De casament al Berguedà

Malgrat els dubtes i els nervis inicials, quan una antiga companya de fotografia i actual amiga de la Mireioneta li va demanar si li podia fer el reportatge fotogràfic de la seva pseudo-boda/festa, ja sabíem clar que aniríem a Puig-Reig, un poble del Berguedà a passar, com a mínim, el dia. El dia del casament, poc després del mig, dia arribàvem a aquest poble situat a l’interior de Catalunya, al mig d’un paisatge força àrid i no gaire maco la veritat, on el riu Llobregat, en impulsor del municipi en altres temps, doncs Puig-Reig té el rècord de Colònies a Catalunya amb 7, baixava molt sec.

La nostra primera parada va ser a Can Periques una masia espectacular (on actualment s’hi celebra qualsevol tipus d’acte) amb una capella plena de ciris i aquelles peces de cera esgarrifants que simulen parts del cos i que es deixen al Sant quan t’han ajudat superar una malaltia en aquell òrgan.

D’allà, després de travessar el pont de Periques, templer del segle XIII, el qual ens va deixar molt fred, esperàvem molt més la veritat, vam visitar dues de les colònies de Puig-Reig, per ambientar-nos en el poble, la de Sant Martí i la de Sant Josep, ambdues responen a la concepció clàssica de colònia, amb aquelles escoles tan maques com intrigants i els habitatges de sempre, però sense res a destacar fora de l’estètica gairebé tètrica de l’església de sant Josep, coneguda com la catedral de l'Alt Llobregat, terme que per a nosaltres li queda bastant gran.

Vam recórrer el centre buscant un lloc per dinar, el qual, a banda de la seva antiga i ‘cuca’ estació, tampoc ens va fer el pes, doncs semblava una altra colònia més. Així que vam decidir anar a dinar on teníem l’hotel i descansar fins el casament. Teníem l’hotel cal Marçal a la colònia del mateix nom, situada al sud del centre històric. Vam dinar com uns reis, pèsols negres, tataki de tonyina, peus de porc a la brasa i jarret de vedella els grans, els nens van tirar de clàssics macarrons i carn arrebossada, tot i això, tot molt bo, més postres i begudes, per 72.45€. Ens va semblar molt bé la veritat.

I tant bé com el menjar era l’habitació (que no vam pagar al ser els fotògrafs del casori), una habitació quàdruple amb cuineta i tot i que donava a un pati interior amb piscina, cosa que no vam perdonar, doncs la canícula de París ens persegueix. I com uns reis vam estar una bona estona fins que, per parts, primera la Mireioneta i després els altres tres, vam anar a la festa.

El casament va ser a cal Riera, una altra mas preciós on vam assistir a la festa, una festa divertida, tant la cerimònia, totalment “il·legal” malgrat ser oficiada per un “bisbe”, com el pica-pica, on l’Aranet es va convertir en croquetman, o el banquet, que va ser a base de “parades” d’embotits, verdures, carn, peix i postres, on els comensals anàvem a agafar els plats. I tot al casament amb una bona atenció cap als nens que, dins del que podia haver estat, encara el seu agobi no va ser extrem. Això sí, el ball ens el vam saltar, cosa que ja ens va anar bé a tots.

L’endemà vam gaudir una estona més de la piscina de l'hotel abans d’esmorzar a base de torrades alà mateix. Si el dinar ens va semblar molt bo, les torrades van ser molt més justetes i no tan barates, doncs per 3 torrades i una pasta i 4 begudes i 2 ous kinder vam pagar 20.25€. I poca cosa més, doncs Puig-Reig tampoc ens oferia gaire més que un poble lletjot en un entorn que l’acompanyava però en es pot comprendre i estudiar dos conceptes que marquen en gran mesura la història sociològica de Catalunya com són els masos i les colònies tèxtils.

Per altra banda, havíem d’anar Espinelves a celebrar l’aniversari d’uns amics de l’Aranet, Espinelves és un poble al qual li tenim ganes, doncs ja hi vam estar, molt a prop d'aquí, al coll del Ravell a casa d'unes amigues de la Mireioneta fa anys iens vam quedar amb les ganes de visitar el poble, famós per acollir al desembre la fira de l'avet. Després de tot el dia, amb pícnic inclòs, a Selvaaventura, on els nens van estar dues hores al bosc elàstic, van quedar rebentats, però encara ens veiem amb forces de rematar el finde en aquest poble que des de l’eix és una autèntica postal. El problema va ser que pensàvem que hi hauria una altra sortida i ens el vam passar de llarg, així que Espinelves haurà d’esperar.