Fecha de publicación: Apr 13, 2018 10:11:25 AM
Macro totxo d’una setmana per la Regió de Múrcia
Sense dutxar-nos i aprofitant una única cisterna del wc, vam sortir, encara disgustats, per no tenir aigua a conèixer la capital de la regió, però havent alertat a airbnb, aquest molt atents ràpidament es van posar mans al tema i ens van reemborsar 28€ (una nit del total pagat).
Arribats a Múrcia, vam aparcar, gràcies a un ‘gorrilla’ (no en vam veure més) al costat de l’arrabal de la Arrixaca, i vam començar un passeig entre alguns edificis nobles com la parròquia de san Miguel que va acabar a la plaça Romea on destaquen el palau Vinader i sobretot el teatre que dona nom a la plaça.
D’allà vam travessar l’arc de Santo Domingo que ens va portar a la plaça del mateix nom, una plaça molt animada amb un ficus immens que desbanca en interès als edificis que l’envolten, un lloc per jugar i córrer amb els nens.
Vam entrar per un carreró per arribar a una altra de les esglésies barroques de la ciutat, l’església convent de santa Ana on, veiem una estoneta curta de la litúrgia del diumenge de rams i, és que com ja sabíem, sobretot des de la nostra visita a Lorca l’any 2011, la Setmana Santa a Múrcia es viu amb moltíssima passió. D’allà ja vam enfilar la via principal de Múrcia, el carrer Traperia, un carrer ple d’edificis modernistes, molt animat i que ens va fer veure en Múrcia una capital molt més gran i, sobretot, moderna del que crèiem, o creia, la Mireioneta ja hi havia estat i la considerava com a tal.
Vam entrar, per importància i perquè havíem de seguir la pista d’en Roc Barroc, al Real Casino de Múrcia, un local social del que els no socis poden visitar alguns dels espectaculars salons de la planta baixa, la biblioteca, la sala d’armes, on vam practicar esgrima com es feia allà fa segles, el saló de ball, el tocador de senyores, on vam jugar amb la infinitat de reflexes que provoquen tots els miralls confrontats, etc., cada un en un estil diferent que conformen un espai majestuós, d’aquells que ens fan pensar en la ‘bueli’.
Això sí, al primer de tots, el mateix vestíbul, el Patio Arabe, que ben bé podria ser una estança de l’Alhambra, vam veure el gargot pintat per en Víctor Cos, només en vam treure clar la seva traducció, “res estimeu més que a Alà”, ens vam quedar una mica desorientats, així que al sortir vam escriure a en Roc Barroc amb la traducció del mot per veure si ens pot ajudar.
Vam vagarejar pel centre de la ciutat i després de dinar vam fer el mateix pels voltants de la Catedral de santa Maria, un fastuós edifici barroc que presideix la plaça del Cardenal Belluga, un altre dels punts neuràlgics de la ciutat.
Després de passar per davant del neoclàssic ajuntament, vam deixar “l’eixample” per passar a l’herència del barri musulmà, l’època que li va donar esplendor a la ciutat. Curiosament, en aquest barri, caminant fins les restes (com gairebé sempre, pedres) de les muralles àrabs, ens vam trobar amb la preparació de la processó Cristiana del dia, persones posant papers per reservar cadires i d’altres ja posant aquestes per on hores després passaria la processó. Vam donem una volta pel barri trobant l’escultura Venus en bicicleta, obra del millor successor de l’històric Salzillo, en Victor Campillo, just davant del palau Almudí, un preciós edifici que originalment va ser per l’emmagatzemat de gra i actualment és un centre d’art contemporani.
Vam retornar cap el cotxe, tot travessant aquest barri de carrers estrets però oberts a la plaça de Las Flores on ens va sorprendre un ambientàs que ens va fer ràbia no haver dinat allà i que si algun dia tornem a la ciutat, no dubtarem en triar-lo com a lloc per fer algun àpat.
