[Mantinc el ritme del poema...]

Mantinc el ritme del poema,

escolte el batec que m’impulsa

a escriure cada estrofa.

Controle la respiració dels mots,

les emocions que em poden fer defallir

i abandonar en el penúltim vers.

Sol, nu, amb el meu dolor i l’ofici aprés

evitant que la tècnica segreste allò que faig

i ho deixe com un divertiment perfecte.

Soc un obrer de les lletres.

Mantenies el ritme de cada gambada,

controlaves amb saviesa la respiració,

les pulsacions, fins i tot les emocions,

dosificant les teues forces,

patint en algun moment del camí.

Corries contra tu mateix per plaer.

Envoltat de corredors,

no pretenies guanyar la cursa,

només gaudir de l’experiència

i això era tot i això era prou.

Et sobrava de saber que podies aconseguir-ho.

Com el lletraferit, amb una fortalesa interior immensa l’atleta.

ɣ

[La pregona tristesa...]

La pregona tristesa que em dona escriure

i ensopegar constantment amb les meues mancances.

Una tristesa que s’asseu oberta sobre les meues cames

i àvida em busca amb la llengua la boca,

em busca impacient amb les mans el sexe i es penetra

i em cavalca fins a fer-me emmalaltir.

Les vesprades que he consumit escrivint,

els bocins estripats de vida que he llançat a la paperera.

Que poc que us importa tot plegat!

Per a vosaltres, i per a mi també, compta el ritme i l’equilibri

d’uns mots embriagats de força i bellesa,

la resta són retalls insignificants d’una biografia anònima.

ɣ

[Plantes els mots...]

Plantes els mots

conformant el jardí

incommensurable dels versos.

Pintes amb els colors de les metàfores

un espai on s’han expulsat

els dimonis de les incerteses.

Dibuixes sobre els vidres embafats

cal·ligrames que assenyalen

els camins encara no recorreguts,

i que endevines més enllà de la porta del carrer.

Ets un home aparentment tranquil,

és més, diria que disciplinadament tranquil,

però sota la pell et batega un corcó:

l’ansietat per rebre el correu

d’una guerra llunyana

que es lliura dintre teu

i amb la qual et va la vida.

ɣ

[Ser un entre tants...]

Vaig a tornar a escriure’t, ara m’interessa molt la política...

ARNAU ALONSO I SANTOS

(16 de maig de 2007, del seu diari)

Ser un entre tants però sense manilles,

ni brúixoles esbojarrades,

ni predicadors laics que ens arrosseguen

estúpidament cap al sectarisme i la confrontació;

conscient de la pròpia identitat individual,

fill d’un poble que sobreviu a pesar de les derrotes.

Ser un entre tants per a desemmascarar

l’avarícia, l’egoisme, la supèrbia, el racisme, la injustícia.

Ser un entre tants per a ser paraula, gest, diàleg.

Ser un entre tants per a crear, construir, lluitar i combatre.

Ser un dels qui no tenen espera, dels qui no callen,

dels qui canten a l’esperança, a la germanor

i un dia confien alçar ben alta la bandera de la llibertat.

ɣ

Identitats

Dracs i vells palaus sense princeses.

Molins d’aigua i de vent. Les eres.

Camí del cementeri trist i polsós

on fumen i esperen els meus morts.

La muntanya, l’horta, les marjals,

la mar, les teulades i els terrats.

Les campanes, la pólvora, la música,

la rella, les séquies i la pluja.

Soc qui soc. Soc d’on soc: paraules i mans,

i una llarga cadena d’amants.

ɣ

Picaio

Mont, només tu, inalterable,

restes sòlid, impassible

al pas lent, incontestable

del temps. Incommovible

m’atrapes i em commous

l’esguard, també el pensament

i en l’obscuritat dels pous

abrace el teu nom, silent.

ɣ

Campo de Montiel

El groc del blat madur, de l’herba seca, de la flor del gira-sol;

el verd alegre en els pàmpols de les vinyes, el verd fosc de l’alzina solitària;

el terrós dels viaranys polsegosos; l’ocre de la terra nua, llaurada;

el gris dels rocs i dels còdols sota un cel quasi blanc, solar.

