Vilallonga. Estiu 2020
Fecha de publicación: Oct 09, 2020 9:31:2 AM
Ja ho hem dit alguna que altra vegada, aquesta “nova normalitat” en la que ens trobem pel COVID no és normal i ha fet, després de moltes coses molt pitjors que els plans viatges de tothom s’hagin vist trastocats aquest estiu.
En general s’ha prioritzat el turisme local o proper, i en especial les destinacions de muntanya, nosaltres teníem un viatge en ment que vam canviar per anar a Astúries i a França-Luxemburg per aprofitar l’extensió del passi anual de Disneyland París que vam tenir degut a la clausura del parc pel coronavirus.
Però el COVID, i la calor, ha fet que passem molts dies, de fet 4 setmanes en dues tongades i dos cap de setmanes a Vilallonga, des d’on hem treballat però també hem pogut fer moltes coses, un turisme de proximitat on ens vam barrejar amb la munió de turistes que, com hem dit abans van triar passar les vacances a la muntanya per estar més aïllats, en definitiva COVID-free.
Vam arribar a primers de Juliol, a fer allà que se’n diu, “ir al pueblo”, els nens tenen colla i desapareixen per allà, van en bici, a la piscina, a buscar mores... però els nens del segle XXI també fan altra coses, juguen al Fortnite i van en hoverboard, bé, de fet això del hoverboard ho vam acabar provant tots.
Els dies de feina, jo vaig intentar treballar amb horari americà, per tal d’estar amb els nens pels matins, tot i que l’estona que començàvem fent els deures d’estiu i així jo “avançava”, però un cop acabats anàvem a jugar a Basket, a la piscina o a fer alguna excursió, de fet vam pujar fins la creu de fusta de Tregurà, una excursió senzilla però amb rampes molt empinades, ara bé, l’esmorzar amb vistes des de la creu, és impagable. Un altre dia per la tarda va fer la la visita guiada del misteri del pont de Camprodon amb l’Aranet. Vam recórrer el poble sortint i acabant pel pont tot buscant les monedes i el plànol per fer una reconstrucció. Una bona manera de conèixer detalls d’un poble en el que hi hem estat centenars de vegades però sempre s’aprenen coses noves. I l’Aranet, un cop va tocar construir, s’ho va passar teta.
També vam fer turisme gastronòmic, anant a dinar a ca la Rosa a Abella, una mica xof, però com a mínim bé de preu, volíem cargols i no en tenien i un dinar força millor a un clàssic, can Jepet, a Setcases, on el menú entre setmana val molt la pena. Curiosament cada cop hi ha més gent que coneixem per la vall, entre d’altres uns amics de l’Aranet, camperos de pro, que han instal·lat la caravana allà. Amb ells vam anar a fer l’excursió de Tregurà fins la Riera del Catllar, una excursió molt xula que passa per boscos be profunds, amb vistes a la vall i, on els dos gorgs de la riera són molt bonics i frescs! Un cop a l’ermita del Catllar, la masia més gran de la vall, vam haver de trucar al pare de la Mireioneta, doncs ens feia molta mandra tornar caminant. Gràcies!
El dia abans de marxar cap a Astúries van muntar a Vilallonga un concurs Agility de gossos, realment espectacular com salten i corren aquests animals, i igual de curiós i friky, veure els seus amos indicant-los el camí i encara més quan inspeccionen el terreny com si fossin zombis. La segona estada llarga, ja a l’agost, va començar amb una visita amb la bueli a Beget, un dels pobles més bonics de la vall, Beget, on feia molt que no hi anàvem i vam aprofitar el mercat d’estiu per fer -hi un volt, el poble molt maco, però amb massa gent i el mercat molt justet. Millor va ser la festa Holy de Setcases, on la MIreioneta va participar de valen ballant i tirant-se pintura en un poble que hem vist més animat que mai.
Un altre dia volíem anar amb l’avi a buscar bolets, però la pista de Setcases a Espinavell està tancada, així doncs ho vam canviar per pujar amb el telecadira al refugi de les marmotes a Vallter. Allà vam esmorzar de nou com reis i al trajecte vam veure 3 marmotes i 2 daines! Un autèntic premi, tot i que ara tenim clar que necessitem uns prismàtics.
