóMies van der Rohe, el pavelló alemany creat per l’exposició de 1929 que jo pensava que estava al costat del caixa Fòrum i la Mireioneta no en tenia ni idea. Doncs no, està a l’esplanada de les fonts, mirant el MNAC a ma dreta.
No entrem al pavelló, ens el volem estudiar primer si paga la pena o no, i ens dirigim per fi, a les font màgiques, ara mateix sense aigua. Dediquem una bona estona mentre es posa el Sol a fer fotos de les fonts, les quatre columnes, el passeig, el MNAC, sí des d’aquí la façana si que llueix i, de nou a dalt, a la panoràmica de la ciutat, en especial cap a l’oest on hi ha uns reflexes molt bonics amb aquesta llum.
Agafem el cotxe, però abans de tornar a casa, i després de donar una volta estúpida per tornar al carrer sant Fructuós, fem en cotxe (com si féssim pràctiques) els carrers que havíem passejat una estona abans fins arribar a l’objectiu, “la urbanització” que havia vist la Mireioneta, la curiosa sèrie de torretes amb jardí angleses que van construir els treballadors de la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals. Una imatge realment inesperada a Barcelona amb la que vam tancar l’exploració del 08004.
Però faltava l’activitat amb els nens. Diumenge vam tornar el Poble-sec per visitar el refugi307, un dels dos refugis de la guerra civil visitables de la ciutat (l’altre és el de Gràcia). Allà el Marc, un guia molt trempat ens va fer una explicació molt important i esquerrosa del refugi i de la guerra, de com en poc més d’un any es van construir aquests prop de 400 metres de túnels amb 3 entrades que podien acollir fins a 2000 persones en cas de bombardeig a la ciutat.
Després de l’explicació teòrica ens endinsem al refugi, un lloc impressionant ara és un esquelet amb algun banc, està buit, però pensar en gent amuntegada allà, passant por metre la ciutat era bombardejada, estant unes poques hores o 3 dies durant els pitjor bombardeig, gent que va construir del no res dotant-li d’aigua potable i llum. De gent que va cultivar xampinyons allà, d’un parella que un cop acabada la guerra s’hi va quedar a viure 10 anys. Com va dir el Marc, una història que s’ha de mantenir perquè mai ningú digui, “allò no va passar”.Tornem cap el cotxe creuant el petit però bonic parc de l'Alegria, un parc amb les primeres vistes que es poden gaudir des de Montjuïc i amb molt bon ambient, realment Barcelona està a tope amb aquest confinament, però no és obstacle perque l'Aranet gaudeixi una estoneta, d'aquest codi postal abans que el tanquem.