Carnaval de Venècia

Fecha de publicación: Feb 27, 2020 4:19:36 PM

No recordo un viatge on l’anada a l’aeroport fos tranquil·la, i l’anada en aquesta escapada Venècia tampoc ha estat una excepció, i mira que era fàcil. Una escapada de poc més de tres dies, SENSE NENS, i amb un vol que sortia a les 14:00 de la tarda... doncs ni així.

La Mireioneta i un servidor celebrem 10 anys de parella de fet i, vam decidir anar sols a algun lloc especial, com no eren molts dies havia de ser a prop de casa, i com que fa fred, les capitals europees ens feien mandra. Finalment vam decidir que era bona idea anar a Venècia, una ciutat que coneixíem tots dos però per separat, i sent època de carnavals, li donava un quelcom d’especial.

Però clar, els carnavals amb nens són una bogeria, ordres boges, festes i disfresses per fer, fins el punt que dijous gras, el dia que sortíem, la Mireioneta acabava les disfresses pels nens a les 12:00 del migdia.

Arribàvem a l’aeroport a les 12:45 i després d’aparcar (que tampoc va ser fàcil) a les 13:00 ens vam dirigir a embarcar (havíem fet el check-in a casa i no havíem de facturar), però passar l’arc (procés cada cop més complicat) ens va endarrerir encara més, i fins 2/4 no vam arribar a la porta, just quan l’obrien. Una mica estressant, però miraculosament, ho vam quadrar a la perfecció.

El vol d’anada podríem dir que va ser tranquil, però el recordarem pels 40 minuts de retràs per enlairar-nos degut a una vaga de controladors aeris a Marsella, fet que ens va conscienciar de que les escasses opcions que teníem d’arribar a la desfilada del Capo di Testa del Toro, un dels actes centrals del carnaval se n’anessin a norris.

Però sobretot recordarem el vol per la companya de seient, una tatuadora italiana amb autèntica fòbia a volar, tremolar es poc pel que feia, fins el punt que la Mireioneta va acabar agafant-li la mà durant l’aterratge per intentar tranquil·litzar-la.

Un cop aterrats vam haver de passar un control de temperatura per la fòbia universal que s’ha creat pel coronavirus, l’altre company del viatge, abans d’agafar el bus que ens va portar directament a la piazzale de Roma. Certament tot va ser molt ràpid.

Un cop allà, vam trigar entre res i menys en veure que l’havíem encertada de ple anant a Venècia, una ciutat que s’ha de veure, per especial i per maca. Només va ser creuar el pont de la Constitució, el quart pont que creua el gran canal, obra de Calatrava i inaugurat al 2008 i somriure veient el canal amb les seves embarcacions navegant-lo i els palaus barrocs de Venècia, patrimoni universal de la UNESCO a banda i banda.

Vam començar a caminar cap a l’hotel, però caminar ens costava, no per la munió de turistes que passejaven com nosaltres, si no pel magnetisme d’aquesta ciutat que fa que hagis de fer fotos cada pocs segons, un magnetisme exacerbat per les persones disfressades amb els vestits clàssics del carnaval Venecià que apareixen per l’escenari de la ciutat. Una passada.

Una última aturada al pont dels Descalçats, per aprofitar l’hora màgica de Sol i fer fotos a dojo, va precedir de la passejada pel Sestiere de Cannaregio, primer la part més turística, farcida de gent i de botigues molt ben posades, i de l’antic gueto jueu després (el primer gueto d’Europa) una part amb el seu encant, amb restaurants Kosher, alguna botiga bonica i menys turistes.

Finalment, on ja de turisme s’hi veu menys que de locals, cosa difícil a Venècia, vam arribar al nostre hotel, on vam descansar una estona tot aprofitant l’Spritz al que estàvem convidats, abans de sortir a passejar de nou per Cannaregio, on vam trobar un carrer ple de Bacari, restaurants de tapes, aquí dites Cichetti, on vam veure molts locals, i vam aprofitar per fer un mos força bé de preu. Després vam tornar al Cannaregio turístic, tot amb un ambient molt maco. Ho direm moltes vegades en aquest post, que maca és Venècia.

