Fecha de publicación: Jun 08, 2020 1:58:49 PM
El Covid (sembla que) comença a estar controlat, la desescalada fa setmanes que ha començat, sent Barcelona i Madrid les zones que han anat fent de cotxe escombra en el procés degut al fet d’haver estat les zones més afectades.
Nosaltres, que vam viure una fase de confinament força estricte, anem seguint les regles, vam sortir a passejar i en bici pel nostre quilòmetre, ens vam reunir amb els avis quan va tocar, no vam fer la connexió amb Badalona fins que es van unir les tres regions sanitàries ‘de Barcelona’...
Dissabte, com ja no teníem clar si “el quilòmetre” encara aplicava o no, vam decidir anar al parc Güell, doncs feia 8 anys que no hi anàvem, bé, la Mireioneta i els nens van anar un cop a fer un taller de trencadís, però no van visitar gaire res. Ens havien dit hi havia poca gent (no hi ha guiris) i, nosaltres, teníem ganes de passejar, de fer alguna cosa amb els nens i ja de pas, “fer turisme”.
Efectivament, a mig matí, i vam aparcar al parking d’autocars, totalment buit, les màquines de la zona blava aturades i poca gent. Vam entrar al parc per l’entrada “del Carmel”, i tot i no estar buit, no era en absolut comparable amb el que podia ser un dia “pre-Covid”.
Vam passejar fins l’esplanada, on era possible fer-se fotos sense que sortís ningú més, accedir al banc ondulat, el del trencadís, potser la part més emblemàtica del parc, era fàcil, i no calia fer-se les fotos corresponents amb vistes a Barcelona a tota velocitat suportant desenes de mirades punyents que desitgen la teva sortida d’allà per posar-s’hi. L’únic requisit, això sí, va ser no posar-hi els peus a sobre del banc.
Després d’una estona de carreres a la plaça de la natura, vam baixar fins la sala Hipòstila, els nens van flipar, cosa que demostra la màgia del lloc.
Després d’un aperitiu en un banc fora del parc, cosa que no sabem si “és legal”, vam tornar a entrar per la porta principal, gaudint dels pavellons de la porteria, autèntiques cases de fades, personalment sempre he pensat que eren la casa de Hansel i Gretel. I de l’escalinata del drac, vallada per reformes però que donava l’oportunitat de veure al drac, cosa gens fàcil de normal.
Anàvem a marxar, però just a la porta, i com anàvem bé de temps, vam fer un últim passeig pels viaductes de dalt, una zona menys explorada i igualment maca i amb vistes a la ciutat. Jo l’hagués allargada fins el mirador Joan Sales, però els nens ja remugaven així que després d’un parell d’hores per aquest lloc tan emblemàtic com idíl·lic, especialment amb la poca gent que hi havia, vam tancar la visita. Una visita que ens reactiva com a Mireionetes!