Una setmana per Tenerife
Fecha de publicación: May 10, 2017 2:9:28 PM
O el que és el mateix, 'totxo-post' al canto!
Encara sense haver-nos fet ni a l'apartament, ni a les seves piscines, però havent vist el Teide des del balcó, vam posar romb cap el nord de l'illa. Vam fer una parada per esmorzar a los Olivos, un poble al que no li vam buscar res d'especial però del que ens vam endur una xerrada molt agradable amb una local molt trempada.
De nou al cotxe, la imatge preciosa i majestuosa del Teide ens va acompanyar gairebé tot el dia, per no dir tota la setmana, tant al tram d'autopista com quan ja ens vam ficar per 'carreteres secundàries'.
Després d'una baixada d'infart (per la pendent) vam arribar a los Silos i d'allà cap el Rayo, un forat 'natural' a la costa que connecta amb el mar, lloc curiós per veure i màgic pels nens, de fet la seva sorra era el primer objecte màgic del viatge.
Vam aprofitar que degut a que el seu accés no és especialment directe hi ha molt poca gent, aixñi que vam fer el primer bany del viatge a les piscines naturals que hi ha per allà. El més difícil és trobar un accés, però un cop abaix l'experiència de banyar-se a l'atlàntic en unes aigues cristal·lines mentre les onades peten darrera teu en roques de lava és brutal.
Vam desfer una part del camí fixant-nos en les plantacion de plataners, de fet n'hi ha infinites per tota l'illa i em vaig quedar amb les ganes de visitar-ne alguna emulant a l'Imanol Arias i al Juan Echanove en aquell capítol de "Un país para comérselo", després d'aquesta setmana entenem clarament que el plàtan sigui el símbol de les Canàries.
La següent aturada va ser a Garachico, on vam gaudir d'un autèntic poble canari, arquitectura colonial amb balcons de fusta, esglésies blanques, piscines naturals i turistes, però és que realment el passeig pel Caletón on s'han barrejat les piscines naturals amb el castell de san Miguel és per veure'l.
I d'un poble tipicament canari a un altre, Icod de los Vinos, més gran i potser amb alguna casa més interessant que l'anterior, però amb menys encant. Després d'unes quantes voltes buscant aparcament, vam centrar la visita en el Parc del Draco, on els nens s'ho van passar pipa amb els llangardaixos, les gallines i els anecs que hi viuen per allà, a banda de recollir una fulla de l'arbre mil·lenari que presideix el parc, ja que era el segon objecte màgic, i és que realment aquest tipus d'arbre independenment dels anys que tingui ja ho sembla de màgic.
Per nosaltres, el parc va ser una passejada agradable, tranquil·la i fins i tot sorprenent ja que hi ha parts d'autèntic bosc al bell mig d'un poble.
Vam acabar la visita al parc, al municipi i del dia (després ja només vam desfer camí) entrant a una cova que hi ha al mateix parc i on hi ha una mòmia (suposem que falsa) guanche, que eren els aborígens de l'illa. Per nosaltres graciós, pels nens ho va ser abans d'entrar a la cova, quan van veure com de fosca era i, sobretot, quan van veure la mòmia, ja no els hi va fer tanta gracia. Realment és en aquests moments quan te n'adones que encara són taaaaaaaaaaant petits.
El segon dia va començar mooooolt d'hora, doncs teníem hora al primer funicular (9:00) per pujar al Teide, i això volia dir llevar-nos a les 6:30 perquè a més volíem fer picnic.
Se'ns va fer de dia pujant cap al Teide, només la pujada ja val la pena, la sensació que produeix aquesta illa de passar en pocs quilòmetres del mar al punt més alt d'Espanya va acompanyada d'un paisatge abobinablement maco, el parc nacional del Teide, on, la presència del volcà ho domina tot, per alguna cosa deu estar al centre de l'illa no? De fet, conforme et vas apropant i ell es va fent més gran, i et deixa a tu més petit notes la seva personalitat, sap que és el més gran, sap que és el responsable de l'orografia de l'illa, i qui sap quantes coses més sap aquesta bèstia de la natura... el tercer volcà més alt (desde la base) del planeta.
A l'hora convinguda érem allà, i sort perquè si arribes tard has d'aparcar molt lluny o molt lluny. Ara bé, la nostra sort es va capgirar quan ens van dir que el funicular estava fora de servei per culpa dels vents huracanats (80km/h) i la temperatura gèlida (-4ºC) a l'estació superior. Ens van canviar la data per divendres, no hi havia places d'hora, però el senyor ens va dir que hi anéssim igualment, que no passa va res (bon truc saber-ho).