Tot i que vam deixar el rovell d’una ciutat que, malgrat la quantitat de gent que demanava caritat al centre (potser com al centre de qualsevol capital), ens havia sorprès molt agradablement, no la deixàvem del tot, doncs encara vam fer una parada al centre comercial Thader, on els nens van gaudir d’un premi per haver aguantat el dia com Jabatos, i vam anar al cine a veure Peter Rabbit, de la qual tenim diferent opinions.
I llavors, ja sí, que un cop acabada la peli, vam tornar a casa on, aprofitant el canvi d’hora i que els dies són molt llargs, encara vam tenir temps de:
Anar al camp de futbol de la urbanització a fer uns xuts
Empalmar l’aigua de rec per tenir aigua NO POTABLE a casa (però com a mínim neta), tela que no ho fes el Cano el dia anterior perquè només era obrir una clau de pas
Veure la resposta d’en Roc Barroc, que ens donava la clau a l’enigma i encara més en el següent vídeo...
Així doncs, ja sabíem que fer l’endemà, anar cap al Mar Menor, a veure si veiem a la princesa...
I així ho vam fer, dilluns vam sortir cap el Mar Menor, intuir-lo és fàcil, per desgracia, doncs aquesta llacuna salada tancada per una llengua de sorra de 25 quilòmetres produïda pels sediments arrossegats i que ha conformat una meravella de la natura amb un ecosistema únic, és veu alterat per l’acció de l’home, que ha convertit la Manga en una ressort d’hotels i apartaments fets construïts sense cap criteri.
I encara pitjor, aquest ecosistema està en greu perill degut també a la nostra avarícia i desconsideració cap a la natura, la construcció i els productes químics fets servir en els conreus a Múrcia (on l’agricultura és també un motor econòmic) han destrossat el fons marí fins el punt d’aconseguir que al 2017 el mar Menor tingués un color verd i que la població del cavallet de mar fos pràcticament inexistent quan abans era molt abundant.
Nosaltres però abans d’atansar-nos, vam trencar cap el parc natural de Calblanque, una zona verge just al costat de l’altra totalment conquerida. Aquest àrid parc Natural combina un quants senders amb unes platges increïbles. Després de perdre’ns per pistes de sorra vam acabar a la platja que agafa el nom del parc, una platja molt llarga amb sorra daurada, alguna que altra palmera i dunes amb penya-segats erosionats pel vent al seu costat. Potser a l’estiu estar a rebentar, potser no, però en aquell moment, un lloc preciós amb poqueta gent que ens va donar la sensació d’estar molt lluny de tot. I aquesta sensació encara es va incrementar quan ens vam allunyar de la resta de ‘guiris’ vam pujar la duna per veure el parc des de dalt i ens vam mig enfilar pels penya-segats que donen al mar, on un sofà de pedra ens va donar recer una estona, nosaltres quatre, sols mirant el mar i notant el Sol. Potser la sensació més maca de tot el viatge.
Estant allà fent l’aperitiu, va aparèixer la princesa de la Isla del Barón, en Pauilolo va trobar una imatge seva que duia una inscripció a la faldilla que deia:
Quan doneu tantes voltes al submarí com escales té el teatre Romà, els meus peus us diran com descobrir el meu secret.
Frase que ens duia sense cap mena de dubte a Cartagena, allà hi ha un dels teatres romans més importants d’Hispania i el submarí d’Isaac Peral. Però, que passaria allà?
Vam decidir marxar, i al fer-ho, suposem que per art i gràcia de la princesa, que devia haver agafat gelós de la nostra, una onada va pujar fins la nostra balconada, deixant xopa a la Mireioneta però sense afectar-nos als nois.
