Vicent Andrés Estellés

Goig del carrer

A Isabel

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l’aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill....
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dues plomes pintades de
fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en un sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor!
Mai no t’oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssem obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins...
I ens tornarem a riure!
l temps estava en l’aire. I allargàvem les mans
Cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no
era...!
Només era la joia del carrer.
I els crits,
-Gol! Gol!-
Dels infants que jugaven
a futbol en sortir de l’escola....
La boira creix com un pus dins un crani.
Dessota els peus, prestigis de tardor.
De sobte, tou en el matí, un fulgor:
brota en el cor de la boira un gerani.