08007, 08008, 08009, 08010 - L'EIXAMPLE DRET - PASSEJADES CONFINADES

Fecha de publicación: Apr 17, 2021 9:51:43 PM

El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, entre aproximadament 1885 i 1920.

Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura.

Aquesta és la definició a la Viquipèdia del Modernisme Català, però certament, no s’entén fins que no visites Barcelona, llavors és quan te n’adones de la bellesa i la importància d’aquest moviment arquitectònic. I l’Eixample dret, o la part que conformen els codis postals 08007, 08008, 08009 i 08010 són un exemple universal.

I és que aquests 4 codis postals que hem recorregut conjuntament en diferents passejades formen EL districte, l’eixample dret, el que és la definició de la Barcelona del segle XX igual que Ciutat vella havia estat la Barcelona dels segles anteriors, el pla Cerdà va crear aquest traçat perfecte de carrers encreuant-se cada 100 metres format illes de cases amb patis interiors creant (tot i els canvis del pla original), una ciutat 100% vivible que la va catapultar, amb d’altra coses, a ser una de les ciutats més reconegudes del mon. La pregunta és si la Barcelona del s. XXI es continuarà coneixent per l’Eixample, o la ciutat es desplaçarà, juntament amb la gent, a d’altres barris més habitables (bàsicament pel preu de les vivendes).

Barcelona es va catapultar per la conjunció de l’Eixample amb aquest corrent arquitectònic global, que a Barcelona té un caràcter especial, però no només hi ha les obres “típiques” que sí, són les millors i les que fan més goig, però cal aixecar una mica la vista i és un no parar de veure edificis macos, amb rajoles, balcons de ferro recargolat, cúpules, vitrines, ornamentació recreant la natura d’una manera real o onírica... De vegades fins i tot amb una bellesa que fa que costi aguantar la mirada.

I això és el que ens va passar en la primera d’aquestes passejades confinades per l’Eixample, només sortir del SABA dels jardinets de Gràcia, la casa Fuster (ara ja dins del seu CP), un dels edificis modernistes més bonics de Barcelona obra de Domenech i Muntaner, actualment un hotel.

Després vam passar de llarg el Palau Robert (edifici neoclàssic) per esmorzar a La Barca 034, un italià de cafès boníssims just davant can Serra, un altre edifici, aquest sí que modernista, que personalment, m’encanta i que actualment és la seu de la Diputació de Barcelona. a partir d’aquí, vam anar baixant tranquil·lament per Rambla Catalunya amb el cap ben aixecat, i és que si el baixes, tot sigui dit, el que veiem cada cop ens agrada menys, doncs continuem veient cada cop més gent demanant, entre el COVID i la gestió de la ciutat... alguna cosa s’ha de fer.

Tornant a la part maca de la passejada, poc després de començar a baixar per la Rambla vam fer el primer desviament, al passatge de la Concepció. Al 08006 parlàvem de la genuïna idea que són aquests passatges per Barcelona, potser el de la Concepció és l’exemple més clar, doncs uneix dos dels carrers més coneguts de Barcelona, Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia a banda de contenir un Institut i una residència universitària, que li donen vida, se li suma una amplia oferta de restauració “molona”, doncs a l’arxiconegut Tragaluz i el “seu” Japonés, que ara tornen a estar al mateix local s’hi ha afegit una sèria de restaurants xulos dos dels quals dirigits pel Nando Jubany .

Vam continuar baixant i gaudint de la Rambla fins arribar al carrer Aragó on vam girar direcció Hospitalet i, on després de visitar i comprar un “algo” al que queda del Colmado Quilez una botiga “de les de sempre” on tenen una oferta amplíssima de delicatessen. Abans de que pugessin el lloguer, era tota la cantonada d’Aragó amb Balmes, devien tenir absolutament qualsevol producte del mon.

Un cop vam deixar enrere el Quilez, la botiga americana i la casa del Ramonet vam arribar a la plaça Letamendi, més xula del que sembla, doncs és un oasi de pau travessat pel carrer Aragó i vam baixar per la part (més) maca d’Enric Granados.

Va ser molt maca aquella part de la passejada, explicant-nos, la Mireioneta i jo historietes de les nostres vides passades per l’eixample, i és que es maco, parlar amb la teva parella de res.