Després d'esmorzar allà mateix (una clavada en tota regla) vam recular una mica per veure el volcà i fer les fotos corresponents des de una de les imatges més típiques, els roques de García, aquestes formacions rocoses sóm molt catxondes per passar-hi una estona jugant, igual que la nostra altra parada al parc, les mines de san José, un altiplà amb diferents roques, colades de lava i unes pedretes de color verd que es van convertir en el tercer objecte màgoc, els nens s'ho van passar teta escalant.
Vam creuar tot el parc fent fotos a tort i a dret dels diferents indrets que ens cridaven l'atenció, que eren molts, direcció la Laguna, on vam arribar després de fer un picnic improvitzat en un bosc. un cop a la Laguna vam fer una passejada pel seu casc històric, el qual és el més representatiu de l'arquitectura canaria, estant farcit de cases senyorials espaterrants com per exemple on està l'oficina de turisme on, només el pati, ja t'enamora.
Ara bé, el calor era molt, de manera que ens vam allargar el just en la visita per tal d'agafar el cotxe i tornar cap a casa, on havíem d'estrenar i a fè que vam fer les piscines del nostre apartament.
L'endemà vam tornar cap el nord, passant de llarg San Cristobal de la Laguna fins el parc Natural de Anaga, un altre lloc UNESCO, i, per nosaltres, amb moltíssima raó. Vam caminar el Sendero de los Sentidos, una ruta senzilleta però suficient per veure i deleitar-se de les meravelles d'aquest parc natural que forma un dels ecosistemes més espectaculars de Tenerife (i del mon), vistes espectaculars, boscs de fades... i laurisilva, una falguera endèmica de Tenerife i màgica segons la nostra llegenda.
Vam agafar la carretera cap a Taganana, arribant a la costa en una baixada on cada corva et mostra una imatge insuperable... fins la següent, penyassegats, entrants d'aigua, molt verd, personalment, tenia la sensació d'estar a Nova Zelanda (sense haver-hi estat mai en aquell país llunyà.
Vam seguir la carretera fins que es va acabar i vam parar per dinar peix i donar una volta per los Roques de la Bodega, un petit poble de pescadors situat entre aquests massissos i el mar, o entre massissos ja que alguns eren tan alts que es van partir i van caure a l'aigua. Seguint la tònica del dia, allà on hi posàvem els ulls, teníem una postal.
Ens hagués encantat banyar-nos allà, el dia era òptim i el paisatge encara ho era més, però, com és normal en aquella zona, l'estat del mar era més pels surfistes que hi estaven buscant l'onada perfecta que per una família amb dos nens, així que, ja amb els neoprenos posats ens vam dirigir cap a un destí més apropiat per nosaltres, la platja de las Teresitas, a Santa Cruz de Tenerife.
Allà, si que estàvem com peixos en aigua salada, una platja mig urbana (està sortint de la capital) però disfressada de platja caribenya (la sorra va ser importada d'Àfrica), amb bona temperatura, molta sorra per jugar amb la pilota o amb el frisby, vaja, un lloc que sense ser un must ens va anar de perles per relaxar-nos una estona.
I un cop relaxats ens vam plantejar de visitar la capital, de Santa Cruz no se'n parla especialment bé, però sent la capital crèiem que ho havíem de veure per nosaltres mateixos, però entre que no ho portàvem gaire preparat i que vam veure gorrilles (els odiem), ens vam quedar amb la imatge de l'auditori de Santiago Calatrava que hi ha a peu de l'autopista que ens retornava cap a casa.
I va arribar dijous Sant, un dia marcat amb sang (la del meu dit tallat la nit anterior) al calendari. Tocava anar fins los Gigantes per fer l'excursió en vaixell per tal de veure balenes i dofins, a les 11:00 érem al port on, després d'una súper gestió de la Mireioneta, ens deixàvem entrar i aparcar davant mateix del nostre vaixell pirata amb el que a les 11:30 salpàvem direcció la Gomera.
Després d'una estona de navegació en calma, on els tripulants ens van servir l'aperitiu vam arribar a la colònia de balenes calderon que viu entre les dues illes. Moment indescriptible. És un tipus de balena petit, sembla un dofí gran (pot pesar més de 3000kg) però veure aquests animals jugant amb el vaixell ja pagava gairebé tot el viatge.
