Tanquem l'illa al Sud-Est
Fecha de publicación: Oct 27, 2019 6:21:38 PM
L’última part del viatge a Maurici va començar ‘oficialment’ dimecres, tot i que a Mahebourg vam arribar dimarts al vespre, amb els últims raigs de Sol, cosa que va fer que la primera passejada nocturna ens fes agafar una mica de por al poble.
Por que, com acostuma a passar, es va esvaneïr ràpidament dimecres al matí quan, sota un Sol ben maco, vam descobrir que la Coastal Road també arriba aquí i que la costa retallada és preciosa també en aquesta zona, amb una aigua que també ofereix una amplíssima gama de blaus.
Teòricament, teníem reserva per visitar l’illa aux Agriettes, a les 9.30, reserva feta a partir del formulari de la seva pagina web, on ens van confirmar la data i l’hora. Fins i tot ens van enviar un recordatori tres dies abans, però a l’arribar ens van dir que no tenien constància de la reserva?! Coses de la disparitat de Maurici. Ens col·locaven a les 10:30, doncs no hi havia sortida a la ‘nostra hora’.
Vam aprofitar l’hora i escaig que teníem per apropar-nos a la Blue Bay, la reserva marina que hi ha a pocs quilòmetres d’on sortia la nostra embarcació per tantejar el terreny i els preus per una sortida en vaixell. Al final, l’hora perduda ens va anar forà bé.
A les 10:30 tornàvem a estar puntuals al Point Jerome i sortíem en un grup de 6 més la nostra guia cap a l’Ille aux Agriettes, una illa convertida en reserva natural on està prohibida l’entrada si no és en aquestes visites concertades, de manera que és pot veure com era Maurici abans de l’arribada de l’ésser humà. Malhauradament, l’entrada està prohibida, però arribar-hi no, de manera que si més no va ser xocant veure un grup de gent fent un còctel a l’entrada, però és que l’entorn de l’illa és massa temptador, amb una de les millors aigües que hem vist a Maurici, i no és fàcil qualificar-ho així. I si l’entorn és preciós, l’interior és fascinant, és entrar a la jungla, arbres frondosos i vegetació arreu. Només entrar vam veure un llangardaix immens (30cm) creuant per davant nostre, i poc després les primeres tortugues gegants d’Aldabra, com les que ja havíem vist a Chamarell o al jardí botànic, però aquestes en llibertat.
Després de veure les cries de les tortugues, les quals els científics les crien en captivitat per tal d’evitar que se les mengin els crancs (les alliberen a la mateixa illa o a una altra quan tenen 5 anys), i els ratpenats gegants vam assistir a una sessió teòrica i al acabar-se ens vam trobar cara a cara amb en Big Daddy, el mascle alfa de l’illa, una tortuga gegant de 105 anys d’edat (tot just acaba de passar la meitat de la seva esperança de vida). En ‘Daddy’ sap que és l’estrella del parc, doncs tot i que pot ser agressiu amb les altres tortugues (en especial amb els mascles), per nosaltres posa com una top-model, el vam poder acariciar i fer-nos fotos amb ell (encara no tenim clar que opinen els experts d’això. La guia ens va animar a fer-ho, però de tant en tant li havia d’acariciar la pota perquè és relaxés).
La visita va continuar amb la part animal on vam poder veure els geckos i els seus ous, però no vam tenir sort i no vam poder veure cap colom de Maurici, una espècie de la qual fa vint anys només quedaven 9 exemplars i ara, gràcies a aquesta reserva s’han arribat als 400.
Després vam passar a la part botànica, com és habitual, força menys interessant (per nosaltres), tot i que hi havia coses molt xules, com les fulles vermelles de les plantes que es mengen les tortugues, o els arbres d’eben, aquesta fusta tan apreciada que segons ens va explicar la guia, l’arbre ha de tenir uns 500 anys per poder extreure la part negra de l’interior i fer-la servir per mobles o fins i tot per les tecles negres del piano.
La visita, molt i molt recomanable, va acabar passant per la botiga on vam trobar, la recepta del pastís de tortuga d’en Surcouf, ara només ens falta fer-la, a veure si atraiem algun Dodo, en cas contrari, continuarem creient que s’han extingit.
Vam tornar a “l’illa gran”, com sempre, fent fotos a dojo, doncs miréssim on miréssim, era maco, però després de dinar, ens vam tornar a embarcar a la Blue Bay per visitar aquesta segona reserva, en aquest cas, marítima.
