Fecha de publicación: Dec 03, 2019 9:58:55 PM
Ahir, un cop instal·lats i dinats vam tornar al cotxe per arribar a la Defense, vam vorejar el Sena, per una part no gaire turística, veient un riu més “de feina” però igual d’interesant. El vam abandonar per passar per Puteaux, un poble que, del que vam veure, ens va agradar molt. Cal tenir present que la Defense, tot i que se’l considera un barri més de París, de fet el seu barri econòmic, ple de gratacels i empreses, París ho comparteix amb Nanterre i el mateix Puteaux.
Abans d’entrar al pàrquing vam quedar gairebé intimidats pels gratacels de la Defense, l’Aranet no parava de dir que li sembla que estem a Barcelona, nosaltres però, no tenim aquests monstres de ciment... encara.
Al sortir, la intimidació va desaparèixer deixant pas a l’admiració de l’espai, una gran esplanada envoltada dels edificis amb el Grand Arche al mig, “l’arc del triomf modern”, que s’alinea amb l’original i l’obelisc de la Concòrdia seguint la prolongació dels camps Elisis. Aquest arc va ser una construcció expressa del president Miterrandt per commemorar el bicentenari de la revolució francesa i domina l’espai igual que fa el clàssic uns quilòmetres més al centre. A banda de veure l’espai, el motiu de la nostra visita era també el mercat de Nadal allà instal·lat, el més gran de París amb infinitat de paradetes amb menjars regionals i d’arreu del mon, artesania (cara) i alguna que altra parada amb coses nadalenques.
Potser perquè n’hem vist molts, potser perquè hi havia molta gent, potser per l’espai o senzillament perquè estàvem cansats, el mercat està bé, però no ens va enamorar ni ens va contagiar de l’esperit nadalenc, així que després d’un parell voltes i uns gofres, vam anar al súper i vam tornar cap a l’hotel.
Avui tocava visita cultural i hem exprimit el dia d’allò més. Un cop esmorzats hem tornat a vorejar el Sena “no turístic”, realment hem baixat per la part oest fins una carretera molt a prop d’ell amb unes vistes increïbles de la torre Eiffel i de la rèplica de l’estàtua de la Llibertat que els francesos de Nova York van regalar-li a la ciutat de París en agraïment per l’original. Com anècdota, hem aprés que aquesta rèplica és a escala de l’original i que fa el mateix que la torxa d’aquella.
Després hem entrat al centre de París i hem començat a patir els típics “buchouns” parisencs. A més a més el pàrquing no era fàcil de trobar, cosa que ha fet que aparquéssim més tard de l’hora màxima a la que podíem entrar al Louvre (activitat central del dia) sense fer la cua general... Al principi hem tingut nervis, quan hem vist que ja no arribàvem, ja ho hem donat per perdut i al sortir a la plaça de Les Halles, hem començat a gaudir de l’arquitectura renaixentista francesa del centre de París, ple d’edificis dignes d’admirar com són l’antic mercat d’abastiments o el museu.
Hem arribat al museu “per darrera”, i allà la Mireioneta ha fet una jugada mestra de manera que hem aconseguit entrar sense fer cap cua tot i que la nostra hora ja havia passat. Per això és una crack de veritat. I de seguida estàvem al hall de Napoleó, sota de la piràmide preparats per visitar el que possiblement sigui el museu més famós del món.
Al ser un museu tan bast, és obvi que no es pot visitar tot en un sol dia, i amb dos menys encara menys, de manera que vam decidir seguir la ruta de “El codi da Vinci” que hi ha al web. Des del hall hem accedit a l’ala de Denon (una de les tres que té el museu, aquesta en honor al seu primer director) i hem anat a l’art grec pre-clàssic, on, seguint la ruta hem visitat l’estàtua de Hera de Samos, en honor a la germana i dona de Zeus i, saltant-nos la, la Venus de Milet, un dels tops del museu i amb motius, doncs és realment increïble la delicadesa amb la que està tallada aquesta figura.
Després hem pujat per l’escala de la Victòria, on hem vist els medallons d’Aragó, que marquen el pas del meridià de Greenwich per París (n’hi ha 135 per la ciutat) i hem arribat al final d’ella on hi ha una altra de les estàtua més representatives de l’escultura grega, la de la Victoria (Nike) de Samotracia, d’aquí també el nom de l’escala per si algú no ho havia pillat.
Malauradament la ruta d’en da Vinci continuava pel saló de Le Carré, que estava tancat, així que hem hagut d’improvisar. Ens hem quedat senes veure algun quadre com la verge de les roques, però hem anat a les sales dels pintors italians on n’hi ha per donar i per vendre.
Aquí ens hem tirat uns quants farols amb els nens fent veure que en sabíem (la Mireioneta però sí que ens sap, que quedi clar) explicant-los detalls i hem discernit sobre el museu. Realment és espectacular, no només el contingut sinó també el continent. Les zones sense obres, com el hall, són modernes i impol·lutes, i conjuguen a la perfecció amb les “clàssiques” que no són nyonyes en absolut, cada detall està mimat, els sostres, totalment clàssics conjuguen a la perfecció amb les parets i amb com els quadres estan penjats, un lloc, realment de pel·lícula on l’art i la cultura es noten a l’aire.