L’ombra invisible i omnipresent del cavaller de la trista figura

que des de l’entrada de cada poble del Campo de Montiel

cerca, com jo, una venta on refer-se del camí i remullar les genives.

ɣ

P. D.

Suara el que intente és tornar-te a pensar en un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou disposada a l’amor de jocs fervents i de randes perfumades, no guanyar ni que em guanye jamai la nostàlgia, encara que enyore el petit instant en què temerosos els meus llavis em fugiren del rostre i ensopegaren amb els teus. Em vaig sentir de nou un adolescent pregant amor; maternal t’apiadares de mi i també de tu, m’abraçares i resguardares de les inclemències del món, sota la teua sina, els meus pensaments.

ɣ

Senso

Esguards on es dibuixen llavis.

Mans que esculpeixen pits.

Fal·lus que hissen banderes

de foc i vellut.

Batecs de llum, de música,

de sang ardent assumits

en el desig i en el goig,

en la por oculta de la carn

mossegada pel llop del temps.

ɣ

[Amor, la mar fou...]

A Artur Àlvarez

Amor, la mar fou aquell estrany i fantàstic país

sobre el qual floriren els nostres primers

i maldestres besos; la cambra de sostre alt

en la qual esbossàrem el nostre primer nu;

la llar on un dia descobrírem un foc desconegut.

Amor, la platja és el país que guarda en el seu subsòl

l’arqueta sagrada del teu record;

la casa on resideix la nostra estima.

Amor, les tempestes que em puga enviar el destí

són ja inútils; cap ona, per molt que esgarrape

la sorra, no serà capaç d’esborrar la silueta

dels nostres cossos abraçats, la qual va quedar

esculpida per ser ofrenada per la nostàlgia

i la malenconia d’un cor solitari.

ɣ

Penombra del cos que il·lumina

Cos

o flama.

Bell fanal de primavera

que atrau esguards d’agost,

llavis de divendres

tal i com si foren insectes.

Cos

o flama.

Quedar abrusat

o morir de desig

en la penombra.

ɣ

[Quan al crepuscle...]

Quan al crepuscle dels meus instants diaris

em submergesc sota la carena dels llençols

et somie amb un sensual quimono

estampat de retalls sublims d’un paisatge:

la mestissa ribera d’un riu que fou d’argent,

tot seguit te’l descordes, cau al terra

i dibuixa, maldestre, una orografia que no li pertany.

Però queda el teu nu,

com una sensual estampa que mai no he gaudit.

El teu nu inabastable per sempre més.

Voldria transgredir el límit dels somnis

i amb la vellutada música de l’oboè

fer eixir l’aigua de mare i inundar

el bosc on és reclosa la magnòlia.

Voldria..., i és tan sols el reflex d’una absència.

ɣ

[Només en mirar-me...]

Només en mirar-me fas renàixer dins de mi

l’esperit refinat i poca vergonya del tastavins

i em dol pensar que un dia, petit deler,

et marciràs, car la carn caduca com si fos

desig enllaunat a l’hipermercat de la vida.

ɣ

[Dòcil, aparentment derrotada...]

Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda

per qui pretén amassar la llum amb l’argila i els efluvis de la seua contrada

i compondre sobre un llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa.

Aquell que la coneix i l’habita en fa de guia, mostrant amb delectança

Els bells i recòndits paisatges que atresora.

—Emmiralla’t en les seues aigües! Acaricia l’herba del seu prat! Encimbella’t

en els seus turons i des d’allí gaudeix d’aquest territori gairebé virginal!

Vine, acosta’t i veuràs el petit, el màgic robí de la seua joia! Series capaç de

tenir-lo un instant entre els teus dits?...

Dòcil, aparentment invicta, clou mansa i poruga els ulls, però manté amb

determinació obertes les cames.

ɣ

[L’ull provoca el cor...]

L’ull provoca el cor i aquest

enceta el galop gairebé fins a desbocar-se.

