Des de Corte cap amunt

Al arribar a mitja tarda i com estàvem al centre mateix del poble, (mai oblidaré les escales), una passejada tranquil·la, ens va servir per costatar que a Corte la població es divideix en 2 tipus amb dos subtipus cada un. Primer de tot s'hi veuen de lluny els turistes que fan servir Corte com a camp base per conèixer la zona, aquests es divideixen en guiris amb xancletes i gent preparada per fer rutes de muntanya, per altra banda hi ha els locals dividits en si viuen dels turistes, molt amables i servicials (amb excepcions) i els que no (que ni viuen del turisme, ni són amables ni servicials), que mostren el caràcter cors i de 'rebuig' als foranis.

Nosaltres, que pertanyiem al grup de turistes amb xancletes i que teníem Corte com a base per explorar el centre i el nord de l'illa ens vam sentir molt còmodes dins d'aquest batibull de gent, natura, colors... i Corte ens va encantar desde la primera passejada per les seves places amb estàtues dels líders revolucionaris, carrers amb escales i cases bucòliques.

Una passejada que vam completar l'endemà fins la ciutadella de Corte, coneguda amb el nom de niu d'àligues (com la de Joc de Trons) i és que la ubicació és per l'estil al cap damunt d'un penyasegat, guarint-la de manera natura dels atacs dels invasors. Tot i que el nom també podria ser degut a la multitud d'àligues que vam veure volant per la zona, fent d'aquestes muntanyes un lloc encara més inhòspit.

Nosaltres vam deixar d'entrada la platja per tornar-nos a endinsar a l'interior i pujar al poble de Cervione, un poble molt tranquil on vam dinar i vam fer una passejada tot gaudint de les vistes cap el mar i on, sorprenentment vam veure l'illa d'Elba.

Amb la panxa plena vam tornar cap a la costa i vam buscar un trencant fora dels pobles per anar a la platja, i així vam gaudir d'una platja salvatge on si bé l'aigua no tenia ni de lluny, el color de la Palombagia, el romanticisme d'una platja amb bancs formats per arbres caiguts a la sorra, una caseta de pescadors i detalls per l'estil, a banda de que no hi havia gaire gent, va fer que gaudíssim molt d'una estona de platja tranquil·la, banyant-nos (tot i la bandera) i relaxant-nos, recordant-nos que estàvem de vacances.

Vam acabar de donar la volta baixant cap al sud fins a Aleria, el 'poble gran de la zona' i pel que havíem trecat tres díes abans per arribar a Corte i així tancar el cercle de la costa oest de l'illa.

A Corte era 'shopping night' però com els nens estaven cansats ens vam quedar a casa i només jo, vaig sortir un moment per anar al cotxe i gaudir de l'ambient de la ciutat que si ja de per sí paga la pena, en la shopping night encara s'exacerba més.

Els dies a Corte passaven tranquil·lament, en aquest viatge crec que hem mesurat força bé la combinació 'visites-relax', i en conseqüència, després del dia Cervione-platja, tocava quelcom més exigent, el motor de Còrsega, Bàstia.

De nou creuàvem la Castaniggia fins la costa, però aquesta vegada enfilàvem cap al nord, tot agafant l'únic tram d'autopista de l'illa. Arribàvem a Bàstia després de passar les úniques indústries que hi ha a Còrsega i l'estadi de futbol on la nit abans havia debutat el PSG contra el Bàstia a la Ligue 1 i del que havia pogut veure trossos als bars mentre passejava per la shopping night.

Vam fer un picnic just abans d'entrar a la ciutat, a la costa amb vistes a la ciutadella i a diferents illots que ens van fer dubtar quin és Elba (si és que algun ho és) i davant d'uns espigons naturals molt macos però amb una senyal que prohibia el bany. Frustació. I com superar-la? Havíem decidit que no pujaríem fins el cap Corse però anàvem bé de temps i per tant podíem pujar un trosset.

Així doncs vam creuar Bàstia i ens vam endinsar en aquesta península en forma de dit a la part nord-est de l'illa fins el poble de Grisgione, on ens esperava una cala de pedres però amb una aigua transparent. Allà hi vam estar una bona estona nedant, buscant peixos, arribant a una plataforma al mig de l'aigua des d'on llençar-nos de cap... fins i tot vam agafar un patí d'aigua (experiència que espero no repetir, l'Aranet es va espantar al veures dins d'un catxarro que es movia més ràpid si l'emputxava mentres nedava que si pedalava, ja que els peus practicament no m'hi cabien). En definitiva, ens ho vam passar d'allò més bé.

Després vam recular fins a Bàstia i vam fer-li la visita corresponent, vam començar pel port, de nou, una autèntica postal, ara, tres setmanes després d'haver finalitzat el viatge, els port de Còrsega han estat una de les coses que més m'han sorprés. El de Bàstia especialment, no per la seva forma, més rodona que la resta però sí per la imatge del barri de pescadors vorejant-lo. Quan marxàvem, sota la màgica llum del Sol posant-se per darrera estava realment preciós.

També vam passejar pel casc antic de la ciutat, de la qual no esperàvem gaire i potser per això ens va agradar, potser també va indluir l'hora ja que encara no hi havia molta gent, però a més de la infinitat d'esglésies d'estil barroc italià, la passejada entre el Port fins la gegant plaça de Sant Nicolas ens va mostrar una ciutat amb força llocs interessants a nivell cultural, artesania, pintura, restaurants... No ens vam empenedir d'haver passat la tarda passejant per Bàstia.

De tornada ens vam enfilar amb el cotxe cap a la ciutadella, però com ja estàvem una mica tips d'aquestes, ni tan sols vam baixar del cotxe per passejar per un barri ja més propi d'una ciutat 'europea' cosa que no veiem des de Marsella, on fins i tot hi havia alguna botiga "comercial". això sí, mai cap de les grans cadenes.

I l'endemà de Bàstia... ai, l'endemà! volíem fer un dia de platja perquè molt probablement seria l'últim bany de les vacances, mirant cap a on anar vam descartar la costa verda i l'esmeralda, perquè ja les teníem vistes i tot i que estan bé, tampoc són espectaculars. Vam mirar cap al nord i vam trobar la platja d'Ostriconi on vam arribar després de trencar per un camí quan la carretera es desvia cap a Ille Rousse i, on, al arribar al final, vam quedar meravillats.

L'aigua blau turquesa, la sorra blanca amb petites dunes, però el que li dona la seva bellesa especial és la composicó d'això amb un riu que desemboca allà mateix, serpentejant entre camps de vegetació verds, a més, com l'accés és baixant cap a la platja, la veus tota des de dalt en una imatge en la que és difícil no quedar-te amb la boca oberta ni fer-li fotos sense parar.

Un cop abaix pots triar si banyar-te a la platja o al riu, però el riu, tot s'ha de dir, feia una olor un pel forta, tot i que més d'una persona s'hi banyava, nosaltres vam passar el dia entre l'aigua salada on vam veure alguns peixos (tot i que esperàvem trobar-ne més (el record en aquest viatge recau amb diferència a la Palombaggia) o jugant a la sorra.