Dins del llibre Nòmada, Ed. Viena, 2004:

Experiència del nòmada

a Tomàs Segòvia

Res no és tan lluny com el que resta enrere,

estantís i molsós com un sarcòfag

de cronòmetres embenats i muts,

oblidat sota el rastell d’un cantó

que borda els carrers de papiroflèxia

urbanística i delimitada

d’una ciutat opaca i sorda i òrfena,

sense memòria ni present ni peixos

que pinten estrelles al cel i salms

en la veu i miralls en la mirada.

Cada dia plante tenda en ciutats

que són paranys de visc dolç però efímer,

diverses

            com són els teus llavis d’oli,

una sèquia de desigs enfebrats,

llibres i llibres lliures de cadenes,

el cel ras com el ventre d’un cetaci

blanc, argentat, prenyat de saviesa.

I en cada ciutat tu ets el nord i guia

mentre espere que el destí se n’adone,

de la meua existència, i em senyale

i m’atorgue un càrrec i em reconega.

Espere en l’evidència de l’abisme

que es nodreix de les mirades que dormen

ocultes i apagades al record

i em mire el cor i no hi trobe petja

sota la immensa arena que batega

erma i buida i foscament cega.

Res no evoque sense romandre nu

sota les cares dels vents dels set mars,

que són ciutats de boirines i sal,

i sé que res no deixe que perdure

en la densa memòria de la tribu

mentre carregue baguls de paraules

ancorades al fons de les butxaques

que són les gepes on dese els somnis

escrits amb llapis de veu indeleble.

Ja no sé en quin temps viatge pel món,

el camí es llança a l’esquena el futur

i espera que el passat guaite a trenc d’alba:

la dimensió del present és la goma

que evoca i perboca i disloca el temps

i res no es deixa datar en les cròniques

quotidianes de les pedres blanques

allà on els pergamins conten què som,

què hem estat i cap a on caminem.

Soc jo l’estranger en cada racó

o habite el món amb senyoriu i espasa?

És el vent el que m’ordena el camí

de cada dia, la jornada densa

i eixamplada que dura una tenda

en cada cega ciutat sense poble.

El vent,

           brúixola del cotó dels núvols,

m’indica la ruta entre els rostres muts,

sense lectura ni veu ni missatge,

i torna invisibles els rierols

per on he navegat, els camins francs

per on he creuat, els barrancs i cingles

per on he deixat escrites les frases

de la meua desbruixolada vida

que ara la pols del simun esborra.

El temps em bufa a la cara i em troba

amb una llengua estranya en el parlar

que enllumena indrets sempre en els afores

i en l’àgora dels comuns no es fa entendre

perquè

         diuen

                     va més enllà del so

i s’endinsa en la medul·la dels passos

i assumeix un repte contracorrent

i fa bandera pel coneixement.

De vegades em mire l’equipatge

i l’interrogue:

                          romandràs estès

per moltes llunes en aquest desert?

Les maletes no responen.

                                          Cap no

no em diu el nom de l’arenal on jac

ignorant entre argelagues de palla

morta com una foguera de corfes

de corall.

             Cap ni una sap si toca

descans sota les pintes datileres

que pentinen la sorra de l’oasi.

El llac té els ulls sense llum i m’expulsa

a cada cruïlla i d’això camine

fugint de la mirada seca i cega,

amortida per l’aspror de l’arena,

d’un destí que no afronta la presència

que li correspon, o es que tal vegada

no s’escriu amb mots el destí del nòmada

i vague pels oceans solcant la sorra,

errant de bitàcola i caravana.

Expòsit intermitent que no arrela

enlloc per molts anys que fixe la tenda

i arrossegue la condemna exiliat

d’un poble que m’environa i no em veu.

L’adéu és lleu sense llavis als hams

ni rius de cuixes que brollen focs dobles,

ni fruits saborosos amb pits de flaire

irisada i ardent, ni coves toves

on tota densitat del mascle clou.

Cerque la roca mare de llamborda

cisellada amb la data que m’espera

mentre escolte silent la marxa agònica

de les hores que s’ofeguen dallades

sota les dunes que suren opaques,

refractàries als somnis més ferms.

I mentre vaig d’ací allà comprove

que soc un nòmada immòbil i ert

que no s’ha bellugat ni un bri del lloc:

és el temps el que passa i res no pensa.

Estranger sense ciutat, sense poble,

passaré per la vida de puntetes

sense res que declare la presència

concèntrica i vertical dels voltors

que es barallen per les nostres despulles,

perquè he après que els camins són la terra

estesa que retalla els continents

i són els mars sembrats de naus de vímet

que gronxen les ones sobre l’escuma,

i,

a la fi,

             esdevé pols i paraules

que ensinistren el temps que ens ha de fondre.

Dins del llibre Metralla, Amirac, 2011:

Metralla
[selecció de haikus]

Escura dalles

l’ombra sense geniva.

S’estén la brama.

ɣ

Renou d’arbram

amb la ferida oberta,

pou d’ignomínia.

ɣ

Parracs i cendres,

gallardets d’una festa

de sol macabre.

ɣ

El paradís

para el banquet dels orfes

a la gebrada.

ɣ

Una cortina

amortalla els cadàvers.

S’obre el teló.

Dins del llibre Ànima mater, Unaria, 2023:

[Sobre el llençol...]

Sobre el llençols del teu llit

llig Berlin Alexanderplatz.