El batec ho nega tot, li tensa el tronc

i les branques li les balanceja

amb una tremolor malaltissa.

L’ull provoca el cor, però també

la força sensual del paisatge.

ɣ

[Cobejosa navegues...]

Cobejosa navegues cercant

entre la mar sedosa dels llençols

un rumb de contacte incessant

per cremar com el ble d’un cresol.

Infles les veles amb el vent impetuós

d’una solitud que et va cobrint

i et prega el tacte d’altre cos

amb el qual trobar l’espai on teixir

pell amb carn i carn amb ànima,

com la manxa que puja i baixa

d’un ferrer en una fundició,

la qual deixa per tornar a moure

més fort, amb més gana i no concloure

fins traure el dolç suc a la passió.

ɣ

[I tu, guaita...]

I tu, guaita de malucs indomables,

em narres, amb paraules èbries,

l’eròtica d’unes penyores humides

i em detalles la manera

en què certes femelles

les escorren i les pengen

amb fàl·liques pinces

del lloc que donava alberg,

tot just fa unes hores,

al fruit mandrós.

Tu, que investigues atentament

les formes insinuants que basteix

el solc de la tela a l’epidermis.

ɣ

[En eixe cos és...]

En eixe cos és tatuada la meua vida.

En cada solc traçat per l’inefable rella del temps

trobe la meua estima, el meu desig,

el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia

anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.

ɣ

Paor

Boca oberta i els ulls closos.

El desig m’esclavitzava.

Bevia dels llavis rojos

i la passió sadollava.

La nit, flassada d’estels,

m’acariciava la pell.

Cercava el setè dels cels

entre els rulls del teu cabell.

Sota l’ombra d’un xiprer,

encesos com un cresol,

l’amor teníem per fer.

Xisclà de sobte un mussol,

i t’estremires glaçada.

El cor és un camí obert

per on s’acosta l’albada

deixant un rastre sofert.

És núvol negre la por

en els teus ulls tatuat,

feble, no romp la dolçor

de la flama i de l’esclat.

ɣ

Petits poemes eròtics

Et prens i et prenc,

foc en els pits, en les mans.

S’obri una flor.

* * *

Jo, l’instrument que acaricies.

Tu, la música que m’agombola.

* * *

L’aljub és ocult

entre l’herba obscura.

Rauca el desig.

* * *

La seua espatlla acaba just

en l’abisme dels meus anhels.

* * *

El riu que desemboca en el delta de les teues cames.

La tulipa que floreix en el pit.

ɣ

Entre enormes parèntesis

(Què em dius dels dies inhòspits on tot el camp estava sembrat de mines disposades a esclatar-me a cada pas? Dies obscurs on només anhelava refugiar-me i nodrir-me en les rosades tulipes dels teus mugrons. Dies obscurs on un riu de tinta omplia les llacunes dels meus versos i de les meues esperances... No cal que em digues res, la llar del teu esguard em va donar aixopluc i calor, i els teus gestos prengueren la força dels mots i m’ho van confessar tot d’una vegada i per sempre. Hi ha moments entre enormes parèntesis en què recorde els dies inhòspits i se’m solidifiquen les llàgrimes de dolor, però també de goig, de saber-me estimat malgrat els parracs amb els quals em vestia el destí.)

ɣ

[El calze matern...]

El calze matern se’t feia petit

i et revoltaves agitant els peus

convertint-lo en un pèlag d’onades

fins que un migdia

es va vessar pel sòl de la casa.

No t’esperàvem encara,

el metge et retingué durant hores.

Mentrestant, en solitud,

vaig veure finir la vesprada

desfent-se com una taronja sanguina

sobre el castell de Morvedre.

En trobar-nos per primera vegada

tenies els ulls oberts de bat a bat

i escrutaves l’entorn encuriosit,

una curiositat que no t’abandonaria mai més.

ɣ

[He voltat...]

He voltat per centenars de camins

intentant conquerir el més alt turó

i he baixat fins a la porta de l’Hades,

on el ca Cèrber em volgué rosegar el peu.

Mentrestant, m’han anomenat de diverses maneres.

