Quin pal de dia
Fecha de publicación: Aug 24, 2020 9:1:55 AM
Ahir teníem tirada llarga, havíem de fer el trasllat des de Narbona fins el càmping de Dijon, on estem ara, havien de ser unes cinc hores i mitja més les parades. L’únic objectiu “d’oci” que teníem previst era agafar el tren de vapor que recorre els “camins de fer” i que sortia a les 16:30, per tant, teníem clar que si ho volíem fer (que no que estigués decidit), hauríem de sortir cap a les nou del matí.
Doncs bé, a les nou del matí hi havia qui encara dormia, així que el tren va ser ràpidament descartat i vam canviar per agafar-nos el dia amb calma i anar fent i veient.
A tres quarts d’onze omplíem el dipòsit de benzina i començàvem a rodar, hora estimada d’arribada, minuts després de les quatres... que poc després, i degut a caravanes vàries, començaven a endarrerir el trajecte fins 221 minuts! Doncs devia ser operació tornada.
Preparant-nos pel pitjor, vam deixar-li tablet als nens i vam posar Todopoderosos a l’Ivoox, mentrestant la Mireioneta buscava rutes alternatives. Per sort les caravanes començaven a partir d’Avinyò, de manera que la Mireioneta, àgil com una gasela de Sigean, va trobar-ne una que ens va fer passar entre bonics pobles i esquivar part del primer l’embús.La llàstima va ser, que com ens estava agradant la zona, i veure un restaurant que feia molt bona fila, vam decidir aturar-nos a dinar, però estava ple, és a dir més temps perdut (i més encara, tot i que no pas perdut, ja que els nens van voler fer servir els altíssims gronxadors del restaurant).
De nou en marxa, vam tornar a entrar a l’autopista, nosaltres i una munió de cotxes, vam agafar un camí que no tocava, que predeien el que hi hauria, trànsit lent, d’aquells perilloses i que cansen moltíssim, d’ara vaig ràpid però amb molts cotxes, ara freno ara torno a arrencar...
Vam fer així uns 20 quilòmetres fins un àrea de servei on vam sortir per dinar, nosaltres, i la munió de cotxes, dinar allà era impossible, així que vam comprar pa i aigua, i ens vam espavilar amb les rampoines que dúiem.
De nou a l’autopista, a trossos bé, i a trossos malament vam anar avançant quilòmetres, desviant-nos en dues ocasions més de l’autopista per evitar embussos, però tot i així el camí es va fer llarg i pesat. A l’alçada de Lió, que s’ha de travessar pel mig ja no podíem més, i només, el darrer tros, entre Beaune i el càmping, que de nou el vam fer per carretera, doncs l’embús a l’autopista continuava, ens va alegrar una mica l’ànim al veure que el destí era a prop, tot i que havíem de muntar la tenda, però el paisatge era molt bonic i a sobre estava regat amb aquella llum tant maca. Eren les set de la tarda, dues hores més tard del previst. Viatjar, a vegades, té aquestes coses...