Vam vorejar la universitat fins entrar-hi a un dels edificis més cèntrics, més macos i probablement menys visitats pels turistes. La central de la UB és excepcional, una universitat clàssica, edificada al segle XIX i on en base a dos patis, el de ciències i el de lletres, acollia als seus orígens moltes gairebé totes les facultats (ara moltes s’han portat a altra seus). Certament, passejar per aquest indret amb molts pocs estudiants feia una mica de cosa, però també vam poder gaudir dels seus recons, passadissos i jardins amb calma, aquest cop no vam entrar a la biblioteca, doncs ja la coneixíem, però sí al paranimf, l’espai més solemne i important de la Universitat, un saló immens, en forma de sala d’actes com si fos una església i presidit pels 6 quadres que evoquen la història de la universitat.

De nou en marxa, vam recórrer la Gran Via fins Rambla de Catalunya, passant pel que era l’Arena, ara un McFit (hi anirà el mateix púbic?) i el cinema Coliseum amb la seva “clàssica” façana neoclàssica amb les columnes i les bombetes anunciant “L’èxit de la temporada” (mai millor dit). I per “encreuar rutes” es fixem en el monument que hi ha just al seu davant, que reconeix als morts allà mateix durant els bombardejos de la guerra civil i que ens van explicar tot visitant el refugi del Poble Sec.

Vam baixar per la Rambla de Catalunya fins la Plaça de Catalunya, convenint la poca personalitat d’aquest tros de la Rambla i, com s’ha de fer, a la Plaça de Catalunya vam fer fotos dels voltants, i és que, a aquesta plaça, centre neuràlgic de la ciutat doncs toca els principals barris, només pren vida quan hi ha algun acte especial, quedant bastant morta en el dia a dia.

La resta de la passejada va ser remuntar el Passeig de Gràcia, un altre dels carrers més emblemàtics de Barcelona on cases modernistes a dojo conviuen amb botigues, moltes de les quals les trobem ultra-protegides degut a les darreres manifestacions, massa exaltades com és la tònica habitual darrerament a Barcelona.

Vam tornar a aixecar el cap per tal finalitzar amb un record el més agradable possible, i va començar a gaudir de la bellesa d’aquest Passeig, des de l’edifici de les cúpules daurades, fins al Palau Robert, el qual tornem a passar de llarg, contemplant els clàssics més clàssics la Pedrera o l’illa de la discòrdia amb la casa Batlló la casa Ametller i la casa Lleó i Morera, però també la Mulleras i la Bonet. I també molts altres edificis, no tant reconeguts però de bellesa singular i molt nostrada.

Amb això tancàvem la primera passejada pels codi postals 08007 i 08008, però no l’eixample dret, ni tan sols aquesta part, doncs la passejada és molt maca però massa trillada, n’esperàvem alguna cosa més per gaudir-la i com faltava la passejada amb els nens, hi vam tornar el cap de setmana, aquest cop vam arribar al restaurant italià, la Barca 034 per dinar, i si els cafès són bons, el menú de cap setmana, per 15€ està a la mateixa alçada, búfala amb mortadel·la i prosciuto amb tomino (tipus Provolone) de primers i rissoto amb radiccio, roast beef i gnocci amb bacon de segons, més postres (coulant, pastís de limoncelo i de gerds amb crema), tot impecable, lloc per tenir marcat per si estàs per la zona. A més tenen focaccias, com la que es va menjar l’Aranet, per 3.5€.

Un cop tips vam desfer el tram del carrer Còrsega per arribar, per fi, al Palau Robert, un edifici neoclàssic que, curiosament no toca amb cap altre edifici, cosa estranya a la zona doncs està envoltat dels seus propis jardins, un autèntic oasis.

El Palau va ser construït pel senyor Robert, un aristòcrata de finals del S.XIX principis del XX que, “curiosament” va ser director de la càmera d’indústria i navegació i el banc hispano-atlàntic, dos negocis amb la seu tot just travessant la Diagonal.

Actualment el Palau pertany a la generalitat de Catalunya, de fet, allà mateix l’ex-president Mas té el despatx que li pertoca com a ex-president i que li paguem entre tots, però sobretot, és un lloc on es fan exposicions.