Però només tu em deies pare

i en fer-ho em feies tocar de peus a terra

i sentir que en qualsevol racó

un home pot acariciar el gat amable de la felicitat.

ɣ

[L’hivern enguany...]

Sí, Maria Josep, se’n va la llum i es fa el silenci, però el pit-roig sempre torna.

I jo l’espere, enguany, amb una rameta de raïm de pastor al bec.

JOAN-BAPTISTA CAMPOS

L’hivern enguany ha vingut amb el sac ple de gel i ens ha omplit el carrer d’humitat, una humitat que s’enganxa a les llambordes, a les façanes, a la pell, i va calant lentament fins al moll de l’os.

Tots els dies em visita un pit-roig i es passeja pel meu terrat com dibuixant amb les seues potetes l’alfabet d’una llengua secreta. Atenta, la meua gata el mira com si poguera llegir els signes cal·ligràfics que sobre el terra deixa l’ocell. Fantasiege amb la idea que escriu un poema que parla del valor de les petites coses que fan que la vida pague la pena i només la gata i jo l’entenem. 

De sobte, l’animal alça el vol i es perd en l’atzur, i reste sol amb la gata esperant de nou la visita de l’ocell poeta.

ɣ

[El passat sí...]

El passat sí que existeix,

ens acompanya sempre, ens forja,

es fa feixuc o es fa lleu

o s’arracona momentàniament

en el bagul de l’oblit;

es pot desfer en pols d’argila,

però amb saliva, llàgrimes o tinta

renaix adoptant la forma de les cicatrius

que ens imprimiren en la cara

cada gest, cada colp rebut.

El passat sí que existeix.

ɣ

Pau i confiança

Alça’t del sofà, del llit, trau els ulls de la pantalla

i mira el sol com naix del ventre de la mar,

el seu part és un espectacle bellíssim que t’invita

a esmorzar l’entrepà saborós de l’esperança.

Somriu i amb alegria desfés-te de la fosca pols

dels prejuís, de la por, de l’egoisme,

de la intolerància, de la violència, de l’odi.

Una pols amarga amb la qual han embrutat sibil·linament

dia a dia, hora a hora, cada plec del teu cervell.

A vora mar o al bell mig d’un prat o dalt d’una muntanya,

amb les pedres de la solidaritat, de l’estima al proïsme

i amb l’argamassa intensa de la confiança,

confiança en tu mateix i en la bondat de l’ésser humà,

ves alçant les parets d’una casa ampla i senzilla,

amb els fonaments de l’honestedat, de la transparència,

i decorada amb les flors de la llibertat i de la democràcia.

Una llar que t’aixoplugue de tanta ignomínia

amb què s’ha escrit i s’escriu la història.

Una llar de finestres i portes obertes,

de benvingudes amables i trobades enriquidores.

Una llar on les paraules no acudisquen buides

per a caure en sac foradat.

Una llar sense amos ni esclaus, corruptes ni corruptors.

La pau i la confiança es passejaran nues,

invulnerables en la seua vulnerabilitat,

per un jardí que abans fou un escorxador de somnis;

els ocells cantaran sobre les branques dels arbres

melodies d’amor i de lluita per la vida.

La pau portarà del braç la fraternitat, la solidaritat,

la justícia, el respecte a la diferència.

Alça’t d’una vegada. Espolsa’t de damunt el desencant i l’apatia.

Mira l’horitzó, ara és agressiu, desesperançat, tèrbol;

prevalen les debilitats de l’ésser humà sobre les seues virtuts.

Fes, feu, fem que a poc a poc escampe la boira.

ɣ

[La descurança...]

La descurança

ens ha anat omplint

el camp de males herbes,

verdesca parasitària

que amb parsimònia

va creixent i grimpant

pels troncs dels fruiters

fins ocultar les branques

i tenyir les fulles de groc.

Al·luvió vegetal o

anunci de l’ofec de la democràcia,

de la mort de la llibertat.

La descurança apàtica

ens està fent perdre els guanys

que a un grapat de generacions

tant d’esforç els va costar aconseguir.