Una altra sessió de fotos abans de marxar va precedir la nostra visita a Cabo de Palos, un poble mariner amb un port i unes cales més que dignes, on, després d'un bon caldero, el potent plat d'arròs amb peix a banda típic de la zona vam fer una maca passejada fins arribar a l'emblema del poble, el solemne far que domina, el mediterrani i la Manga. Vam anar-hi caminant i a l’últim tram vam veure protestes perquè hi ha propostes per tal que el far es converteixi en hotel (actualment està abandonat), la qual cosa tancaria l’accés i prohibiria a tothom una excursió molt maca. Esperem que tot arribi a bon port... Sense tenir ni idea, podria haver-hi una solució intermitja? És a dir, que sigui un hotel (entenem que l’estat o qui sigui no pugui/vulgui gastar-se diners en totes les infraestructures, però que el passeig fins la base del far romangui obert? Seria possible? Esperem que si. Vam tancar el dia amb una passejada en cotxe per la Manga, doncs ja que hi érem volíem constatar, i de fet que ho vam fer, aquesta aberració humana. No té cap sentit doncs amb hotels a les dues bandes no tens la sensació real d’estar entre dos mars, vam arribar fins el quilòmetre 10 (hi ha 25) i potser més endavant ho hi ha tant construcció, però vaja, que no paga la pena estar-s’hi allà de vacances, i més si tal i com sembla, a l’estiu està tan ple de gent que és complicat moure’t en cotxe.
Nosaltres, per tal de rendir homenatge a la princesa, vam parar una estona a una platja davant de l’illa del Barón, però no era gran cosa, així que va ser una parada breu abans de tornar cap a casa.
Com no podia ser d’una altra manera, dimarts vam anar a Cartagena, ens vam trobar que ja s’estaven tancant carrers cèntrics tot preparant les processons, (reservar una taula i quatre cadires 60€) així que vam haver de vorejar la ciutat i aparcar a la plaça del Rey, just davant de la torre del rellotge de l’Arsenal militar, mostra clara de la importància naval de Cartagena dins l’armada espanyola (el rellotge és una còpia del de la Puerta del Sol de Madrid).
D’allà ens vam endinsar al casc històric de Cartagena que se’ns va mostrar, igual que Múrcia dos dies abans, com una ciutat maca, neta i moderna, farcida d’edificis barrocs i modernistes, tant religiosos com civils, de manera que vam gaudir d’una agradable passejada fins el conjunt arquitectònic que formen la catedral, derruïda en part durant la guerra civil, i no reconstruïda, i el teatre romà, el qual ens el vam mirar des de dalt. Fa goig però, l’estat de conservació no és òptim i, sota el nostre punt de vista, el de Mèrida està força punts per sobre. Tot i així, encara vam gaudir d’una estoneta, tot contant les escales que tenia el teatre (8), jugant amb uns escarabats blaus que hem descobert a la zona i fent fotos, tant del teatre com de la badia a la que vam baixar tot seguit.
Primer, la primera passada per la plaça dels Heroes del Cavite, un dels centres neuràlgics de la ciutat, on conviuen edificis històrics com el palau consistorial o l’oficina de turisme, estàtues més modernes i, els vers de Cervantes sobre la badia de Cartagena, definint-la com una badia tancada i, per tant ben protegida.D’allà vam caminar fins el museu arqueologia subaquàtica ARQUA, que mostra d’una manera molt didàctica les restes que s’han trobat en el fons marí de la regió, destacant restes de vaixells i artefactes fenicis i la col·lecció de monedes d’or i plata d’una fragata espanyola del segle XIX, així com es fan aquestes excavacions, una visita molt recomanable amb i sense fills.
De tornada a la part més cèntrica ens vam arribar a la part de la base naval reconvertida en campus universitari, una altra prova de la modernor de Cartagena. Allà també s’hi allotja el museu naval on s’exposa el submarí d’Isaac Peral. Vam tenir la mala pata que aquell dia, el museu havia tancat a les 14:00 i ens vam haver de conformar amb veure un submarí que a la seva època va ser totalment revolucionari amb una vidre pel mig i...