La barqueta ens va parar al mig de la badia, ja havíem vist (el terra era de vidre) que el fons coral·lí estava ple de peixos, i baixar a fer snorkle va ser una passada, miressis on miressis, peixos i, a diferència de “l’aquari” del dia dels dofins, aquest cop, en aigua turquesa. Podem dir que en aquest viatge li hem tret molt profit a la càmera aquàtica! Havíem acordat que ens deixessin una estona a l’Illa dels Cocos un ressort gestionat per la cadena hotelera Lux on una excursió d’un dia costa uns 90€ i dormir uns 2000 (sí, el preu és correcte). Els pobres poden gaudir de la platja que és pública (al ressort no s’hi pot entrar) i que està força bé.
Hi vam estar poc més d’una hora, temps més que correcte per banyar-nos, fer fotos i passejar per la sorra una mica, amb el temps reservat ens vam donar més que satisfets.
Vam tornar cap a casa previ pas per una benzinera a inflar la roda del cotxe que havia baixat i pel súper per aprovisionar-nos. Havia estat un dia intens i tornar d’hora ens va anar de perles per agafar forces.
Dijous ja ens vam adonar que el viatge s’acabava, era el penúltim dia sencer de viatge i el vam començar tastant la piscina de l’apartament: petita i ombrívola, només apta per a en Pauilolo.
Després del bany vam explorar el sud, de l’illa, una vasta extensió plena de camps de canya i fàbriques relacionades amb ella, també hi abunden els domains, reserves privades, alguns dels quals ofereixen activitats. Vam mirar si podíem fer quads, però entre el preu i l’Aranet, el qual només de sentir el soroll d’un al arrencar, ja es va tapar les oïdes, ho vam desestimar.
Així que vam arribar a Souillac, el poble més gran del sud fins a Le Morne, on tampoc és que hi hagi gaire a fer més que gaudir de la platja de Gris Gris, una platja que és gaudeix abans d’arribar, les vistes des del turó que la precedeix són molt maques. Ja a la sorra, hem disposat de la platja per nosaltres sols una bona on estona, hem fet l’aperitiu arrecerats en unes pedres, doncs feia vent, el qual també es notava a les onades que arribaven a la sorra, doncs la barrera de corall no està present al sud. A conseqüència d’això, els nens s’han banyat, però quedant-se a prop de la sorra on la Mireioneta collia corall i petxines, amb cura de no agafar-ne alguna farcida amb algun dels molts crancs ermitans que hi havia. També hi havia crancs normals, blancs que es camuflaven molt bé a la sorra i fins i tot l’exo-esquelet d’una llagosta. Quan les onades van començar a petar amb més força vam decidir marxar de la platja i fer el passeig que hi ha a tocar fins la roca de l’home que plora, una roca de basalt, on amb una mica d’imaginació s’hi veu un cap humà, on, quan peten les onades, l’aigua simula que plora (bé, com si estigués sota una dutxa més aviat). Això sí, el passeig serveix per veure com d’abrupte i d’espectacular és la costa sud, plena de penya segats basàltics, i perquè, de moment, encara està salva guardada d’hotels.
Després de dinar vam tornar cap a casa, però en un punt ens vam llençar a l’aventura, ens vam desviar cap a la costa, vam veure una senyal de punt turístic que deia platja Le Bouchon i Pont Natural, i cap allà que ens vam ficar.
Poc després la carretera és va convertir en pista (i no de les fàcils) i la platja i el pont natural es van separar, com de platja ja n’havíem tingut, vam optar cap el pont. La pista cada cop era més difícil, i dient-ho fàcil, vam testar els baixos del cotxe força vegades fins arribar al destí, una altra zona de penya-segats força més espectaculars que l’home que plora, però molt menys turístic degut a l’accés. Es veu l’aigua petant amb moltíssima força al llarg de quilòmetres de costa, fent aparèixer arcs de sant Martí instantanis i erosionant els penya-segats donant-los formes ben curioses, on destaca el pont natural, un pont de dos arcs que travessa una concavitat a la pedra, espectacular! A simple vista espanta, però al apropar-te veus que és prou ample i segur. Tant que la Mireioneta el va travessar... dues vegades! Campiona!
Després de fotos i més fotos, vam tornar cap a casa, doncs s’havia fet més tard del que pensàvem i, volíem que els nens poguessin fer una darrera capbussada a la piscina.