ɣ

[Com formigues fanàtiques...]

Com formigues fanàtiques, laborioses,

han bastit la seua llar entre nosaltres,

amb els incauts conformaran una majoria

i la raó de les urnes els donarà la força i el poder,

la llicència i la immunitat per a coartar la llibertat.

Aleshores posaran en ordre

el pensament, la ciència, la societat desencaminada.

Elevaran el dogma per damunt de l’individu,

perquè ells tenen una veritat, la veritat!,

i desfaran en la foguera del càstig i de la penitència

tot verb escèptic, crític, irònic, plural.

Serà una tasca àrdua, nascuda de la paraula d’un déu

que ens va crear pulcrament vestits, asexuats com els àngels,

incapaços d’actuar en llibertat,

éssers addictes al caos i al mal.

Un temps per al govern dels puritans,

les cadenes que ens reserven ens ompliran de goig

i la felicitat tindrà la cara dels idiotes.

Germà, fuig d’aquell que diu

que ha aconseguit atrapar

amb l’obscura xarxa del seu intel·lecte

una veritat i la vol compartir.

Dubta, no te’n refies, ja que exigirà

que aquesta siga una nova llei

que tots hem d’assumir i complir.

Junt amb la seua veritat pretén alçar l’edifici del seu poder

perquè tots restem immòbils sota la seua ombra.

ɣ

[Abans que es llance...]

Abans que es llance la primera sageta,

la veritat ja ha estat segrestada

i va camí de convertir-se

en la primera víctima de la guerra.

Després de la calamarsa de metralla

sobre quadrigues blindades

entraran prepotents a Kabul, a Bagdad,

les columnes de l’exèrcit imperial.

Els seguiran escribes sibil·lins

per a iniciar el recompte del botí

i escriure la crònica dels fets

amb la sang de la veritat immolada.

ɣ

[Si grates...]

Si grates sobre el terra que trepitges,

trobaràs nítida la meua petjada.

Si escoltes el so del vent entre els arbres,

sentiràs les cançons que vaig compondre.

Si lliges amb atenció el nom de cada contrada,

descobriràs oculta la meua llengua.

Si ordenes com un trencaclosques els enderrocs,

identificaràs la nació que vas destruir.

Em dius estranger i em preguntes qui soc?

Soc aquell a qui li vas robar la terra,

aquell a qui li vas cremar la hisenda.

Soc aquell a qui li vas assassinar els pares i els avis

i li vas prendre els fills i les filles.

Soc aquell que vas perseguir amb acarnissament,

aquell a qui vas obligar a oblidar qui fou,

soc el fill de tots els exilis, el net de tots els silencis,

m’ha alletat un tigre amb l’ànsia de llibertat.

Soc l’altre, el fill de la terra, aquell el coll del qual

tingueres entre els teus ullals de llop.

Com el mar vinc a reclamar allò que sé que és meu.

ɣ

[Ella ens enganya...]

A Toni Cucarella, que va en roba de batalla

Ella ens enganya,

mai no ho ha deixat de fer,

ni de practicar amb supèrbia

l’espoli del solc i de la llum.

Generosa, ara ens dona una mica de corda,

després, víctima de les seues pors ancestrals,

ens torna a lligar ben curt.

Hem perdut totes les guerres,

hem passat segles en la foscor,

som feliços amb l’esguard tolit

gaudint de la nostra ceguesa,

víctimes d’una llarga síndrome d’Estocolm.

Ella ens enganya,

i nosaltres la continuem servint.

ɣ

[Nu i alhora...]

Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència

en l’espera i la memòria i aquest goig de viure

JOAN-BAPTISTA CAMPOS

Nu i alhora cobert

per la gelor humida del matí

que et fa sentir fràgil i feble.

Tens sobre el llit

la roba de batalla

i ets conscient que

t’has de vestir amb ella

i eixir a enfrontar-te

al dolor que pretén

anihilar la teua felicitat

i la nostra.

No dubtes, no sents la nostra presència?

Som ací.

Escoltem atents el teu cant

i el crepitar del teu combat.

No dubtes.