La misèria flueix paral·lela:

d’una banda,

la malaltia que et rosega l’alè

i et pessiga l’enteniment;

de l’altra,

la ciutat infesta pel miasmes

de la corrompuda degradació humana.

Sobre Berlín,

una vànova enfosqueix els fantasmes

però tu, mater admirabilis,

em salves,

et treus la màscara insistent de l’oxigen

i no em deixes avançar amb la lectura

del viatge al fons de la nit

d’un tal Franz Biberkopf,

extraordinari fill de puta.

Dins del llibre Perfums de Burma, en Ineludibles, La pajarita roja, 2018:

Machado a Birmània

Entre muntanyes,

s’escolta la salmòdia de l’alfabet

mentre el pollastre esgalla la vall despentinada

de palmeres, bambús i arbres mil·lenaris.

L’esforç exigent i rogenc de la muntanya

mulla les petjades cansades de l’ascensió

mentre el nord de la xicalla

ens estira cap a l’aldea desbatallada.

La canalla disciplinada de l’ètnia Ann

recita amb ritme de pagoda les beceroles d’un birmà

que no és pas la seua llengua.

En l’espill d’aquella escoleta de canyís,

sense finestres,

sense monotonia rere els cristalls absents,

de sobte, em veig de menut en lluita amb el castellà

—que no és la meua llengua

i que tant he estimat—,

i ho recorde com un joc empolsimat

que fa molt de temps que no em convoca.

El monsó fa estona que ha escampat

i la pluja no es fa present,

però canten igual, Antonio;

fins ací aplega la teua veu.

Myanmar-Birmània, 2017

Dins del llibre Milotxes d'Isfahan, en Ineludibles, La pajarita roja, 2019:

Nagshe Jahan

Els catxirulos encenen la nit d’Isfahan

quan la plaça és un viver

estès sobre l’herba cívica:

famílies, colles...

Alguna guitarra regalima notes a mitja veu

tot refilant els decibels de la prohibició

mentre els nadons s’abandonen a una son vigilada

entre atifells, carmanyoles i campingàs.

Milers d’iranians formiguegen

sota les milotxes que criden llibertat

amb rosaris de LED estesos als fils de la nit amical i parlera

i airegen la sentor resclosida

que encapota els cebots estantissos de les cúpules egosfèriques.

És mitjanit.

La plaça és un pastís amb fanals d’aniversari

i l’estany multiplica els cresols

que il·luminen conspiracions, enamoraments i viatges.

La plaça és un parèntesi que,

nit rere nit,

conjura la bava pudenta que enganxa la turgència despòtica dels turbants.

Dins del llibre Etiutòpia, en Irreductibles, Modernidad líquida, 2021:

Miratge en la Xina-Road

Travessem les valls de la misèria

amb el CD del Nissan Patrol ensordint-nos amb ABBA:

som un punyal amb finestres

que esgalla el fred amb el qual juga la canalla,

fuet en mà,

curant del ramat que s’imposa a la carretera.

Veig homes ja vells abans de la meitat del camí del Dant

que ens saluden i ens veuen com astronautes

des de les cases de pallús amb parracs

ignorants que avui ens hem dutxat i perfumat per anar a veure’ls.

Nosaltres

ni es posen plats als llavis flonjos

ni vivim en cabanes

ni cacem antílops

ni som cromos de cap col·lecció d’àlbum d’infància.

Fem processons a treballs que ens mengen el temps,

matem per plaer i per banderes

i ens donem a l’oci llarg-estesos com sargantanes.

La pluja intermitent no renta pas el miratge

de dos mons que es miren des de l’altra banda de l’espill d’Alícia.

Sonen Los Secretos i Gabinete Caligari,

sona l’Aserejé...

La música és un sabó de solfa que renta el perfum de la pobresa

i aixeca una muralla d’indecència.

Etiòpia, 2019

Dins del llibre Geòrgiques, Bromera, 2022:

arbratge

“Há mentiras que têm raízes mais fundes que a verdade”.

Raúl Brandão, Humus

hi ha arbres que usen l’hàbit de creure en déu

i ens miren des de la llunyania d’un verd perenne

i ens veuen com paràsits

als quals ens han de retre l’homenatge dels fruits i de l’ombra

tot creixent orgullosos per abraçar força nius

com neurones capil·lars que s’estiren cel enllà

però ens menteixen

no hi ha déu que ens empare

i som fantasmes a la deriva e un món que es transforma i ens vol fer fora

potser merescudament

som esclaus de la clepsidra que degolla

l’embranzida cega del progrés

i no veiem el jou que ens sotmet a arrossegar

un reguitzell de cadàvers que en diuen història

hi ha arbres que ens retenen arran de terra

que saben que el pitjor es passa en silenci

i ens tenen llàstima

ɣ

ecocidi

“La voz del huerto extendiéndose por entre los naranjos como un hilo de oro”.

V. Blasco Ibáñez, Entre naranjos

el boscatge rabassut del tarongerar

estén la verda obscuritat d’una ombra agrenca i fresca

afusellada per la metralla eucarística del sol

el creue amb compte de no perdre les ulleres

ni el barret de palla humil

i escolte el fil de veu de l’arbratge acomiadar-se

sap que es perdrà

tan aviat com la llengua que parle

condemnada a l’ecocidi

prompte no hi haurà collita

i la terra restarà muda

                                    com nosaltres

sense veu

trist és haver de viure per veure morir

la teua llengua

in hac lachrymarum valle