Hi havia una, com no podia ser d’una altra manera, sobre el Coronavirus, anomenada Catalunya any zero, on dues parets contraposades, mostraven la Catalunya buida durant el confinament més dur, i en l’altre, la Catalunya plena durant el mateix, és a dir, la gent que lluita sigui per motius personals i professionals durant el confinament. Vam passar força ràpid una exposició que hi havia als jardins sobre la guerra d’Irak i una altra, per densa sobre el feixisme, tot i que hi havia alguns plafons força interessants, i ens vam focalitzar, sobretot, en l’exposició “L’or blau”, sobre l’aigua. Una exposició molt ben posada i interesant sobre aquest element que és la vida (o això creiem el 55% dels visitants de l’exposició), sobre com es distribueix, el (mal)ús que se’n fa... Molt, molt interessant, i amb la conclusió final que el problema acaba sent que, som massa gent al planeta, massa pel 0.0007% d’aigua potable que hi ha i els 150 litres d’aigua diaris que gastem (casi que no s’ha de tirar la cadena del wc).

Un cop culturitzats vam replicar l’inici de la passejada de dos dies abans, baixant per Rambla de Catalunya però aquest cop, enlloc d’aturar-nos per mirar els edificis modernistes, vam fer per berenar al Gisela, una gelateria italiana on hi havíem vist que tenien Canoli, per 3.95€ i que no estan a l’alçada dels ja mítics d’Enna. Ens van arrissar bé.

Vam trencar per Mallorca per baixar per Enric Granados fins la plaça Letamendi, on l’Aranet va gaudir dels parcs que hi ha (en Pauilolo ja s’ha fet gran), fins que va ser hora de visitar la botiga Taste of America, que fa 7 anys que està sota de la casa d’en Ramonet però no ho sabíem.

Després d’una segona arrissada (pagada amb tickets restaurant) per comprar mushmallows, cereals d’oreo, xiclets i bagels, vam tornar fins a Passeig de Gràcia per veure de refiló l’illa de la discòrdia i pujar de nou fins el cotxe.

Amb això acabàvem aquests dos CP’s, però per completar el barri de l’eixample faltaven el el 09 i el 10 que omplen la zona entre passeig de Gràcia, Diagonal, Passeig de Sant Joan i la ronda de Sant Pere, de manera que ja teníem un nou objectiu.

Dies després tornàvem a deixar el cotxe als Jardinets però en aquest cas giràvem la Diagonal cap a l’esquerra (mirant el mar) per passejar pels codis postals 9 i 10 de la ciutat, la part de l’eixample dreta senyorial, on viu la gent en autèntiques cassasses, les quals es poden gaudir, sempre, no només en pandèmia, amb més calma al no estar en les artèries principals de la ciutat.

La més coneguda potser és la casa de les punxes, una autèntica casa de conte de fades creada per Puig i Cadaflach, però creiem que aquesta zona no són els monuments coneguts, si no la quantitat de cases “de nom poc conegut” que et trobes, de fet ja abans de la casa Terrades hi ha la casa Comalat que és una autèntica passada i moltes, moltes altres que ens vam anar trobant al llarg de la nostra passejada. Com sabíem que les cases sortirien com bolets vam enfocar la ruta amb una altra de les emblemes de l’Eixample, hem parlat de cases modernistes i de passatges, doncs vam passejar recorrent els patis d’illa que es poden visitar i veient com molts d’ells han estat reconvertits en escoles (per cert, molt pija la Saint Niklaus), biblioteques (molt xula la la Sofia Barat) o parcs infantils, alguns amb “piscina” com el de la torra de les aigües (la que distribuïa aigua potable als primers edificis de l’Eixample) o d’altres amb mobiliari de luxe com els Jardins de Jaume Perich. I el seu banc lungo mare. Realment, aquests patis oxigenan un barri que, si bé és molt maco queda una mica gris al sumar tant i tant ciment, no es pot tenir tot.

I és que de cases n’hi ha moltes i, com és un barri de gent que hi viu, hi ha força comerços interesants (i que arrissen ) i un dels mercats municipals de la ciutat, el de la Concepció, al carrer Aragó, on, com és la tradició, vam aprofitar per esmorzar sense gaire èxit tot sigui dit, doncs la truita de patates de la Mireioneta era seca i molt salada, i la meva d’escarxofes estava freda, de preu, el normal, les dues truites, un cafè amb llet (normal) i un aigua, 8.5€.

El mercat en sí, és ampli, i amb una llibreria de segona mà a l’interior com a cosa més destacada, però tampoc és espaterrant, bé sí, també hi destaca a l’entrada del carrer València un local immens de flors Navarro, però és que el senyor Navarro té pràcticament tres carrers ocupats amb locals de la seva floristeria, realment, és un altre símbol de la ciutat.