Vam fer una altra pujada a Vallter, aquest cop amb amics, amb la intenció de pujar al pic de la dona, una excursió de muntanya, senzilla però de muntanya, que comença per darrera del bar. El dia era molt maco, però poc després de començar a pujar, ens vam començar a creuar amb gent, que vèiem mes preparada que nosaltres, que baixava dient que feia molt de vent. Nosaltres a l’inici no vam fer gaire cas ,però quan va començar a fer vent, la Mireioneta i l’Aranet, els més llestos de tots, van girar cua. La resta vam continuar, no ho haguéssim hagut de fer, jo li vaig dir a en Pauilolo de tornar-nos, però era allò que l’amic continua, que l’altre no vol parar... mentrestant el vent anava apretant i quan vam arribar a la portella del Mantet, a la frontera amb França, el vent era un autèntic huracà, ara des d’aquí és fàcil dir-ho, però vam passar por. Cinc persones agafades a un pal, els dos nens plorant, les ulleres d’en Pauilolo van sortir volant, van arribar a França, va ser una autèntica sort poder-les agafar. A la baixada, protegint als nens com podíem, va ploure una mica, però amb el vent, les gotes eren pedres que ens feien mal. Una experiència no gaire recomanable, tot i que les vistes son espectaculars i, suposem que algun dia tornarem.
Per compensar aquesta “activitat” ens nens van anar amb la Mireioenta a veure Onward, la peli de Disney per aquest estiu i que els va oblidar totes les penes.
També vam tenir temps “d’ampliar les contrades” amb una visita a Planoles on vam quedar amb una amiga de la Mireioneta que tenen casa a La Cerdanya. Planoles és el poble on un servidor anava de colònies de petit i em feia gracia tornar-hi. Com passa sovint, tot ho recordes més gran i és que Planoles és un poble petit, no arriba a 300 habitants, la plaça major, des d’on trucàvem per telèfon, la recordava molt més gran, la botiga on compràvem coses també (clar que també recordava que s’hi podia entrar, i ara és, bé una cosa indescriptible) etc. Tot i així, és un poble amb encant, per passejar amb calma (si passeges ràpid l’acabes de seguida) i gaudir de l’arquitectura de muntanya i de la situació privilegiada, al bell mig de les muntanyes. Després d’aquesta passejada ens vam dirigir a la font de les costellades, a l’extrem oest del poble on ens vam trobar amb els amics i vam fer el pícnic. La zona és ideal per fer pícnic amb els nens, àmplia amb ombra i amb unes barbacoes estupendes que ens vam quedar amb les ganes de fer-les servir. A més a més vam estar totalment sols.
Després de dinar i de l’esbarjo post dinar, vam anar al casino del poble a fer un cafè i un gelat i a continuar la xerrada, que vam haver d’avortar doncs el temps començava a girar. Ja al cotxe vam anar un moment al veïnat de Planes on hi ha la casa de les figures, on ens portaven de nens amb la llegenda que les figures es movien. Malauradament no la vam trobar i, com finalment va començar a ploure, vam tornar cap a casa.
Una casa, a Vilallonga on hi havia nit d’havaneres, cosa que vam aprofitar, per fer barri (tot i que molts no eren d’allà), cantar cançons nostrades i beure rom cremat, autèntiques vacances de proximitat. I encara vam rematar la segona tongada amb un sopar a The fabula, a Camprodon, un lloc obert des de fa molt de temps, que ara ha canviat d’amos i on no hi havíem anat mai. És un pel car, els entrants i el meu segons van ser molt bons, però el filet de la Mireioneta va venir ressec quan l’havíem demanat poc fet, llavors ens el van canviar per un altre però va venir fred, segurament no l’havien temperat, cosa que ens va arruïnar una mica el sopar, bé, el servei, pel que cobren, tampoc està a l’alçada. Després de les dues tongades de dues setmanes encara hi hem pujat per la Diada i un altre cap de setmana més, sols i amb un únic objectiu, descansar, que l'estiu, tot i que hem esquivat força la calor, ha estat mogut. I hem descansat de valent (tot i que amb els ordinadors de feina) doncs l’única activitat ha estat visitar de nou Setcases, recorrent al llarg del seu carrer major la fira del Bolet, força més interesant que la de Beget, de fet ens vam firar, i rematant la visita, i l'estiu vilallonguí, amb un menú, molt ben cuinat i a força bon preu al restaurant La Cabanya.
I és que, que bé s’està a Vilallonga!