Fecha de publicación: Jul 21, 2017 10:59:44 PM
Fa tres díes arribàvem al mar Tirreno, el gir cap a la casa nostra era a l’esquerra, “direcció Palermo”, però com anàvem d’hora vam girar “direcció Messina” per fer una visita no prevista.
I així ens vam arribar a Tyndaris, on hi ha un monestir molt restaurat (per no dir molt malament restaurat), una necròpolis grega (amb teatre i tot) i unes vistes insuperables de les illes eòliques i a la platja d'Oliveri, just a sota mateix del monestir i la qual ens vam apuntar amb tinta d’aquella que no s’esborra.
Després d’aquesta visita, la qual no és un MUST però ens va anar bé per passar l'estona que ens quedava morta, vam anar fins a San Giorgio, poble estiuenc d’aquells de passeig marítim, platja i molt vida, on vam muntar el que ha estat el nostre camp base.
El primer dia complet a la zona va ser més vacacional que turístic, sobretot tenint en compte que en Giuseppe, el propietari de la casa on ens allotjament, ens va dir que el millor per visitar de la zona era Tyndaris. FET.
Vam aprofitar part del matí per posar rentadores, després vam anar a la platja de Sant Giorgio, a exactament 184 metres de l’apartament. Distància mesurada per en Giuseppe, i en Giuseppe és un militar que ha servit a Afganistan així que més val no portar-li la contraria ;p.
Tot i estar el dia un pèl ennuvolat feia molta calor, potser per això, potser perquè és juliol i encara no és temporada súper alta, ens vam trobar una platja per a nosaltres sols ambaigua neta netíssima i una temperatura ideal. Va ser un bany genial amb la vista de les illes eòlies al fons i peixos sota l’aigua.
Després de dinar vam canviar de platja per anar a la reserva d’Oliveri, arribar-hi fins la reserva on està la platja no és senzill, i un cop s'aparca encara s’ha de caminar una estona fins arribar a la llengua de sorra que forma aquesta platja preciosa.
Com passa sovint, la imatge d’aquestes badíes és millor de lluny quan veus tota la seva magnitud i forma. Tot i així, aquesta platja al estar amagada darrera d’un penyassegat (damunt del qual hi ha el monestir de Tyndaris), tenir vegetació al voltant, les curioses formes d’entrants d’aigua, la punta que separa ‘dos mars’, afegit a que com arribar-hi no és fàcil no hi ha gaire gent, fa que l’estada es converteixi en una estona molt, molt agradable. De fet a nosaltres el temps se’ns va passar volant (la meva esquena m’ho va recordar per la nit), sort d’una drecera que vam trobar per dins d’una cova per tornar cap al cotxe, que si no encara haguèssim fet salat al súper!
Després de sopar vam rematar el dia baixant a la fira que teníem just davant de casa, i que obria de nit, en Pauilolo estava molt emocionat amb la idea del pujar ‘al pulpo’, cosa que va fer 3 vegades, el pulpo aquí l’aixeques i el gires tu, així que encara va ser més emocionant! La resta de la fira, força cutrota la veritat, uns autos de xoc, uns llits elàstics, unes cadenes i unes quantes paradetes molt cutres, de manera que en poca estona ja tornàvem a ser a casa.
Ahir era un dels díes més esperats del viatge, anàvem d’excursió a les Eòlies! A les 10:00 vam sortir cap a Milazzo des d’on salpava el vaixell que ens va portar en poc més d’una hora i mitja a l’illa de Panarea.
Allà vam fondejar la badia de Junco abans d’amarrar al port de l’únic poble de l’illa, San Pietro, des d’on una passejada de 45 minuts o un taxi et pot portar de nou a aquesta cala. Nosaltres vam aprofitar les 2 hores d’escala per passejar per aquest poble preciós de cases blanques i carrers estrets amb botigues d’artesania, i per fer un bany rapidet a la platja del port tot esperant a que el vaixell salpés de nou.
