Embedded Files
Fecha de publicación: Sep 13, 2016 2:29:15 PM
Corte és una ciutat peculiar ja que és un poble de muntanya, on de muntanya vol dir amb les muntanyes a tocar, què havia estat capital de la Còrsega independent, cosa lògica un cop vista l'illa. Per ubicació (al mateix centre) i perquè, en una 'muntanya dins del mar', un poble així resumeix l'esperit cors, visible en les múltiples mostres de rebuig França i demanant la independència de l'illa. Per altra banda, la capitalitat ha deixat en herència la universitat de Còrsega i en conseqüència, molta vida cultural i artesania.
Al arribar a mitja tarda i com estàvem al centre mateix del poble, (mai oblidaré les escales), una passejada tranquil·la, ens va servir per costatar que a Corte la població es divideix en 2 tipus amb dos subtipus cada un. Primer de tot s'hi veuen de lluny els turistes que fan servir Corte com a camp base per conèixer la zona, aquests es divideixen en guiris amb xancletes i gent preparada per fer rutes de muntanya, per altra banda hi ha els locals dividits en si viuen dels turistes, molt amables i servicials (amb excepcions) i els que no (que ni viuen del turisme, ni són amables ni servicials), que mostren el caràcter cors i de 'rebuig' als foranis.
Nosaltres, que pertanyiem al grup de turistes amb xancletes i que teníem Corte com a base per explorar el centre i el nord de l'illa ens vam sentir molt còmodes dins d'aquest batibull de gent, natura, colors... i Corte ens va encantar desde la primera passejada per les seves places amb estàtues dels líders revolucionaris, carrers amb escales i cases bucòliques.
Una passejada que vam completar l'endemà fins la ciutadella de Corte, coneguda amb el nom de niu d'àligues (com la de Joc de Trons) i és que la ubicació és per l'estil al cap damunt d'un penyasegat, guarint-la de manera natura dels atacs dels invasors. Tot i que el nom també podria ser degut a la multitud d'àligues que vam veure volant per la zona, fent d'aquestes muntanyes un lloc encara més inhòspit.
Després de dinar ens vam endinsar en cotxe per les gorges del Veccio fins arribar a l'inici d'un camí que portava a la fortalesa de Pasciolo, tenia molt bona pinta i el camí semblava molt senzill, però just en aquell moment va començar a ploure (i l'Aranet dormia) així que ens vam quedar amb les vistes de la fortalesa des de lluny envoltada per les gorges. Una molt bona postal.
De tornada vam parar a Vivario, i el 'famós' pont doble, que no té res d'especial, però, això sí, vam veure que l'autoritat treballa de manera semblant que aquí, sense voler vam despertar a dos forestals que dormíen dins d'un cotxe sota el pont. També ens vam endinsar cap a Riventosa tot buscant una cascada que creiem que no existeix. En definitiva una rutilla molt facileta amb molts bons paisatges tacats per pobles de muntanya. Una passejada pel 'Corte de nit' va tancar el dia mostrant-nos una ciutat animada fins ben entrada la nit.
Al dia següent vam creuar la regió de la Castaniccia, zona verda com gairebé tota l'illa on, com el seu nom indica, els castanyers són presents arreu. Vam arribar a la costa verda, continuació de la costa esmeralda, és a dir la costa est de l'illa, on una carretera recta va passant pobles més o menys preparats pel turisme.
Nosaltres vam deixar d'entrada la platja per tornar-nos a endinsar a l'interior i pujar al poble de Cervione, un poble molt tranquil on vam dinar i vam fer una passejada tot gaudint de les vistes cap el mar i on, sorprenentment vam veure l'illa d'Elba.
Amb la panxa plena vam tornar cap a la costa i vam buscar un trencant fora dels pobles per anar a la platja, i així vam gaudir d'una platja salvatge on si bé l'aigua no tenia ni de lluny, el color de la Palombagia, el romanticisme d'una platja amb bancs formats per arbres caiguts a la sorra, una caseta de pescadors i detalls per l'estil, a banda de que no hi havia gaire gent, va fer que gaudíssim molt d'una estona de platja tranquil·la, banyant-nos (tot i la bandera) i relaxant-nos, recordant-nos que estàvem de vacances.