Llavors vam agafar romb resseguint els Gigantes, aquests penya-segats de fins a 600 metres que cauen verticals a l'aigua, però mentre ens hi dirigíem, una altra criatura va copsar l'atenció del capità. Sí! Eren dofins!!! Vam aconseguir el doblet! Lliga i Champions! Primer les balenes i ara vèiem en directe i en llibertat un dels animals preferits dels nens! Ole i ole! Els dofins, fins i tot ens van deleitar amb uns quants saltironets. Viure aquests moments amb els nens són pura màgia!
Com màgica era, segons la nostra llegenda, l'aigua tocada pels dofins, en Pauilolo i la Mireioneta van poder agafar-ne una mica quan el vaixell va fondejar a la badia de Masca, una de les poques platjes que hi he entre aquests penya-segats colossals. La platja, nmo especialment maca, només és accessible després d'una caminata de 3 hores baixant un barranc des del poble, o per mar. A més a més el nostre Flipper disponia d'una tirolina per la qual l'accés a la freda però cristal·lina aigua era més divertit, i si no, que li preguntin a la Mireioneta... bé, potser millor no preguntar-li.
Un cop acabada l'excursió, i després d'anar al CAP del poble d'Alcalà, on em van curar el dit (res que no m'hagués fet a Mireioneta ja que al haver passat més de 6 hores des de la ferida no el podíen cosir), i una estona de parc on els nens van jugar amb nens canaris, encara vam tenir temps d'una última visita. Al turístic poble de Puerto de Santiago hi ha un dels millors llocs per banyar-se a Santa Cruz de Tenerife, el charco del Tancón, una cavitat on entra l'aigua del mar, és un lloc on si el mar està mogut és perillós banyar-se, no era el cas, però com l'accés és complicat (impossible pels nens) i jo no em podia banyar , per culpa del meu dit, ens vam quedar amb la imatge. El lloc és molt xulo, però ens l'imaginàvem més recòndit i bucòlic i no a la mateixa platja de Puerto Santiago.
Una volta per carreteres secundàries ensenyant-nos moltes plantacions de plataners per culpa d'un GPS que ens va donar uns quants problemes, ens va portar a casa tancant un altre dia fantàstic.
Divendres Sant el començàvem tan d'hora com dimarts i fèiem exactament el mateix. Tornàvem a pujar cap al parc Nacional de Teide, gaudint de nou dels seus paisatges i de la imatge del gegant illenc. La veritat és que els últims quilòmetres per la carretera que va directe a xocar amb ell és brutal.
Vam tenir sort el telefèric estava obert, vam pujar durant 8 minuts fins la base superior del Teide, a 3555 m.s.n.m. Allà adalt, a l'ombra feia fred i una mica de vent que incomodava massa a l'Aranet.
Des d'aquell punt hem de reconèixer que les vistes són colpidores, però no són molt millors que des de baix. Així que per amortitzar els 80€ i la matinada vam decidir fer una de les tres rutes possibles.
El que puja al cim, descartat, era divertit veure des de lluny als 'alpinistes' que semblàven formiguetes fent els últimis 200 metres per arribar al cim d'Espanya, però el recorregut, tot i no ser difícil, no és apte pels nens. A més a més, es necessita un permís especial (gratuït) que s'ha de demanar amb antelació (quan ho vaig mirar ja no n'hi havien).
Així doncs, les possibilitats es reduïen a dos, un camí que porta cap el nord de l'illa i l'altre cap el cràter del pico Viejo. Vam triar aquest segon (a disgust de l'Aran). Després de caminar una estoneta, de nou, i no ens cansem de repetir-ho, per un paisatge espectacular, d'un altre planeta, vam arribar al mirador del cràter del volcà. La vista perfecta del forat és molt xula. Des del mirador, un camí de 6 hores et porta fins el volcà, però aixó ja és un altre nivell :).
Vam tornar al telefèric (tal i com estava l'Aranet no se'ns va passar pel cap fer l'altre camí) xerrant amb uns canaris de Las Palmas molt agradables que ens van recomenar visitar La Palma. Realment una altra setmana santa visitant les tres illes petites és un pending amb molt bona pinta.
Vam deixar enrera el parc natural del Teide per última vegada baixant cap a la vall de la Orotava, al arribar al poble hi havia una processó que vam veure de rasquis. Però com l'entrada al poble estava tallada a la circulació ens vam saltar la visita, ens vam safisfer amb pujar fins el mirador de Humboldt, un geògraf de fama mundial del s.XIX, molt relacionat amb l'illa, fins i tot va pujar al volcà.
