I una mica de Provença tanca el viatge

Fecha de publicación: Oct 05, 2016 10:26:30 AM

El trajecte entre Mònaco i Vence, poble de la nostra següent casa no és gaire llarg, de fet, tot i una aturada per comprar menjar i que no ens va ser fàcil trobar la casa, vam arribar encara abans d'hora, de manera que vam esperar una estona al nostre amfitrió.

En conseqüència, un cop ens van ensenyar l'apartament, on el dfícil era arribar ja que els apartaments estaven situats en forma de rusc, s'havia de baixar un pis i atravessar-lo per arribar al següent ascensor o escala, vam decidir que ens quedàvem a descansar el que quedava de vespre, perquè l'apartament era preciós, amb un saló-menjador magnífic, una habitació gegant, una cuina gran, un lavabo perfecte i un jardí on vam fer tots els àpats possibles. A més a més l'Aibi, en Boo i en Gabú, ens van ajudar d'allò més a distreure als nens (l'Aibi i en Boo eren els gats de la propietària, i en Gabú, batejat així per nosaltres, era un altre que corria per allà).

L'endemà ens ho vam continuar prenent amb calma i vam decidir prescindir de Niça, ja que no ens valia la pena no gaudir-la ni un dia sencer, a més a més, ja la farem en un dels nostres viatges-somni, la volta al mediterrani! El pla 'B' va ser visitar pel matí Saint Paul de Vence i per la tarda Vence.

Saint Paul, situat a mig camí entre la costa blava i la Provença, és un dels pobles més macos i visitats de França, de fet, allà hi vam trobar tota la gent que no havíem vist a Còrsega. La Mireioneta hi havia estat amb la 'bueli' feia 7 anys, en un creuer, aquest de veritat, així que ens va fer de guia per l'interior d'aquest poble amurallat i enturonat, de manera que quan entres per una de les portes de la muralla, comences a pujar pels seus preciosos carrers de pedra, trobant, arreu, galeries i botigues d'art de pintors i escultors que segueixen les passes d'artistes com Matisse, Picasso o Renoir que al segle XX van quedar 'impressionats' pel poble i la llum que s'hi projecta.

El poble fa pujada fins l'elegant plaça de la Grand Fontaine, antiga plaça del mercat i safareig públic, nosaltres vam creuar el poble pel carrer major i la tornada la vam fer vorejant la muralla per dins tot admirant les vistes de l'exterior i la tranquil·litat d'aquesta zona, a escassos 30 metres del bullici dels carrers centrals.

Després de contemplar i fotografiar la silueta tan característica del poble des de fora, vam tornar a dinar a casa, i després de descansar una estona ens vam dirigir a conèixer el poble que ens acollia, Vence, turísticament a l'ombra de Saint Paul, però que el que havíem vist passant amb el cotxe ens feia bona pinta.

Aixó sí, Vence té un highlight a les afores, la Capella del Rosari, església disssenyada per Matisse en agraïment a la seva amiga Monique Bourgeois, una monja que va ser la seva confident. D'entrada l'església no té res d'especial tret d'un toc kitsch i 'setentero', un cop t'expliquen tots els símbolismes de disseny, concepte i ornamenta entens moltes més coses, però vam sortir una mica defraudats la veritat.

L'última visita del dia va ser el casc antic de Vence, potser perquè el dia s'estava enfosquint (de fet ens va ploure un momentet), potser perquè Saint Paul s'ho queda tot en excursions d'un dia, vam passejar gairebé sols per un poble que, positivament, ens va sorprendre i molt. No és tan maco com Saint Paul, però que tot el recinte amurallat sigui completament pla, fa la passejada més fàcil i agradable, a més de trobar diferentes places i racons molt macos per on vam estar passejant fins que gairebé no quedava llum.

Els díes de viatge s'anaven esgotant fins el punt que al dia següent tocava trasllat fins l'última destinació on dormiríem, Viens, de camí però vam parar a Grasse, la ciutat del perfum, famosa des de sempre i encara més amb la película El perfume, historia de un asesino.

