[Cercar la llum...]

CERCAR la llum que venç el mur del temps,

cercar-la al fons d’una paraula,

que en altres llavis va convertir-se en cant.

Quan tu l’escrius, retrobes una veu

que en el passat va imaginar el teu rostre;

fer del poema espill on reconèixer

algú que va somiar-te,

que va anhelar el camí que ara recorres,

sense comprendre

que en el teu gest hi ha l’ombra

d’aquell vers magnífic

que no s’esborra mai.

L’ara és fugaç,

però crema encara una flama antiga

que escalfa aquest present inhòspit

i ens porta la memòria dels absents:

perviuen dins nostre

quan contemplem el mar,

quan pronunciem de nou

en secret aquell nom.

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

[La nit...]

LA nit és una mar estesa que no ateny cap límit,

on el temps s’alenteix i l’esperit, anhelant, naufraga.

Els seus ulls,

com flames enceses a la riba,

em guien i m’acullen.

Són les estrelles amb què esquivo

el silenci opac de la penombra.

Al cor ressona un lleu batec on l’horitzó reneix,

la veu que em cal per ser de nou camí en l’albada,

el rostre que il·lumina els passos

que el meu cos assaja,

una claror que alena amb força quan la sento a prop,

que m’embriaga.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[M'arrelo]

M’ARRELO,

com un arbre,

en la memòria,

des d’on enlairo,

mot a mot,

la casa que imagino.

M’hi arrecero del fred

durant l’hivern inhòspit,

quan els anys atenuen

la llum del gest pletòric

-tan brillant, tan fugaç-

d’un clar migdia.

Hi deso

la bellesa i el desig,

aromes anhelats

de cafè o xocolata,

dolçors de mel

de flor de taronger,

el goig d’una mirada

que perviu

arreu de les estances

i els paisatges

on soc i que m’acullen

La casa del poema és als teus ulls.

Hi torno sempre.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Se succeeixen...]

SE succeeixen al teu rostre dies, nits,

mentre es reescriuen gestos i petjades.

Conflueixen als ulls esperances, neguits

quan en silenci anheles les albades.

Creix a la pell solitud d’hores malves,

s’eixampla el fred, cor vestit d’infinit,

pesada càrrega d’aquestes ombres altes

i entre els qui estimes, l’esglai d’un crit.

Sents la mort a prop teu, com una onada.

S’acosta i pronuncia un nom antic,

la seva presència t’assetja, t’aclapara.

Aquesta llum de lluna t’acompanya:

dolor, tristesa, enyorança d’amic.

S’atura el temps. Cauen pètals dins l’aigua.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Segueixes les petjades...]

SEGUEIXES les petjades d’algú que desconeixes,

travesses horitzons que algú va imaginar,

t’aculls a les paraules que anomenen el mar

i en retrobar els qui eren et descobreixes tu.

Respires dins de l’aire aquells llavis que anheles,

cerques els ulls on sents com es reescriu el temps,

navegues dins la nit entre els estels que cremen el seu somni.

I tanmateix la por, la fosca,

aquesta llum feta dolor

quan caus, perplex, en el vertigen,

a tocar de l’abisme on tot sembla esborrar-se,

on les formes precises desfan el seu perfil,

on l’angoixa et devora.

Però tornes a l’arrel per abraçar-te al vent,

a la flama del gest que inaugurava el món

i aprens a ressorgir,

reconstruint-te.

he sentit la por a les entranyes.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

[Llisca la llum...]

Aprofita el moment

d'un penediment enrere

Àngel Valero

LLISCA la llum

damunt del cos que jeu

sobre la sorra,

entre les mans de l'aire,

que el ressegueix,

vestint-lo de clarors i d'ombres.

Cavalca infatigable

el mar empès pel vent,

amb el seu gest d'onades

que avancen sense fi,

teixint-se i desteixint-se,

per reescriure horitzons.

Ateny el seu zenit

el Sol en el seu pas,

camins de transparències

per les hores del cel.

Aprofita el moment

d'un penediment enrere

abans la nit no esborri

el seu nom dels teus ulls.

[Dins del projecte del curs 2018-19]