París

Vam continuar ciclant pel marge dret del Sena 'a contracorrent', de fet vam baixar fins el costat mateix, per un carril de cotxes tallat al ser diumenge fins el punt vam passar per dins d’un túnel a l’alçada del Louvre. Ara bé, el nostre passeig s'aturava sovint, doncs les vistes de París milloraven pont rera pont.Vam recuperar el nivell carrer a l’alçada de “l’ille de la cité”, cap on vam anar per tal de veure Notre Dame, la catedral gòtica més important del mon que, malauradament és va cremar fa pocs mesos. Està tancat l’accés fins la basílica, però es pot veure per fora, a veure, ha perdut molta estructura, sobretot de la part central, però no està en un estat ruïnós. Sembla ser que el pitjor és a l'interior.

En aquest punt vam tornar cap enrere, ara pel marge esquerra, tot tornant a passar pels edificis barrocs que havíem vist un parell d’hores enrere amb el cotxe, però aquest allargant el passeig i tornant a baixar al costat del riu una estoneta per gaudir de com la ciutat viu el riu, ple de bars i restaurants, passejos en vaixell, on en alguns hi viu gent, gent que practica els seus hobbies (de fet ens hem aturat a veure un entrenament de kick-boxing), etcètera. El que sempre diem que li falta a Barcelona, i és que quina vida dona un riu!

De nou per la part alta, vam arribar per fi a la torre Eiffel, un dels objectius del dia, i del viatge. Allà hi vam arribar en 'perfect timing', doncs la gana ja apretava, i nosaltres havíem previst fer un pícnic al camp de Mart (nom posat en honor al Deu) tot gaudint de l’obra magna d’August Eiffel, i que va marcar tota la seva obra així que el futur de la ciutat. Tot i que originalment (es va construir l’any 1899 per celebrar els 100 anys de la revolució i presentar-la a l’exposició universal de 1900), va ser molt criticada. Sembla ser que això de criticar les coses noves és un esport universal i atemporal.

Després del pícnic, ens vam barrejar amb la infinitat de turistes allà amuntegats per fer com ells, fotos i fotos i vídeos i més fotos. Això, sí, les nostres ‘poses’ no són tan cutres com les de la majoria de gent... que mira que hi ha que tela! Que alguns creiem que anaven vestits per l’ocasió i tot!

Un cop retratats del dret i del revés vam tornar cap el cotxe tot passant pel pont de l’amor, on infinitat de candaus simbolitzen entrega eterna, a una altra persona... o a París, doncs la vista des d’aquest punt a la torre Eiffel és magnífica. També vam veure el tunel de la flama, anomenat així perquè a la banda dreta del sena hi ha una rèplica de la flama de l’estàtua de la llibertat, símbol màxim de l’amistat entre França i Estats Units. Aquesta flama està situada a l’entrada del túnel on l’any 1997 va morir la Lady Di, i la flama també s’ha convertit en un recordatori de la que fora princesa de Gal·les.I d’aquí, vam pujar com vam poder pel carrer George V, un altre dels carrers ‘top’ de París, diem ‘com vam poder’ ja que aquí no hi ha carril bici, i els nens van fer, condicionats pel seu pare, les seves primeres pirul·les, fent allò que tan critiquem dels ciclistes, és a dir, fent de vehicle o de vianant, segons ens interessava. Però estàvem cansats i volíem arribar al cotxe.

Cosa que vam fer poc després d’arribar a la cantonada de George V amb camps Elisis, on hi ha la botiga de Louis Vuitton, on un ‘segurata’ revisa les bosses de la gent al entrar com si fos una discoteca, cosa que cridaria l’atenció, si no fos perquè a banda del porter el senyor Vuitton té dos Ferraris i dos Lamborginis a la porta. Segurament el millor reflex del que aquesta avinguda vol representar, i del que a nosaltres menys ens agrada de París. Així que, molt cansats després d’un dia intens en el que vam fer gairebé 15 quilòmetres en bici tot veient els imprescindibles de París, sota una forta calor, vam tornar cap a casa.

Ahir vam tornar a París després d’un dia a Disneyland. Amb una calor insuportable vam esperar a després de dinar per visitar Montmartre, el barri bohemi per excel·lència de la capital francesa. Vam fer les fotos de rigor al Moulin Rouge i al cafè del Deux Molins (on hi treballava l’Amelie Poulant) però degut el preu (dels dos llocs) qualsevol dispendi ens semblava excessiu.

Vam pujar cam al cim del turó, sorpresos per la quantitat de llocs italians que hi havia.Ens vam enfilar pel passatge de les abadesses gaudint de cada passa, doncs és una ruta plena de recons macos i sense gaire gent. De fet, fins i tot la plaça Emile Goudeau, on va viure Picasso al famós Bateu-Lavoir amb d’altres artistes importants i on va pintar Les senyoretes d’Avinyó, no hi havia gaire gent. Cosa que no podem dir de la plaça Tertre i els carrers que l’envolten, on de nou vam passar a formar part de la massa de turistes allà aplegats.

De primeres vam passar de llarg la plaça per arribar-nos al Sagrat Cor onà vam pujar a la cúpula, 300 esglaons d’escales de cargol després i mig marejats de donar voltes (la solana que portàvem també devia ajudar) vam arribar a dalt on ens vam trobar amb unes vistes espaterrants en 360º de Paris, la Torre Eiffel, la Defense, les teulades típiques.... I un cop més, fotos, sessió de fotos de les vistes, amb nosaltres, amb les gàrgoles, amb nosaltres i les gàrgoles... Això sí, el contrallum és tan bestia que la millor foto la vam fer de baixada.

De nou a baix, vam entrar a la basílica, la qual no és especialment interessant, millor per fora i les vistes. El que ens ha faltat per entendre és que sembla que la consagració no està acabada doncs l’oració per fer l’expiació és “eterna”, cosa que no entenem si és un fet simbòlic o que hi ha “algú que porta 110 anys resant”.

Llavors sí. Per finalitzar la turistada total ens vam quedar a sopar a la plaça Tertre, allà on molts pintors t’ofereixen retrats (que vam refusar). La veritat és que el lloc és molt maco, però com passa sovint, hi ha tanta gent que li treu encant. Ara, és un MUST amb les 4 lletres i on hem de reconèixer que malgrat haver-hi tanta gent vam poder fer la nostra fins el punt que ens vam ‘aduenyar’ del quart de plaça on no hi ha restaurants i vam estar jugant al pilla-pilla.

Amb les últimes llums del dia (a París a finals de juny es fa fosc molt tard) vam baixar tranquil·lament i amb menys calor (tot i que encara en feia), tot contemplant les vinyes de Montmartre, curioses doncs van ser les primeres de París i encara hi ha 2000 vinyes que fan un vi del qual la seva venta es dona a fets benèfics, també vam veure un parell de molins, ara reconvertits en restaurants on altres.

És a l’arribar al carrer Lepic quan ja és de nit, i així vam veure la casa on va ser acollit Vincent Van Gogh pel seu germà i el cementiri de Montmartre, que fa el seu iuiu tan al mig de la ciutat.

I passat el cementiri vam donar per acabada la visita a Montmartre, un lloc que s’ha de visitar amb calma i és el clar exemple de que paga la pena sortir-se del recorregut típic, doncs tot està plens de llocs i recons especials.