Ens vam dedicar a vagarejar, creuant canals, entrar a soportegos i gaudint de les calles i els campos, sense voler, i com passar a Venècia, ens vam liar i vam anar a petar al Casino de Venècia, no hi vam entrar, les festes als palaus per Carnaval són totalment prohibides, sopar pot costar més de 500€, així que vam tornar caminant, sense rumb però amb un objectiu, el nostre hotel, doncs aquesta escapada també tenia l’objectiu de descansar, un autèntic slow-trip.

Divendres vam començar el dia amb un passeig que devia ser d’uns 20-25 minuts, reculant la part de Cannareggio i entrant al sestieri de San Polo per arribar ca Macana, un dels artesans de màscares de Carnaval més reconeguts de la ciutat, i el triat per Stanley Kubrik pel disseny de les màscares a la pel·lícula d’Eyes With Shut, però el passeig va ser molt més llarg, doncs creuar una ciutat tan bonica com Venècia, amb racons fotogènics arreu fa que qualsevol passeig s’endarrereixi fàcilment el doble del temps previst, si això li afegim la gent emperifollada de Carnaval, que posa per ser retratats als indrets més icònics de la ciutat, doncs per un pèl no arribem tard al taller de màscares!

I és que per Carnaval hi havia un munt d’activitats gratuïtes a la ciutat, suspeses a partir de dilluns pel coronavirus, la por del qual vam anar veient com incrementava dia a dia, notícia rere notícia, nosaltres en vam poder fer unes quantes, sent aquest taller la primera d’elles. El taller va consistir en l’explicació i creació d’aquestes màscares però conjuntant-lo amb la història de las màscares (les tres típiques), la del Carnaval (on el concepte de l’actual és força diferent de l’original) i la de Venècia, tres històries totalment entrelligades i que conformen una de sola.

El taller va ser molt didàctic i amè. Una molt bona experiència que vam combinar amb la visita a la botiga, on vam veure que realment les màscares ‘bones’ són més ‘bones i boniques’ que les altres, però clar, el preu també és un altre. Nosaltres vam continuar explorant Venècia amb les nostres ‘made in Barcelona’.

Després de dinar vam fer un altre passeig per San Polo fins arribar al gran Canal, on góndoles, traghetti, vaporetos i demés naus transportaven turistes per l’aigua, alguns de ben guarnits per la festa, pels voltants del pont de Rialto. Nosaltres ens hi vam apropar caminant entre els restaurants de preus desorbitats amb vistes al pont, un dels emblemes de la ciutat.

I d’emblema a emblema, doncs un cop travessat el pont, vam caminar per la part més turística (sí, encara ho pot ser més) fins la plaça de San Marcos. Hi havia més densitat de gent pels carrers propers a la plaça que a la plaça mateixa on, tot i ser tant el centre neuràlgic de la ciutat, com del Carnaval, encara s’hi podia respirar i transitar força bé.

La plaça de San Marcos és espectacular, especialment si no ets europeu/llatí, és a dir, havent vist la plaça major de Madrid, la plaça Reial de Barcelona o d’altres doncs és pot deixar al·lucinat, pels demés, doncs és una plaça porxada immensa envoltada d’edificis, més gran que les anteriors. El que sí que sobresurt són els dos edificis que la presideixen, la basílica de San Marcos, amb una façana totalment captivadora i el campanille (el seu campanar independent), i el palau ducal, la residència del Dux, els que dirigien la ciutat quan aquesta era la capital de la Serenissima. Hi ha tants palaus a Venècia que dir que el Ducal és el més imponent seria una solemne tonteria, però imponent ho és i molt.

La nostra primera visita a la plaça (hi hem passat cada dia) tenia l’objectiu d’assistir a l’espectacle que hi feien, una representació sobre la força de l’amor, que venia a ser la clàssica de Romeu i Julieta però segons les tradicions venecianes, on és parla que en una època la ciutat estava dividida en dos bàndols, els Castelano, vestits de negre, i els Nicoletti vestits de vermell, els qual s’odiaven entre ells, però un noi Castelano es va enamorar (i va ser correspost) per una noia de l’altre bàndol.