Vam deixar per l’últim dia la resposta a una pregunta que teníem des de que planificàvem el viatge, Illa dels cérvols... si o no? Vam resseguir la costa est cap amunt gaudint d’una costa gens turística fins arribar al Grand River South East, doncs crèiem que podríem fins la cascada del riu amb cotxe...
I no, tot buscant-la vam arribar a un poblet a costaner on oferien l’excursió típica de cataracta més illa dels cérvols, va ser un d’aquells moments en els que et sents com ‘assaltat’ doncs ens vam quedar amb el primer que ens va oferir el servei però és que ens va oferir un preu molt bo per fer l’excursió de manera privada.
A dia d’avui creiem que la vam encertar, cert que la vam fer en llanxa en lloc de catamarà, que diríem que és el típic allà, però el nostra patró va ser molt atent, ens va deixar conduir la barca (als nens també), ens va apropar a veure els micos i els rat-penats que s’amunteguen a les ribes del riu tot buscant menjar fàcil.
En un cop de barca vam arribar a les cataractes i ens vam posar a la cua per donar una volta pel seu davant fent-nos fotos. Val la pena... home, sí, però entre com ho fas i que tampoc és la repanotxa , doncs vaja...
Vam girar cua i vam baixar pel riu fins arribar a mar obert, un altre cop aquell mar blau, allà se’m passen per la ment aquells ulls blaus que a vegades costa d’aguantar-los la mirada, una sensació semblant, doncs la bellesa mirant a l’horitzó és tal, que a vegades costar d’aguantar.
Una estona de navegació ens va portar a l’Ile aux Cerfs, la que vam haver de vorejar doncs les entrades més properes són pels golfistes que accedeixen al camp que ocupa bona part de l’extensió. I és que el golf, com és una altra de les escasses referències Britàniques de Mauricio, que malgrat sé el seu darrer conqueridor, ha deixat molt menys rastre que França.
Un cop vam arribar al port turístic, ens trobem el que no volíem, ara ja ho podem dir, Ile aux Cerfs està massificat (cert que diuen que si camines pots trobar llocs tranquils), però el que vam veure era una espècie de parc temàtic, amb racons macos i una platja paradisíaca, però un lloc més per estar de vacances, tastar la pinya colada, que algú et faci fotos, menja garotes (sí, aquestes les vam tastar i ens vam agradar molt), i fer activitats aquàtiques com el parasailing o les colxonetes aquelles que et porten a tota pastilla. Això sí, tot a un preu, per nosaltres totalment desorbitat. Ens va semblar el resum del típic lloc de lluna de mel cutre on hi vam anar per la por a la típica frase de...
“No hi vau anar a Ile aux Cerfs?! Si és el millor de Maurici”
Nosaltres, que tampoc teníem mooooolt temps per estar a l’illa, ens vam quedar en una platja on va fer un pícnic amb les nostres súper estovalles de pícnic i després vam anar a l’aigua. En definitiva, molt millor Ile aux Benitiers, sobretot, per l’ambient. I no, no hi cal anar.
De tornada cap a casa, per aquell tros tan autèntic de la Coastal Road i amb la roda del cotxe molt fluixa, vam gaudir de la sensació de final de vacances mentre buscàvem el “monument” al lloc on van arribar els holandesos a Maurici per primer lloc, però no hi ha, o no vam trobar més destacable més que una zona on encara hi ha autèntiques mansions i terrenys d’holandesos que deuen ser els descendents dels primers colonitzadors.
D’aquesta manera va arribar la nostra darrera nit a Mauricio, un darrer bany a la piscina i un darrer sopar a Mahebourg abans d’anar-nos a dormir.
I com és normal, l’última nit va precedir a l’últim dia, l’avió sortia després de dinar, així que vam recollir amb calma abans d’adonar-nos que la roda estava definitivament punxada. La vam canviar (la de recanvi estava també plena de ‘parxes’) sense cap problema i vam fer una última passejada per Mahebourg, centrat sobretot en el seu mercat. El qual ens va semblar el més autèntic i va fer que ens ‘firéssim’ més que en qualsevol altre.
Curiosament va començar a ploure, Maurici ens va acomiadar amb pluja, tal i com ens va rebre, però ens havia perdonat la resta de díes. Vam fer un mos i abans de dirigir-nos cap a l’aeroport vam aprofitar que havíem aparcat davant l’església per fer-li una visita, constatar que les esglésies catòliques a Mauricio són com les de les pelis americanes, maques per la seva senzillesa i, llavors, sí que sí, marxar del paradís.