... en lloc de fer voltes amb passar vuit vegades per davant seu. Un cop fet alguna cosa ens va començar a fer nosa als peus. Uns estranys bolígrafs va aparèixer a les nostres sabates!
Vam estar una estona corrent, saltant i jugant en la zona entre el campus i el moll, una basta i tranquil·la zona on no hi havia gairebé ningú, i on vam gaudir d’estar en família així com d’un vaixell ultra modern amarrat al moll i d’un pescador que buscava la captura del dia entre una escultura d’una cua de balena.
De totes maneres, els nervis pels bolígrafs van fer que ens refugiéssim en el bar el soldadito de plomo per berenar i descobrir que aquests bolis pinten de manera invisible, però que al caputxon porten una llumeta ultraviolada que mostra el que has escrit. Vam estar distrets una bona estona i els nens ja volien tornar a casa ja que tot feia pensar que la imatge de la princesa duia alguna cosa escrita amb aquesta tinta.
Abans però una última passejada pel centre, confirmant que Cartagena és una ciutat ben agradable, amb unes cases modernistes de primer ordre, moltes d’elles d’origen català (fruit de les conquestes del regne aragonès), on ens va sorprendre de sobre manera la casa Mestres, inspirada en la casa Calvet de Barcelona però situada a la plaça de san Francisco on unes sequoies immenses van distreure als nens abans de tornar cap a casa.
Ja a la nostra urbanització a Fuente Álamo, una estona de futbol va precedir a passar a la Princesa pels raigs ultraviolats i descobrir finalment el seu secret:
Per la veritat haureu de visitar als amics de la Mercedes a Calnegre. La clau és dir-lis, ¿La tenéis?
Així doncs, l'endemà, vam sortir cap a Calnegre, però fent una mica de ruta, primer de tot vam anar fins Bolnuevo, un poble d’estiu total, amb una platja llarguíssima, però on sobretot destaca una formació rocosa erosionada pel vent d’una manera molt curiosa davant mateix de la platja, i on els nens s’ho van passar teta a banda de fer un ‘mini-treking’ per allà.
Vam intentar resseguir la costa per una pista, però degut al seu estat només vam veure el començament abans de decidir gira cua i anar cap a Calnegre per la carretera, de totes maneres, les platges que vam veure ja ens van justificar el que volíem anar a veure per allà. Un dels litorals mediterranis més verges que queden, farcit de costes rocoses amb cales magnífiques i aigües molt blaves.Per la carretera a Calnegre vam al·lucinar, ja havíem vist força hivernacles per la zona, però en aquella carretera, ja lluny de tot, hectàrees i hectàrees de plàstic formant una autèntica urbanització. Un espectacle horrible visualment però amb un sentit ‘entenible’. No tenim una opinió clara al respecte, doncs tothom té dret a guanyar-se la vida el millor possible i si l’únic impacte és estètic, entenem que és faci així. El que ja no ens agrada tant és que la manera de conrear ja no sigui sostenible i que es conreen productes ‘invasors’. La meva opinió és clara, aquí tenim una varietat de fruites bastíssima, per tant no cal conrear kiwi (per exemple) si no és d’aquí.
I de cop, el paradís, o si més no, un lloc per retirar-se, el poble de Puntas de Calnegre, quatre cases a peu de platja, on ens vam sentir d’allò més bé, jugant i menjant a la platja. Al restaurant, anomenat Casa Mercedes en Pauilolo els hi va preguntar ¿La tenéis?, al que la cambrera li va dir que tenia una caixa feia molt de temps esperant que algú la vingués a buscar, a dins, una rèplica de la Creu de Caravaca amb un forat a la barra superior però molt trossos que podrien encaixar o no en ella, a banda d’una inscripció:
Para saber la verdad tendréis que visitar mi museo y escribirme un e-mail diciendo como pisaba
De nou una nova frase misteriosa, però aquest cop teníem més clar que fer, doncs tots els cartronets tenien un nom escrit. Havíem de mirar quin encaixava perfectament.
