Del llibre Motor de sang:

Llorenç del Penedés

El meu és un poble de cases desiguals

pintades de qualsevol color.

Contingut entre canyes que,

a gust del vent

fimbregen i entonen ferotges melodies

de mal escoltar.

És un solc aclofat

a la falda de la serralada xica,

massa discret per encarar-se a mar.

El meu poble ignora

la xerinola de la canalla

estripant-se el futur i les calces

al carrer, als oliverars,

o l’institut del poble del costat.

Acostumat a vendre’s la veu

per un polsim de llevat,

i a mesurar la vida

amb la llargada de la sentor

de raïm recent premsat,

el meu poble ha decidit

plantar l’ànima a la terra.

Del llibre La lentitud del ramat:

Un gran vi

Dieu, insignes

per què trobeu en el vi

aroma de gessamí,

gust de mores silvestres,

de fonoll i serves,

textura de maduixa,

untuositat de llima,

color de cirera i

cos d’agulla perlera?

Dieu eximis

no li heu notat mai al vi

l’aroma del treball de sol a sol.

el gust del dolor

per no saber com pagar al banc

la textura aspra dels crèdits,

i la untuositat dels avals?

Dieu, li heu degustat

el color de la impotència

travessant l’ànim del pagès

amb una agulla saquera?

Dieu, preclars, dieu...

Poemes inèdits:

Autònoms

Les erugues, com bèsties salvatges, havien

començat a menjar col.

Els pardals, com voltors famolencs, havien

començat a menjar espinacs.

Els caragols, com insensibles rates, havien

començat a menjar bròquil.

Els gats, com inútils cocodrils, havien

començat a jaure sobre les escaroles.

Els gossos, com tractors amb arada, havien

començat a gratar les patates de llavor.

Els coloms, com podadores hidràuliques, havien

començat a escapçar carxofes.

Els autònoms, com qualsevol animal assenyat, havien

començat a veure la fi del trimestre.

 ɣ

Col·lecta pels pobres

De la vostra fam

n'hem fet un festí,

d'ous, grills de taronja,

mel, mantega

i ben poc vi.

Si fóssiu rics,

de vostra fam

faríem clam,

pintaríem murs,

enderrocaríem pors,

assentaríem escola.

Si la fam fos nostra,

dels del mig,

pobres i rics

n'hi diríeu:

mandra!

ɣ

Llengua

Hi ha gent que és tota llengua,

una llarga i verinosa llengua,

una gran llengua enganxosa i bífida.

Una llengua recaragolada, espiritrompa,

libadora d'un nèctar no apte

per a paladars omnívors.

Hi ha gent que amb la llengua, mata.

N'hi ha que mataria per tenir-ne.

N'hi ha que amb una llepada

poden esborrar una estrella.

Hi ha qui s'hi penja una anella,

però ningú sap renunciar a ella.

ɣ

Poemes

De nit ha fet quatre gotes esparses,

de matinada han gosat caure dansant,

sobre els tolls lluents del carrer, on un home

diu que s'ha de matar tot el que embafa

amb la facilitat que es maten mosques.

Bec cafè amb son. La rossa mal pintada

fa el primer servei de la setmana,

al balcó es baden les roses grogues.

Em poso el davantal per servir-te

tallat de verí amb croissant d'espelta

et llanço la ganyota del somriure

i sols em ve de gust, un plat de poemes.

ɣ

Barraca

Les més gran i les més xiques,

fumades, rogenques i esblanqueïdes,

les d'aresta viva i les arrodonides.

Totes, nosa dels camps,

aplegades una per una,

serveixen per aixoplugar la vida

quan el cel, rebec, s'obstina

en fer saber qui mana i qui regala

collita, força i mirada.

ɣ

Santificar

Per santificar la festa

he netejat el greix de la cuina,

he espolsat els estors del menjador,

he restablert l’ordre de les lleixes,

he cuinat un ànec mut,

he retornat la transparència dels vidres,

he planxat mitja dotzena de camises,

he sargit un parell de sets a les calces,

he parat, menjat i desparat taula,

escombrat, rentat, abrillantat

i, he fet tan lluentes les rajoles

que ara s’hi pot emmirallar

aquest feixuc cos cansat

que abeura les esperances

de la infatigable ànima que hi sojorna.