I clar, amb tant art, cultura, i quadres italians, havíem d’arribar al quadre més famós, del museu més famós del món. La Gioconda, una sala, on hi ha altres obres (com bé diuen els cartells que acompanyen als de “ves ràpid i comenta el quadre fora de la cua per fer-te la foto), però La Mona Lisa és la reina i té una paret per ella sola. Allà hem fet cua mentre gaudíem del quadre que li fa front, pot ser l’únic que pot, Les bodes de Cana de Veronese, un quadre espectacular, tant de mida (el més gran del museu) com de detalls i mites sobre ell. Per mi sublim.
La cua per contemplar La Giocona de prop ha passat ràpidament, i hem gaudit del nostre minut (potser una mica més) com hem pogut, ara et poses tu, ara em poso jo, ara els nens, ara els quatre, per fer les fotos que hem pogut. Però aquest quadre no és per fer la foto, de fet, la màgia de la Mona Lisa no és observar-la, si no sentir com t’observa i, intentar aguantar-li la mirada com si fos una persona de carn i os. Un cop cansats de mirar aquest quadre hem deixat els pintors italians i hem anat a la zona dels francesos. En aquesta zona hem anat més directament a contemplar, i entendre tres quadres en concret: la balsa de la medusa, un oli de Gericault que representa l’enfonsament d’una Fragata francesa davant les costes de Maurici, i les seves conseqüències, que, en certa manera critica la monarquia, cosa nova a l’època. La Llibertat guiant al poble, l’arxifamós quadre de Delacroix personificant la llibertat del poble francès en la revolució de 1830 aixecant al poble contra la monarquia. I vam tancar la trinitat d’obres d’art amb la Consagració de Napoleó, un quadre encarregat per l’emperador al seu pintor oficial, Jean Louis David, on ell, sense perdre el paper de protagonista, corona a Josefina com emperadriu.
Després d’una aturada per dinar hem rematat el museu visitant una de les col·leccions que més agrada als nens, la col·lecció egípcia. Començant per l’esfinx, realment preciosa, i sorprenent que una cosa pugui conservar-se així de bé durant 4000 anys (realment, que poc important és una vida), després hem passat per les col·leccions d’objectes, amulets, artesania, que demostrant com d’avançada era la civilització egípcia, i poc a poc hem arribat a les estàtues més grans, els sarcòfags i hem acabat amb la mòmia (que no fa tanta por com les de Londres, doncs està tota embenada).
Hem desfet les nostres passes fins arribar al hall de Napoleó i acabar la visita al museu, ja fora d’ell, per la piràmide invertida, igual que la peli (i el llibre d’en Dan Brown) on hem improvisat l’última sessió de fotos del museu.
Hem sortit pel jardí de Tulleries des d’on hem contemplat el museu per fora amb la piràmide al davant, més fotos, girant-nos teníem al lluny vistes de la torre Eiffel, més fotos i acabant-nos de girar, la nòria roda de París, més fotos i... més fotos. Ens hem apropat a la roda, i hem vist que estava al bell mig del mercat de Nadal de les tulleries, un mercat més petit que el d’ahir a la Defense però amb el que li faltava al de l’extraradi, esperit nadalenc. Potser la roda, potser la fira, o potser que ja no estem tan cansats, però el Nadal 2019 ha començat davant la roda de París.
Una roda que la Mireioneta i en Pauilolo, amb la seva afició per pujar en aquesta atracció no han perdonat, i han sumat un creu més a la seva llista a banda de tenir unes vistes espectaculars de París mentre el Sol és posava en la seva hora màgica.
Després hem fet una passejada per aquest centre de París que és el majestuós primer districte fins arribar a l’òpera i, darrera seu, les Galeries Lafayette, el Corte Inglés gavatxo on els aparadors estan molt treballats per Nadal. A l’interior, que sembla continuació de l’opera, hi ha un arbre gegant que cada any és més espectacular que l’anterior. Aquest any està ple de flors i plantes gegants amb abelles i papallones que “volen” al seu voltant. I encara més, doncs a la terrassa, a banda d’unes altres vistes impagables de París (i diem impagables perquè són de franc) han muntat una pista de patinatge “sobre gel” (més aviat sobre cera), on, també gratuïtament, pots agafar uns patins durant 20 minuts. Degut a la superfície, ningú farà la patinada de la teva vida (a no ser que caigui), però l’experiència és ben divertida.
Hem tornat cap al cotxe a les Halles, en el que ha estat una passejada llargueta, però estàvem tan contents que no se’ns ha fet gens pesada, hem parat a sopar i hem descobert la rue de Montmartre, un carrer ple de locals ben xulus que ens ha encantat.
Per fí al cotxe hem tancat aquesta breu escapada per París que s’ha fet més llarga perquè unes “misterioses obres” a l’A4, l’autopista que havíem d’agafar per arribar-nos a Disneyland París han fet que es tallessin una infinitat d’entrades a la mateixa i ens ha costat Déu i ajuda trobar un camí fins l’Explorers hotel on som ara mateix.