D’allà, a la pista que travessa el Parc Regional de Calnegre, natura en estat pur i unes cales fantàstiques, no sabem com estarà de ple a l’estiu, però si es salvaguarda de la massificació, és un lloc, i no exagerem, idíl·lic. Nosaltres va, passar una bona estona a la cala del Baño de las Mujeres, de sorra negra i envoltada de penya-segats, palmeres i eucaliptus. Allà, els nens es van fer amics d’en Pedró, un nen de Lorquí amb el que van estar jugant i ensenyant-li català una bona estona, que nosaltres vam aprofitar per relaxar-nos.
Una estona després i amb en Pauilolo refrescat, doncs va ser prou valent com per ficar-se a l’aigua, vam tornar al cotxe per conduir la carretera que va des de Calnegre fins a Lorca pel terme municipal d’Águilas per tal d’arribar al Castell de Chuecos (gràcia personal). Ens vam trobar en un dels culs de sac d’Espanya, el meu avi deia en Lorca solo hay polvo. Realment allà, entre conyes sobre les ‘nostres terres’ vam entendre la frase i, en part el caràcter dels murcians, que són bona gent però secs, com amb els sentiments amagats, possiblement fruit d’aquelles terres tant dures i seques.
Quan ja arribàvem al castell, de nou circulant per pistes estretes, vam veure que en un dels últims entrants vam veure una senyal de que era propietat privada, de fet era un coto de caça... quin vassallatge és aquest! Deixes el castell tres segles i quan tornes no pots anar-hi 😉 haurem de pujar els delmes!Al final vam decidir tornar cap a casa, a banda de qualsevol catxondeo o gràcia que ens pugui fer visitar un castell amb el nostre cognom, no deixen de ser runes. Així doncs, vam tornar cap a casa on en Pauilolo, vam trobar ràpidament l’única peça que encaixava a la creu, hi duia el nom d’Antonio Campillo, el famós escultor murcià després del cèlebre Salzillo i que curiosament té un museu a Ceutí, poble on va néixer la meva àvia i on l’escultor va ser nomenat fill adoptiu.
En definitiva, teníem tan clar que fer dijous que vam sortir directes cap a Ceutí, una visita que em feia especial il·lusió, doncs allà havia nascut i viscut la seva infantesa i adolescència la meva àvia.
Ceutí, és un poble al costat de la huerta murciana, així que ens va anar bé per un primer contacte, però on certament tampoc té gaire al·licients turístics, a més a més, era Dijous Sant amb la qual cosa, no vam poder aprofitar la idea del poble d’obrir-se a l’art i gaudir d’alguna de les fàbriques de conserves reconvertides en museus d’art.
El que si vam poder gaudir, tot i que l’Aranet no va tenir el seu dia, va ser d’una breu passejada pel poble, els voltants de l’església de santa Maria i per allà pensar i recordar a la meva àvia, i les seves històries, les seves carreres, el burro del Tio Antón, l’acequia, l’escola...Durant aquesta passejada, això sí, vam gaudir d’algunes de les escultures del museu al aire libre de Ceutí, escultures pel carrer, on vam veure, entre d’altres, una altra Venus en bicicleta, un Monumento al pelegrino molt xulo i molt adient per les dates que estàvem i, just al davant de la casa museu de l’Antonio Campillo, també tancada al ser dia festiu, una escultura anomenada, Pisando Fuerte. Ràpidament vam escriure dient que l’Antonio Campillo trepitjava fort, ens vam quedar esperant resposta.
I abans de marxar, una altra petita decepció, vam anar fins l’ermita de san Roque, un altre dels records de l’àvia (la romeria del sant durant la festa major), però entre havíem llegit que l’ermita és del 1979, així doncs no era la que hagués visitat la meva àvia, i sobretot, que estava tancada, ens vam quedar amb la imatge d’aquesta ermita circular des de fora abans de continuar cap el valle del Ricote.