El vaixell, després de creuar les illetes, o més aviat roques, que hi al davant de la costa de Panarea i que formen badies d’espectacular aigua turquesa que alguns afortunats amb vaixell propi converteixen en badies privades per algunes hores, el vaixell s’apropa a Stromboli, el con perfecte, l'illa/volcà, sempre fumejant i destí principal de l’excursió.
Primer, una parada davant del poble de Ginostra, un poble de pescadors on només s’hi pot accedir i sortir per mar i al que un parell de colades de lava li arriben ben aprop. Després una primera passada per la Sciara del Fuoco on PAM! Veiem la primera erupció del volcà més actiu d’Europa, al ser encara de dia, no s’aprecia gaire el foc, però sí que vam veure l'explosió de fum pel cràteri com aquest fum baixava per la pendent del volcà formada per lava petrificada fins el mar.
Després vam vorejar el Strombolichino, una roca amb un far, cosa que sorprén ja que si l'Stromboli es coneix com el far del mediterrani, perque els mariners en necessitaven un altre far? Tot i així, es històries que puguin tenir els ‘fareros’ d’aquell indret han de ser espectacular, només veient l'escala per la qual s'ha de pujar fins al mateix.
I finalment una altra aturada de dues hores al port d’Stromboli, més lluny del poble que a Panarea, així que poc fem més que un bany a la platja de sorra negra amb el volcà darrera. Com a pobles, segurament Panarea és més maco, i més glamourós, però l’illa d’Stromboli amb el volcà és especial. Ara bé dues hores en cada illa són poques, i és que aquesta excursió, hem de reconèixer que és una mica una turistada, vas com ‘borregos’ (embracelats que ens va dir una senyora que venia excursions a Stromboli) d’aquí cap allà i amb poc temps per poder triar bé el que vols fer. De fet la gestió del moment d'observar les erupcions del volcà, atrapant a la gent a la seva estança del vaixell va ser patètica. Però clar, fer “les eòlies” d’una altra manera, per exemple, agafant ferry pel matí visitant Stromboli, fent les erupcions en una barca amb poca gent i fent nit a l’illa per visitar Panarea l’endemà i tornar, és un altre preu.
Però l’excursió no acabava amb el bany, de nou al vaixell, tornem al carrer del foc on tenim el volcà fumejant en un costat i el Sol posant-se en l’altre, el volcà espera a que l'astre rei es posi (com si li tingués un respecte jeràrquic ;p) per obsequiar-nos amb quatre erupcions amb un grau d’explosivitat ‘in crescendo’, ara ja de nit veuem el foc que surt del cràter i lava (no molta) que baixa per la Sciara. Brutal! Després d’aquest espectacle, un dels motius principals d’aquest viatge, el vaixell ens va retornar cap a Milazzo. Excursió complerta, no podem dir que hagi estat glamurosa, de fet estem una molt cansats i incòmodes, però per veure la illa de Panarea i l’Stromboli esclatant, va pagar molt a pena.
Avui tocava canviar de casa, teníem per davant més de 230 quilòmetres i una última parada al Tirreno, el poble de Cefalú, un altre d’aquells pobles que han vist passar totes les cultures del mon occidenta. El poble és realment maco desde que el veus enclastat entre el mar i una roca (on la llegenda diu que hi vivíen els gegants) i on el Duomo destaca per sobre de tot. Una església mig normanda mig àrab, de fet té dues torres que recorden molt a la Kutubia o a la Giralda, però és que a més, l’esglesia recorda al monestir de Santa Maria de Ripoll, curiós i graciós, però, és que els catalans també hi vam estar per allà. I a banda de l’església, el poble de Cefalú també és molt interesant per veure’l i passejar-l'ho, ple de carrers, en teoria peatonals però on no paren de passar vehicles (l’únic però) farcits de palaus medievals, botigues i llocs per prendre a algo literalment, a sobre del mar. Una parada molt agradable que ens ha anat de perles per no fer tant pesat el camí que ens ha fet passar de nou per Palermo i recòrrer carreteres que vam fer el primer dia fins arribar a Alcamo, la nostra última base d’operacions a Sicília des d’on explorarem la part més nord-occidental de l’illa.