D’una manera o altra

sempre ets amb nosaltres.

ɣ

[El visionari...]

El visionari no menteix,

és víctima de la seua paranoia.

(Fa un temps que va descobrir la rendible

conxorxa dels enemics interns,

culpables de tots els mals,

fins i tot de la seua ineptitud,

i el poble fatigat de corrupteles,

assedegat de justícia,

el va creure i el va seguir.)

Orb, es mantindrà ferm en els seus errors

més enllà del que dicta el sentit comú.

ɣ

[Tens set...]

Tinc set i el meu rostre en les teues mans

espera el cànter de l’aigua fresca.

JOAN-BAPTISTA CAMPOS

Tens set, amic, una set terrible

que ha convertit en un erm la teua gola.

Tens un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina,

que vinga a apaivagar amb urgència

la cremor que t’ha convertit en panses els mots.

Tens set, amic, i ella és el cànter preuat,

de la seua boca brollen petons i paraules líquides

que venen a sadollar un desig immens d’estima.

Tens set i ella és una deu,

un llac on el desig es desfà en l’amor.

ɣ

[Morir és...]

Morir és, a la fi, un penós encontre

amb el país inescrutable del buit,

l’hora de la resolució dels enigmes,

la trobada amb la veritat absoluta.

Morir és el peatge, l’impost

que hem de pagar per la vida.

La vida tan de bo fóra

com un àlbum fotogràfic

on reposen instants congelats

per a ser triats, viscuts de nou

i així oblidar-se dels adéus.

Morir és el pes d’una llosa

sobre els meus somnis.

ɣ

[Com un ancià...]

Com un ancià

t’agradava seure al sol

i veure passar la rutina,

de vegades amb l’enyorança del carrer,

de vegades amb el greuge de l’adeu,

però sempre distret, que no avorrit.

Ara que vinc pel camí de la vida

el meu esguard et busca

a la teua torre-talaia

i la trobe buida,

el dolor és això,

un buit amarg que et tenalla,

que et deixa impotent fins a rompre’t.

ɣ

En l'hora del comiat

A Josep Maria Ribelles en la seua mort

Tant de treball, de dolor.

d’estudi, de desamor, i

tanta vanitat per a què?

Per a què?, si la mort

és un gest lleu, un rictus implacable

que ens submergeix en el buit

i s’ho emporta tot

com un vent, la mort.

Per a què?, si l’oblit

és el lloc irremeiable on naufragarem

i no l’eternitat secretament cobejada, l’eternitat.

Per a què?, París era una festa i tu,

poeta dels exilis, lluny

acumulant derrotes;

pregunta, poète maudit, a Mallarmé,

a Rimbaud, a Verlaine,

a ells als quals tantes vegades

has acudit a la recerca de respostes. Pregunta’ls!

Arribada l’hora del comiat,

els llibres resten plens de pols,

la pols que vam voler ser

per a dormir el llarg somni

entre excelses pàgines,

pàgines que al cap i a la fi

són les culpables de la nostra poesia.

ɣ

La mort als llavis

El bri d’un mot

com una petita colobra de llum

guaitant en la frontera difusa dels llavis.

L’atzur allunyant-se

entre els fils sonors d’un pentagrama.

Una mort pausada, obscura,

com una nit sense el licor dels amants,

s’eleva des del vers fins al silenci.

ɣ

Peatges

Avui he passat pel costat del cadàver d’una jove.

Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara.

Recorde la sirena d’una ambulància,

el terra sembrat de vidres,

la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de

l’autopista.

Som atrapats per la mort!

De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre’t.

La velocitat ens arrossega cap als peatges.

T’atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues.

Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l’asfalt com un

vòmit de sang espessa i quallada.

He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort,

la inseguretat de l’amor,

la fragilitat del poema.

Avui em sent llençol esgarrat incapaç de cobrir la teua nuesa.

ɣ

La mort

Quan vas assaborir l’ombra de la mort

vas poder comprovar que posseïa

un gust tebi i humit a sal.

Quan vas conèixer l’existència de la mort

vas aconseguir calibrar, tot d’una,

el pes amarg dels comiats.