Vam acabar de donar la volta baixant cap al sud fins a Aleria, el 'poble gran de la zona' i pel que havíem trecat tres díes abans per arribar a Corte i així tancar el cercle de la costa oest de l'illa.
A Corte era 'shopping night' però com els nens estaven cansats ens vam quedar a casa i només jo, vaig sortir un moment per anar al cotxe i gaudir de l'ambient de la ciutat que si ja de per sí paga la pena, en la shopping night encara s'exacerba més.
Els dies a Corte passaven tranquil·lament, en aquest viatge crec que hem mesurat força bé la combinació 'visites-relax', i en conseqüència, després del dia Cervione-platja, tocava quelcom més exigent, el motor de Còrsega, Bàstia.
De nou creuàvem la Castaniggia fins la costa, però aquesta vegada enfilàvem cap al nord, tot agafant l'únic tram d'autopista de l'illa. Arribàvem a Bàstia després de passar les úniques indústries que hi ha a Còrsega i l'estadi de futbol on la nit abans havia debutat el PSG contra el Bàstia a la Ligue 1 i del que havia pogut veure trossos als bars mentre passejava per la shopping night.
Vam fer un picnic just abans d'entrar a la ciutat, a la costa amb vistes a la ciutadella i a diferents illots que ens van fer dubtar quin és Elba (si és que algun ho és) i davant d'uns espigons naturals molt macos però amb una senyal que prohibia el bany. Frustació. I com superar-la? Havíem decidit que no pujaríem fins el cap Corse però anàvem bé de temps i per tant podíem pujar un trosset.
Així doncs vam creuar Bàstia i ens vam endinsar en aquesta península en forma de dit a la part nord-est de l'illa fins el poble de Grisgione, on ens esperava una cala de pedres però amb una aigua transparent. Allà hi vam estar una bona estona nedant, buscant peixos, arribant a una plataforma al mig de l'aigua des d'on llençar-nos de cap... fins i tot vam agafar un patí d'aigua (experiència que espero no repetir, l'Aranet es va espantar al veures dins d'un catxarro que es movia més ràpid si l'emputxava mentres nedava que si pedalava, ja que els peus practicament no m'hi cabien). En definitiva, ens ho vam passar d'allò més bé.
Després vam recular fins a Bàstia i vam fer-li la visita corresponent, vam començar pel port, de nou, una autèntica postal, ara, tres setmanes després d'haver finalitzat el viatge, els port de Còrsega han estat una de les coses que més m'han sorprés. El de Bàstia especialment, no per la seva forma, més rodona que la resta però sí per la imatge del barri de pescadors vorejant-lo. Quan marxàvem, sota la màgica llum del Sol posant-se per darrera estava realment preciós.
També vam passejar pel casc antic de la ciutat, de la qual no esperàvem gaire i potser per això ens va agradar, potser també va indluir l'hora ja que encara no hi havia molta gent, però a més de la infinitat d'esglésies d'estil barroc italià, la passejada entre el Port fins la gegant plaça de Sant Nicolas ens va mostrar una ciutat amb força llocs interessants a nivell cultural, artesania, pintura, restaurants... No ens vam empenedir d'haver passat la tarda passejant per Bàstia.
De tornada ens vam enfilar amb el cotxe cap a la ciutadella, però com ja estàvem una mica tips d'aquestes, ni tan sols vam baixar del cotxe per passejar per un barri ja més propi d'una ciutat 'europea' cosa que no veiem des de Marsella, on fins i tot hi havia alguna botiga "comercial". això sí, mai cap de les grans cadenes.
I l'endemà de Bàstia... ai, l'endemà! volíem fer un dia de platja perquè molt probablement seria l'últim bany de les vacances, mirant cap a on anar vam descartar la costa verda i l'esmeralda, perquè ja les teníem vistes i tot i que estan bé, tampoc són espectaculars. Vam mirar cap al nord i vam trobar la platja d'Ostriconi on vam arribar després de trencar per un camí quan la carretera es desvia cap a Ille Rousse i, on, al arribar al final, vam quedar meravillats.