Vam passar Archena, doncs a banda dels balnearis no ens semblava per parar i ens vam arribar a Villanueva del Segura, on vam corroborar el que havíem llegit de la zona, entrar al valle del Ricote és entrar al Marroc, les palmeres, les muntanyes, els colors, les olors... Molt bona pinta!
Ens vam desviar per entrar a la huerta, on vam fer un pícnic i vam jugar a NinjaGo entre el riu Segura, llimoners i palmeres amb vistes a l’església del poble i el Gurugu, una torre d’estil àrab pintada de vermell.
Després vam anar a fer el cafè a Ulea, en poble en sí, no ens va semblar espaterrant però si autèntic. Si que paga la pena veure la plaça major on conviuen l’ajuntament i la casa del cura, una casa noble molt hortera, doncs simula un castell i és de color rosa.
Vam rematar el poble amb la pujada al mirador del Corazón de Jesús, on unes bastes vistes de la vall emmarquen Ulea i Villanueva entre el verd de la huerta i el verd blau del riu.
La següent parada va ser entre Ulea i Ojos, en un penya-segat al costat del riu Segura conegut com el Salto de la novia, on la llegenda diu que en temps de guerres de ‘moros y cristianos’, una parella d’enamorats cristians vam ser acorralats allà per ‘moros’, ell els hi va plantar cara i va ser mort, ella desesperada va saltar al precipici, però es va fer el miracle quan el cavall va aconseguir saltar el riu fins l’altra banda.Nosaltres, sense tant afany de protagonisme 😉, vam creuar el riu per un pont que hi ha per fer-ho i vam fer una breu passejada pel riu, un paratge molt maco, de nou, totalment àrab. Ens hagués encantat trobar llúdrigues, en canvi, vam trobar a un senyor que ens va ‘delectar’ amb una sèrie de poemes ‘que es treia del seu cap’.
Ja a Ojós, un poble petit doncs no té gaire espai per créixer, ens vam trobar un poble més maco, i més preparat pel turisme on, ja per hora, i perquè ja havíem caminat prou, vam canviar passejar per la ruta entre Ojós i Ricote, tot i que l’entrada té una certa mística, per seure’ns, literalment al carrer (tot i que era a un bar) a menjar borratxos, l’especialitat del poble, que són una espècie de magdalenes amb molt almívar (i sense alcohol).
Vam tornar cap a casa per l’altra banda, direcció a Ulea, on unes vistes impressionants del vall amb el riu i la presa d’Ojós van suposar un adéu a un recó gens explorat però molt interessant.
Ja a casa vam rebre resposta, un vídeo que va deixar gravat l’Antonio Campillo on ens explicava el secret de la Veracruz de Caravaca. L’església catòlica va enganyar als Voses per robar artefactes religiosos preveient una possible guerra civil i, tant l’Antonio com la Mercedes (sent molt joves) van ser una espècie de cavallers d’alguna ordre religiosa que van ajudar salvaguardar la creu i el seu secret. Això sí, no ens va dir on era, si no que ens va deixar unes instruccions per trobar-la i així sabent que ell ja era gran poder continuar guardant aquest misteri.
Divendres Sant vam sortir d’hora seguint les instruccions del vídeo de l’Antonio Campillo que ens van portar, curiosament 😉, fins el poble de Caravaca de la Cruz, que ens va rebre un casc històric medieval molt xulo, ple de carrers blasonats i recargolats, morint pràcticament tots ells a la plaza del Arco, la plaça major del poble anomenada així per l’arc d’entrada a una plaça ben macota on ens vam trobar la imatge de Jesucrist crucificat, esperant que les diferent confraries que començaven a sortir en aquell moment l’anessin a buscar per baixar-lo de la creu.
Nosaltres, en lloc d’esperar vam decidir anar a passejar pel poble fins trobar-nos amb els nazarenos el fet de no estar clavats en una creu ho feia més fàcil.