Des d'allà, les vistes de la vall de la Orotaba, amb les muntayes i el marc enmarcant el mateix poble i el turístic Puerto de la Cruz són vastament extraordinàries. Una postal més de Tenerife.
Ens havíem llevat d'hora, estàvem cansats, i la nostra piscina ens cridava, així que vam tornar cap a casa. Estàvem de viatge, però també de vacances!
Dissabte ja començàvem a veure el final del viatge, però encara teníem forces per visitar coses, així que vam dedicar el dia a recòrrer la TF-1, fent parades al llarg de la mateixa.
La primera aturada va ser a les platges del Médano i la Tejita, dues platges que encerclen la muntanya vermella. La primera és un autèntic paradís pels amants del surf, kite surf, windsurf o qualsevol esport que necessiti aigua i vent, ja que n'hi ha molt de les dues coses. Vam al·lucinar amb la quantitat d'estels que arrossegaven surferos a l'aigua, una imatge molt peculiar.
La platja de la Tejita en canvi, és més tranquil·la i recollida, a tocar de la muntanya de la que vam agafar una mica de la seva sorra vermella ja que era l'últim ingredient que necessitàvem per la nostra poció màgica! Com a curiositat, hi ha una caseta on hi havia el repetidor del cable que unia Espanya amb Àfrica.
Una ràpida visita al mercat de fruites i verdures del poble del Médano ens va servir per veure els brodats típics de Tenerife (el Calado) i tenir clar no en compraríem.
Vam continuar pujant fins el poble de la Candelaria, poble històric on es va produir "l'agermanament" de les cultures guanche i castellana, fet que queda reflectit en les estàtutes de la plaça de la patrona de Canàries, i és que la Candelaria, a banda de ser el nom de poble, és la imatge cristiana d'una deesa guanche convertida en patrona de l'illa.
Ni la verge, ni la basílica, ni el poble en general ens van entusiasmar, sobretot a la Mireioneta, així que vam continuar pujant, de fet la pujada fins a Araya, un poble de Candelaria per dinar al guachinche Los Rincones és una mega-pujada.
Després de dinar vam tornar a la capital, que vam començar a descubrir amb tranquil·litat. Una estona pels nens (i per nosaltres) jugant al parc Garcia Sanabria. Preciós i molt relaxant. Després ens vam dirigir cap al centre on a la plaça d'Espanya ens va sorprendre una manifestació de la comunitat veneçolana en contra de Nicolás Maduro.
La passejada pel centre doncs a veure... està clar que no és un MUST, de fet la part comercial és totalment evitable, però sí que ens van agradar les zones bohèmies que hi ha al voltant del carrer de la Noria i els carrers al voltant de l'esglesia de San Francisco. Com a capital l'havíem de visitar i vam acabar el dia amb la sensació que Santa Cruz de Tenerife ha de ser una ciutat molt agradable per sortir de nit per prendre 'algo amb la calma'.
Finalment va arribar diumenge, l'últim dia de visita a Tenerife, i dia ja tocava prendre amb calma, vam fer el conjur barrejant el artefactes màgics que havíem anat recollint al llarg de l'illa, vam cantar l'encanteri i van aparèixer cromos, cotxes i algun que altre regalet pels nens. Stage clear.
Ja al cotxe ens vam dirigir cap a Masca, per veure des de dalt el barranc que un parell de de díes enrera havíem gaudit des del mar. Una altra carretera, de corves infinities i vistes esplendides a un barranc que encara deu estar farcit de tresors amagats per pirates ens va fer portar al poble, on després de prendre un algo vam decidir que no pagava la pena continuar fent corves fins a punta Teno, els Gigantes ja els teníem vists i preferíem sucar-nos.
Vam dinar a Puerto de Santiago amb l'omnipresent Teide com a teló de fons i vam tornar cap a casa apropant-nos primer a Los Cristianos i Playa de las Américas amb la intenció de banyar-nos allà, però estava ple de gom a gom i aparcar era una odisea. A més a més la platja està bé, però no és res especial per nosaltres ja que és una platja gran com qualsevol que tenim a casa.
Així doncs, a primera hora de la tarda vam tornar cap a l'apartament on vam rematar el viatge no fent res més que estar a la piscina. Descansant.