Grasse és una (altra) ciutat francesa preciosa, amb cases de parets pastel amb porticons de fusta i milers de racons per fotografiar on a més a més, el filó del perfum es ven com només ho saben fer els francesos.

Nosaltres, després de passejar una estona pel seu casc antic, farcit de perfumeries, vam visitar la fàbrica de Fragonard, la més típica i fàcil de visitar per la seva ubicació, allà ens van explicar el procés de fabricació dels perfums, tot i que jo vaig estar mig atent mig caçant pokemons, em va semblar que és un procés paral·lel a les bodegues de vi, de fet, a Grasse també es poden visitar les plantacions de flors que fan servir per crear els perfums com qui visita vinyes.

Vam allargar el passeig fins la plaça de l'església i l'ajuntament, envoltada de les cases més senyorials de la vila i vam arribar fins un indret molt curiós, una placeta on a banda de veure que Grasse està agermanada amb Múrcia, pots seure, gratis, a unes hamaques i descansar enmig d'olors perfumades. També et pots fer un massatge, això però, ja té preu.

Vam rematar la passejada passant per la preciosa plaça de la Poissonerie, i després dedinar vam recular cap el cotxe per deixar enrera una ciutat molt bonica.

Dues hores i mitja després, havent atravessat un tram de la França més profunda (tinc la sensació d'haver escrit això moltes vegades), vam arribar al cor de la Provença, ens vam allotjar a Viens, un poble d'aquells on sembla que el temps s'ha aturat, vam passejar per aquest indret fora de qualsevol circuit turístic, i vam descobrir un poble verge però preciós, amb carrers i cases de pedra i un castell ja integrat al poble, situat a dalt d'un turó amb unes vistes brutals. Un lloc genial per tenir una escapada tranquil·la.

I així va arribar l'últim dia del viatge. Objectiu, els camps de Lavanda, clar que conforme ens apropàvem a Sault, el centre neuràlgic d'aquesta planta aromàtica de color lila, veiem molts camps que tenien pinta de ser de lavanda, segats, confirmant el nostre pitjor auguri, que, tal i com ens van confirmar a l'oficina de turisme de Sault, la Lavanda es sega com a tard el 15 d'agost. Havíem fet una setmana tard.

Una mica decebuts vam deixar el poble medieval voltant-lo només amb el cotxe per seguir una part de la ruta de la lavanda on podria ser que encara en quedés algun camp sense segar. Així va ser, en vam trobar un parell però ja estaven força secs.

Llavors, un gir, no del destí, si no brusc i sobtat, deixant la carretra principal per agafar una pista asfalta, sense cap motiu més que el de perdrens encara més per aquella zona ens va portar, probablement, al millor camp que podíem veure en aquella època de l'any. No era fastuós però com a mínim ens vam llevar el singlot i a més, era nostre, al estar fora de la carretera principal tenia aquell punt que tant ens agrada als 'viatgers de pacotilla' quan trobem una cosa fora dels circuits. De totes maneres haurem de tornar, i és que la imatge des dels miradors, ara de camps segats, plena de lavanda amb la imponent figura del Mont Ventoux al fons, ha de ser única.

Aquella pista ens va portar al darrera d'una destileria de lavanda que estava funcionant, de manera que tot i que no vam veure la lavanda en el seu màxim esplendor, sí que la vam olorar més que ningú altre a partir dels vapors que sortíen de l'edifici.

Vam continuar conduint fins un mirador que mostrava les espectaculars gorges de la Nesque, un congost ple de vegetació pel qual s'hi poden fer rutes de senderisme, algunes d'aquestes rutes surten del Pla d'Eau de Moniex, una zona de picnic on vam dinar, vam donar de menjar a una colònia d'ànecs, vam jugar al parc i vam veure búfals.

Després de dinar vam continuar el nostre one-day-road-trip, vam quedar amb la boca oberta amb el penyasegat darrera del petit poble de Lioux. Apuntat. Finalment vam arribar a Rousillon, l'última visita del viatge.