Un cop trobada la processó, la vam seguir fins tornar a entrar a la plaça, ara ja plena de gom a gom fins el punt que vam decidir que no som tant religiosos com per quedar-nos allà i aguantar la missa per veure baixar a ‘nostrusenyor’.
A més la plaça amb un arc era una de els indicacions de l’Antonio Campillo, darrera una pujada ens portava a les muralles del castell-monestir de la Veracruz, abans però, sessió de fotos davant de la preciosa estàtua dels cavalls del vi, el pal·lio de Caravaca que festeja com el poble se’n va sortir del setge àrab quan era administrada pels templers al segle XII.
Vam entrar a la fortalesa quan faltaven 15 minuts perquè tanquessin l’església, així que directes a buscar la capella de la Creu i aquí es van ajuntar llegenda i realitat, doncs l’entrada a la capella té, o li vam donar una mística especial, tot en silenci, un espai petit, amb una única llum que il·lumina la creu donada pel Papa el 1940.
Nosaltres però, llavors ho enteníem tot, el Vaticà va robar l’original perquè no fos destruïda durant la guerra, i la van tornar un cop acabada aquesta, dient que era una altra, per no quedar com a lladres. Així ens ho va detallar en Roc Barroc per felicitar-nos d’haver resolt el misteri... a banda d’obsequiar-nos amb un regalet!!
Conyes a part, l’aventura va ser un èxit, els nens, sobretot en Pauilolo es van ficar totalment, tot i que els hi vam dir que tot havia estat preparat per nosaltres, van jugar perfectament, van gaudir i ens van fer gaudir moltíssim. Només, com van seure al primer banc de la capella mirant la creu pagava els ‘esforços’ (va ser un plaer) de preparar l’aventura.
Al tancar l’església vam sortir pel claustre i la vam contemplar per fora, és un edifici que destaca més pel lloc, les vistes sobre la ciutat i la simbologia que per la seva arquitectura.
Vam estar una estona passejant sens rumb, bé buscant un lloc per dinar gaudint de la ciutat fins que vam decidir tornar cap a casa. Enlloc de tornar directes però, vam tornar travessant Sierra Espuña, un bosc verd (reforestat) amb molt conreu i vistes espectaculars on es poden fer bones caminades, queda apuntat per una propera ocasió.
I així va arribar dissabte, amb el cotxe carregat tocava marxar de la regió de Múrcia, una zona d’Espanya que ens ha sorprès molt positivament, potser degut al fet de que no sigui un atractiu turístic de primer ordre fa que passejar per les capitals no sigui una cursa d’obstacles, que el litoral encara sigui totalment verge malgrat tingui platges de primera qualitat i que l’interior sigui tot un descobriment.
Això sí, abans de marxar vam passar per Jumilla, en part per no deixar el nord-oest sense descobrir, i perquè és un dels pobles coneguts, especialment per ser una de les D.O. de vins més grans d’Espanya.
Els vins, els vam comprar al Mercadona, com ja hem dit moltes vegades, acaben ser més barats i l’explicació de les bodegues (que n’hi ha moltes), ja l’hem sentida moltes ocasions. El castell tancava i ens feia mandra anar-hi. El poble el vam passejar amb el cotxe i no ens va semblar una meravella, ans el contrari, així que com el camí per arribar-hi és el que més ens havia agradat vam preguntar a l’oficina de turisme on podíem anar a fer un pícnic i endinsar-nos en la ‘huerta’, ens van dir que hi anéssim cap al monestir de santa Ana, una bona elecció, doncs, vam fer un pícnic (amb vent això sí), els nens van poder descobrir una cova i la Mireioneta va fer les últimes fotos de la regió amb cirerers i ametllers florits i jo vaig ser feliç d’haver passat una Setmana Santa en família.
Pd. L’últim vídeo d’en Roc Barroc, a una parada de metro de Berlin... és, si més no, sospitós... ens el tornarem a trobar?