ɣ

[Vida...]

Vida..., ma vida.

Una patètica cursa contra la mort

irremeiablement perduda.

ɣ

[Joan, no patisques...]

I encara no sabia, ni podia imaginar-me,

si darrere d’un ocàs semblant hi havia un regne obscur, més enllà.

JOAN-BAPTISTA CAMPOS

Joan, no patisques, darrere de l’ocàs

no hi ha més que la rapsòdia

que conformen els murmuris de la nit.

La nit i el seu obscur escenari

il·luminat en les altures

per milers de minúsculs punts de llum.

La nit és l’espai del descans i de la calma,

però, també, de la passió carnal.

La nit aparentment enigmàtica i opaca

irremeiablement s’ha de trencar

en bocins a l’alba.

Davant de l’ocàs, Joan, si tens por,

prem fort, en el puny, el talismà de l’esperança.

ɣ

[La timidesa és...]

La timidesa és una cadena

que em lligà curt a una argolla

de silencis que intoxicaven les complicitats.

Mai no et vaig haver de demanar una sola abraçada,

ni tan sols quan encara tenies l’altura d’un follet.

Les abraçades me les obsequiaves tu.

Ara les evoque, mentre solquen

les meues galtes colrades

els rius cabalosos de Babilònia

i se m’obri la carn i la ferida s’ompli de sal

en ser conscient que no em concediràs

mai més ni un bri de carícia.

ɣ

[Et mous...]

Et mous com un funàmbul

sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia.

L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen

intentant desequilibrar-te

i fer-te caure en braços de la parca.

L’amor, l’amistat, la passió per la paraula

i el desig de presents i de futurs,

malgrat les conjugacions sempre imperfectes,

et donen força i t’empenyen a col·locar

amb seguretat un peu davant de l’altre.

Dia i nit vius instal·lat en la frontera

entre l’esperança i la desfeta

amb la ferma voluntat d’iniciar viatge

envers la joia de viure.

La punyent punxada del dolor

et recorda que la lluita continua.

ɣ

[No tingues por...]

No tingues por de la nit,

la tristesa i el desemparament

que et corprenen

són núvols d’una tempesta

que només esclatarà si defalleixes.

No passes ànsia,

cap ombra funesta

aguaita en un racó ocult de la casa

buscant el moment propici per a derrotar-te.

Descansa,

recompon les teues forces.

Escolta, no estàs sol,

en la foscúria se sent

el rítmic batec d’un cor

que es mou per tu.

ɣ

[Ara que has travessat...]

Ara que has travessat la línia obscura de la veritat,

de saber si hi ha o no més enllà,

em retornen com un eco diàfan

les preguntes que em feres

i de les quals mai no et vaig oferir una resposta.

—Pare, per què no et mulles?

Ho deies com si fora un d’aquells poetes

que des de la seua torre d’ivori

observen amb desdeny l’esdevindre del món.

—Pare, per què no et mulles?

—Fill, perquè el darrer remolí d’un naufragi

m’estava arrossegant irremeiablement

cap a les profunditats tenebroses de la depressió.

ɣ

[Aquesta darrera nit...]

Aquesta darrera nit

del maleït estiu del pandèmic any 2020

una coïssor terrible en els dits de l’ànima

m’empeny a escriure

els versos més tristos que he compost mai.

La solsida ha estat terrible,

darrere s’ha endut somnis i il·lusions.

Ara, passada la mitjanit,

em sent sol, irat, frustrat, acabat

i fins i tot culpable,

culpable de no haver-ho vist vindre.

Em sent dolgut perquè no ens has donat

l’oportunitat de salvar-te.

Escric atrapat, arrossegat per la tristesa

per tal de dir-te que et vaig estimar,

que t’estime, i que sé que també ens estimaves.

Per a tu, Arnau Llibertat, com l’arbre talat

al qual en la soca li naixen brots,

encara em resta un bri de vida,

tota una vida per a recordar

tot allò que no podrem viure junts.

(Amb el permís dels senyors

Neruda, Hernández i Estellés.)