Després d’una mostra dels tipus d’armes i lluites del l’època, al final els nois acaben junts i tothom és feliç. Nosaltres ens vam quedar amb les similituds (ja vistes pel matí al taller de les màscares) en algunes tradicions com els vestits o les armes entre els venecians i els catalans (si és que el mediterrani a d’unir per força).

Un cop finalitzada la representació teatral, la veritat, no ens va entusiasmar, vam tornar a Rialto, primer vam fer més fotos des de baix, i després, a les 17:00 vam pujar a la terrassa del centre comercial T-Fondaccio on, amb la posta de Sol vam tenir una vista preciosa i privilegiada del pont, del gran canal i de part de la resta de la ciutat. Un dels millors moments del viatge, i de molts viatges.

Aquesta experiència, totalment recomanable, només es pot gaudir durant 15 minuts, així que poc temps després tornàvem a estar caminant per carrerons bucòlics, creuant canals per sobre de ponts i travessant soportegos fins arribar a la llibreria Acqua Alta, una llibreria d’aquelles màgiques que tant li agraden a la Mireioneta, amb milers de llibres antics, alguns salvaguardats en gòndoles o en banyers doncs, degut a l’efecte de l’Aqua Alta, les pujades del nivell de l’aigua que inunden la ciutat sovint (al novembre hi va haver-hi la més grossa en els últims 40 anys) fent malbé molts llibres d’aquest lloc tan màgic. De fet, hi ha un parell de recons a la llibreria on es poden veure un munt de llibres apilats fets malbé. La foto és maca, la pèrdua, no.

La següent parada va ser al carrer Vicaro, el carrer més estret de Venècia, amb 65 cm de paret a paret, un servidor tocava amb els espatlles les dues parets a l’entrada, és una curiositat i prou, res especial, però fa gràcia, en especial pensar com entres segons quins mobles o electrodomèstics si hi vius allà.

No va ser tan graciós (en el moment) l’enganxada que vam tenir amb un senyora gran, que sí, que ja sabem que el turisme s’està menjat (si no ho ha fet ja) la ciutat, i sincerament, som els primers que no ens agrada això (que no vol dir que no ens agradi ser turistes, de fet ens encanta), però ens considerem com uns turistes força responsables, sempre hi ha espai de millora, segur, i aquella senyora va perdre els nervis massa ràpid i va caure en insultar-nos amb els típics arguments en contra dels guiris a Venècia. Nosaltres no tenim la solució, i si Venècia la perden els venecians, creiem que serà més culpa de qui l’ha venut que dels turistes.

Vam continuar el passeig, i que maca és Venècia, fins arribar a Fondamenta Nova, una plaça ja oberta a la llacuna que es separa del mar Mediterrani per les illes de Venècia. Fondamenta Nova és una espècie d’intercanviador de vaporettos a la part alta de l’illa, doncs és el punt més proper de l’illa a Murano, allà vam agafar el nostre primer transport aquàtic per apropar-nos a casa.

Abans de tornar però, vam anar al Teatre Groggia, just al costat de l’hotel, on vam assistir a una altra representació teatral, La Dona del Fuoco, una posada en escena original, on una dona, només acompanyada d’una altra noia que tocava la guitarra i cantava, explicaven la historia d’una noia pionera en l’ofici de crear perles a Murano (a base de Flashbacks on la protagonista passava de narradora a l’artesana del foc), va estar molt bé, de fet a la Mireioneta li va agradar tant que va decidir que l’endemà també havíem de visitar Murano (fins el moment no sabíem si només anar a Burano).