I així, entre cases maques (passant per Bruc-València que li encanta a la Mireioneta, botigues i patis d’illa vam arribar a gran via, el barri baixa encara fins a casa de la bueli, però com allò ja ens ho coneixem, i començàvem a anar justs de temps, vam decidir acabar aquí la passejada deixant també el passeig de Sant Joan, límit del barri per dissabte quan ens hi atansaríem amb els nens.

Hi vam anar amb bici, a recórrer aquest passeig que comunicava Gràcia amb el casc antic de Barcelona, un passeig ple de cafès, restaurants i bars, molts d’ells molt ben posats que ocupen els locals d’edificis, de nou, modernistes i espectaculars, sumat amb l’amplitud de voreres que té, malgrat hi hagi molta gent, s’hi està força tranquil.

Tot i l’àmplia oferta de llocs de restauració, dinar amb els nens a Passeig de Sant Joan té un nom, Goiko Grill, 4 hamburgueses amb les seves corresponents patates fregides i 4 begudes (quedes tip) i un tallat, 68.5€. No obstant, és el restaurant preferit dels nens.

Després de dinar vam baixar tranquil·lament pel passeig fent una aturada a la plaça Tetuan, des d’on ja es divisa l’Arc de Triomf i on els nens van gaudir de la seva clàssica “aspirina”.

Vam seguir la passejada fins Norma Còmics, un dels clàssics, on vam estar una estona triant material de lectura i veient el merchandising. Certament, la botiga està molt bé (igual que la resta del mateix estil que hi ha per la zona), però és tan gran, i hi ha tanta cosa que t’atabala una mica. Creiem que això ho desllueix, doncs per anar a tir fet, ho compres on-line, i la gràcia de Norma Comics ha de ser trobar coses, però alguna cosa més tindrà quan es fan les cues que es fan.

I poca cosa més, vam acabar de baixar fins Arc de Triomf inaugurant la temporada de gelats 2021 amb vistes al monument que va ser porta d’entrada a l’exposició Universal de 1888, i també la nostra entrada al 08003 i va ser la de sortida a l’Eixample dret, però... ... però davant de norma còmics hi ha la biblioteca pública Arús, un lloc que desconeixem i que va sortir buscant informació sobre el barri, una biblioteca espectacular que havíem de visitar.

Així que, abans d’acabar aquesta totxo-entrada vam fer una última escapada a l’Eixample dret. Ens van arrisar 15€ per esmorzar dos bagels, un aigua i un tallat al bar Árbol, un dels ben posats de Passeig de Sant Joan que va identificar la Mireioneta en l'anterior passejada per esmorzar i gronxar-se, i després vam visitar la biblioteca centenària que s’ha especialitzat en maçoneria, moviment obrer, anarquisme i l’univers de Sherlock Holmes, s’hi fan xerrades i cercles de lectura.

Ja des de l’entrada, amb un cartell de ferro, notes que entres a un lloc interesant, una escala plena d’història i de referències al seu “fundador” Rossend Arús, un filantrop, Massó i home de mon que, segurament degut a que les seves idees eren les seves, no s’adheria a corrents (va estar convivint 8 anys amb una dona sense casar-se) no és tan conegut com mereixeria la seva obra, i el seu llegat, doncs la morir va deixar la seva casa al passeig de Sant Joan, els seus diners i la seva col·lecció de llibres per crear aquesta llibreria.

Un cop pujada l’escala et trobes una reproducció de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York, símbol de la llibertat que proclamava Arús, i a partir d’allà passadissos i sales (alguna “confinada”) amb llibres dels temes en els que s’especialitza la biblioteca, autèntiques obres d’art. Una biblioteca d’aquelles on l’Indiana Jones consultaria on trobar algun objecte que els Massons han guardat durant segles i, on destaca la sala de lectura on al sostre 9 plafons abans mostraven dibuixos de museus i centres educacions d’arreu del mon (fets malbé quan la biblioteca va haver de tancar durant el franquisme), i a les parets hi ha el nom de 40 personatges il·lustres relacionats amb el coneixement però sense tenir en comte la seva ideologia, de manera que hi ha Mahoma al costat de Copèrnic.

I amb un dels grans tresors més desconeguts de Barcelona tancàvem aquests quatre codi postals que formen el barri de l’Eixample Dret.