L'aigua blau turquesa, la sorra blanca amb petites dunes, però el que li dona la seva bellesa especial és la composicó d'això amb un riu que desemboca allà mateix, serpentejant entre camps de vegetació verds, a més, com l'accés és baixant cap a la platja, la veus tota des de dalt en una imatge en la que és difícil no quedar-te amb la boca oberta ni fer-li fotos sense parar.
Un cop abaix pots triar si banyar-te a la platja o al riu, però el riu, tot s'ha de dir, feia una olor un pel forta, tot i que més d'una persona s'hi banyava, nosaltres vam passar el dia entre l'aigua salada on vam veure alguns peixos (tot i que esperàvem trobar-ne més (el record en aquest viatge recau amb diferència a la Palombaggia) o jugant a la sorra.
Ens ho vam passar molt bé, gaudint d'un dia magnífic en una platja espectacular on, tot i no estar buida, no t'havies d'enganxar al del costat. Però vam tenir la mala sort que a en Pauilolo la va picar una medusa al peu, volia pensar que no era això, però tenint en compte que encara té marca, els seus crits mentre sortia de l'aigua i una bona estona després estan més que justificats. Per sort, hi ha un post de socorristes on li van posar una crema que li va alleugerir el mal.
I finalment va arribar el nostre últim dia a Corte, i en conseqüència a l'illa de Còrsega, vam passar el matí recorrent un cop més el poble que ens va acollir i en el que ens vam sentir tan bé durant gairebé una setmana, pujant i baixant les seves escales i gaudint de les seves places, els seus recons, les seves vistes i el seu ambient. Curiós que en un lloc tan tancat per muntanyes haguéssim tingut tanta sensació de llibertat, Corte s'ha convertit en la nostra casa corsa i un lloc on, tot i visitat i passejat, si algun dia tornem a Còrsega de ben segur que hi passarem de nou.
Després de dinar tocava marxar, però com si la ciutat ens tingués atrapats, vam decidir a última hora fer un trosset de la carretera que et porta cap al llac de Melo, un lloc en principi preciós però al que nosaltres vam descartar anar-hi perquè l'accés no és senzill (no ens ha quedat clar com és de complicat però segur que es triga força estona i amb l'Aranet millor no arriscar-se).
La carretera transcorre paral·lela al riu i en força llocs pots parar i contemplar la gorja o, com va fer en Pauilolo, baixar fins al riu i banyar-te en l'aigua cristal·lina però gelada d'alguna de les piscines naturals que es formen.
I des d'aquell punt, perdut al bell mig de Còrsega, tocava començar a dir adéu, adéu a les muntayes, adéu a Corte, adéu a la Castanaccia, adéu a la nostra 'Montserrat' la muntaya que havíem contemplat cada un dels últims 5 díes, adéu a un àliga que ens acompanya, adéu!!! o millor dit, a reveure!! perquè, com a tants i tants llocs, a Còrsega esperem tornar...
Però la nostra Còrsega no s'acabava allà, encara teníem unes quantes hores per conèixer Ile Rousse, un poblet portuari que segons sembla li està treient força comunicacions de ferry a Calvi (potser perquè és més barat?) i d'on nosaltres havíem de sortir aquella nit cap a Niça.
La primera imatge que vam tenir d'Ile Rousse va ser la de la 'mini-penísula' de Pietra, separada de la resta del poble pel port, amb un far al cap damunt, una imatge molt bucòlica, a joc amb la platja del poble i el passeig que la voreja fins el centre, per on també hi passa un tren, i, a mi, els trens que passen tocant la platja... són especials ;p
Prenent quelcom a una terrassa a la plaça Paol Vale ens vam adonar que "ja no estàvem a Còrsega", era com haver tornat a Bandol o a algun poble de la costa francesa no insular, Colliure, Canet du Rossillon..., però vaja, ja no era important i també era agradable. Així que una relaxada passejada passant per la plaça amb columnes del mercat, botigues, una torre genovesa, un parc on els nens s'aturen a jugar... En definitiva, una manera suau d'anar acomidiant-nos de Còrsega i alleugerir la tornada al continent
Page updated
Google Sites
Report abuse