A l’acabar vam fer un passeig pels voltants de l’hotel, confirmant el bé que s’està en aquella zona i que com més amunt més tranquil·la, de fet, la zona del teatre Grogia, ja entre l’últim canal i la llacuna, és meravellosa. Això sí, sense gaire ofertes de restauració, així que per sopar vam haver d’anar dos canals més a baix, on ja veiem més gent que el dia anterior i, pel que havíem anat sentint, el cap de setmana encara seria pitjor...

De nou a la plaça, ja la sicosi pel corona virus era màxima, les màscares (i no de carnaval) s’havien multiplicat. De fet tota la policia que controlava l’accés a la plaça, doncs hi havia un dels actes importants, el vol de l’àliga, en portava.

Un cop passats els controls d’accés vam estar una estona esperant fins que l’esquiador Kristian Ghedina va baixar des del campanille fins l’escenari. Una altra prova de que la gent cada cop es sorprèn més, doncs allà érem molta gent i estàvem més preocupats de gravar i fer fotos amb els mòbils que d’aplaudir o xisclar un acte que ens va semblar... pobre... i segurament no ho era.

Vam sortir de la plaça per l’últim punt cardinal que ens faltava, de manera que vam arribar al pont dels sospirs des de l’altra banda. D’allà més passeig sense rumb fins arribar al port de Vaporettos de San Marcos, tot mirant regals pels nens, que se’l mereixien.

Amb la compra feta, vam agafar un vaporetto per fer un trajecte curtet, avantatges de tenir un abonament, que ens va portar al sestiere de San Polo, cèntric però menys massificat al estar a l’altra banda del gran canal.

Allà, vam dinar a base de cichetti i vam passejar per aquest barri que ens ha encantat, fent temps fins l’última visita que teníem prevista, el Palau Bru Zanetti.

Abans d’entrar ens vam assabentar que s’havia suspès el carnaval!! Es sorprèn la notícia, doncs entrem a un dels infinits palaus barrocs que hi ha i que són una mostra d’una època de la ciutat, festa luxúria i desenfreni, el que era el carnaval original. El Palau Bru Zanetti, un palau arquitectònicament maco, amb frescs a les parets i mosaics al terra va ser un dels més de 150 casinos que van coincidir a la ciutat, una clara mostra de l’estil de vida de Venècia no fa pas tant.

Acabada la visita ens vam perdre per San Polo per última vegada, a l’arribar al gran canal per agafar el vaporetto bàsicament per creuar-lo, vam veure els regatistes que participaven a la regata de carnaval, molts d’ells disfressats (un fins i tot de Trump), més tard ens vam assabentar que el carnaval estava suspès però era efectiu a partir de la mitja nit...

L’últim passeig per Cannareggio, va ser aquell típic passeig de final de viatge, aquella melancolia de quan ho tens fet, no saps que fer però vols fer quelcom. El pont Chiodo, l’últim sense baranes, un cafè, compres al súper acomiadar-nos del nostre barri i una estoneta de tranquil·litat a l’hotel on teníem les maletes.

I tocava marxar, però enlloc de marxar caminant per on hem vingut decidim anar a buscar el vaporetto i vorejar l’illa, allà veiem la quarta i última posta de Sol del viatge, aquesta totalment vermella. Realment costa de pensar quina de les quatre és més espectacular, totes tan espectacular com el viatge que s’acabava amb l’últim vaporetto que ens va portar a la piazzale de Roma, passant pel nostre carrer, al qual li vam poder dir, arreveure.

Igual que a l'anada, el bus ens vam portar en un moment a l'aeroport, però la resta ja va ser molt més llarg, vam arribar d'hora així que vam sopar a l'aeroport, i vam mata el temps esperant un vol que es va retrassar una mica i, en el qual hi tornava a haver overbooking!!! I les nostres targetes no vam passar a la primera. Un petit ensurt que no ens va impedir agafar l'avió i arribar a Barcelona 6 hores després d'haver agafat el nostre darrer vaporetto.

I així vam tancar un escapada que no oblidarem fàcilment, doncs Venècia és única, els seus carnavals també, passar-los amb la teva parella celebrant 10 anys de parella de fet encara més, i que tot et coincideixi amb el coronavirus... tela marinera!