La sort i el rastre

NO soc jo...

És la sort que tenen les coses

que ens imaginen de vegades,

com quan fem que vivim. No soc jo

el tacte abstracte de l’espera,

el llençol parat sense cap llit,

com la bandera endins la mar,

aquelles coses que el vent abandonà.

No soc jo, no,

és el gest si et dic adéu

i amb la mà aquest gest sincer

és l’esperpent d’un buit desfigurat.

I més tard somrius,

em desitjares sort i a penes,

com la lliçó mal apresa,

comencí a mirar, sempre a les fosques.

No era jo. Ni tampoc tu.

Allò que el fracàs ens dibuixava

fou la pell a punt d’esclatar;

els versos, tu i jo en cada llavi.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

El desert que la clau cicatritza

TRAVESSAR el desert,

prendre l’aire

que l’infern escalfa,

i cercar els rastres

que et regalaran un dia més...

Llavors, a l’horitzó,

dibuixat bastament,

com l’esbós incomplet d’un infant,

aquelles formes, vagues, etèries.

L’esperança, finalment.

Així travessem, assedegats,

els dies convulsos i les nits ferotges.

Només el desig de l’harmonia

ens permetrà retrobar-nos. A l’espill,

el nostre millor retrat sempre són els altres.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

Elegia contra el buit

Ja has fet el tast       de les belles paraules

que et neguen el        fat i totes les formes,

cerques en va       mentre el temps et deformes

amb breu orgull       cosint les belles baules.

A dins del cos,       el balanç de les taules

on has escrit       els crits del teu dolor,

mestre de pors,       et vas nodrint les faules

que dins la nit       t’oferiran calor.

Has dit el no       a les finestres ertes

que, en navegar,       et duran molt més lluny.

Fràgils deserts       són els plors del futur.

Prega de nou       per ànimes incertes,

torna a xafar       llàgrimes amb els punys:

dins dels concerts       només fosca i conjur.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

No

no és no

i aquest no concreta la definició

de l’absurd

d’estimar-te si no m’estimes

de fer de tu cada desfeta

no

és tot el que m’aixeca

un colp el teu cos és buit

l’absència en tu és tot de vida

per això negant-te

puc engolir l’aire d’un glop

i fer fora el fred de les ombres

i allunyar pors d’un retrat teu

i sentir que cap ràbia m’encalçarà

i que en cada nou no

per fi sóc més lliure

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]