NAVARRO, NEL·LO
Bibliografia
Poesia.
Vint-i-una otes sobre la taula, Editorial Columna, 1977
Si sent la fressa de les plomes que neveguen, Editorial La Gavina, 1977
L’empremta dels ammonits, Brosquil Edicions, 2002
Xalet «Victoria», Editorial 3i4, 2006
Ophiusa, Ajuntament de Castelló de la Plana, 2006
L’exili de les libèl·lules, Ajuntament de Castelló de la Plana, 2014
Singladura incerta, Ajuntament de Nules, 2014
Antologia poètica
Dins del llibre Vint-i-una otes sobre la taula, Ed. Columna, 1977:
Purgatori
Infinites flors adoben els ametllers ara que ja ha passat
Sant Antoni. Flaires duídriques envaeixen les castelleres
més serrades, els malls on el llangardaix i la colobra es
preparen per a fer el seu espasmòdic streap-tease anual. Jo,
mentrestant, em permet el luxe de somniar perdut sobre
la cinglera un malson d’espècie en via d’extinció.
Dins del llibre Si sent la fressa de les plomes que neveguen, Ed. la Gavina, 1977:
La caixa dels estels
Si som fidels a l’atàvic
compromís
que segellaren la terra,
la pluja
i la rosada,
endevinarem
els secrets camins que
la geneta
ha teixit al si de la bardissa
i descobrirem els seus ulls
d’argentada llum
emboscats entre el brancam
més espés.
Dins del llibre L’empremta dels ammonits, Brosquil Edicions, 2002:
Reflexió
Sense penediments has desballestat
—suposes—
L’enginy covat que es nodria al ranci martirologi de l’adolescència.
Cap més ficció!
Ni una puta traça de ficció!
Llenç sense màcula cognoscible estès fins l’horitzó
Dels anys, de la
Mateixa vida.
Goses fer, fins i tot davant la concurrencia ampul·losa
Que adelera el
Desenllaç de la partida, un jurament assertori.
Cap més ficció!
Amb el clisímetre del seny mesures ara el sot, l’ampla
Clotada que es
Dibuixa entre els dubtes.
Quin bagatge abandones per sempre i quin te n’emportes?
Dins del llibre Xalet «Victoria», Ed. 3i4, 2006:
Gebre
VII
Diàleg
In vitro
VIII
Proposta
In pectore
VIV
Silenci
In vivo
Dins del llibre Ophiusa, Aj. de Castelló, 2006:
Peixos
Amb dits de tramontana dibuixes peixos.
Peixos de sucre i ulls insondables,
Pregons i apocalíptics,
Que malden per eixir
Del laberint del temps, tot posant en l’intent una passió desenfrenada;
Talment com la que posen les fulles de la Figuera per sobreviure
Ara que la primavera d’hivern
S’anuncia amb soroll de planetes i trencadissa
De llacades de terra fértil.
Dins del llibre L’exili de les libèl·lules, Aj. de Castelló, 2014:
La diàspora dels argonautes
Espiadimonis
sense papers
dibuixen enredats
auspicis
de banús i
tronada.
Aviat
s’asclaran els núvols
d’Europa
abatuts pels
arraps de sang i
les besades de magrana
de la tempesta.
Dins del llibre Singladura incerta, Aj. de Nules, 2014:
Amics poetes
Reconec
Que tinc uns quants amics i amigues poetes.
No en són molts.
Qautre… Cinc… Sis?
Són gent que vola milotxes, escriu salms, recol·lecta
Bolets, admira els ocells,
Practica parapent, pasta fang, fins i tot hi ha algún que pesca peixos…
Ells i elles se saben homes i dones
Amb els peus envescats al rall
De les metàfores del carrer
I busquen les seues dosis de consol
Sota l’estora de molsa
De boscos impossibles.
És aquesta una clàusula vital
Que els converteix en éssers reals,
Un gest que els retorna
El control dels àbacs de les paraules
I els aparta de les inútils autarquies
Dels somnis.
Jo, mirant de reüll
Per l’espitllera de la meua trinxera,
M’esforce per aprendre dels seus versos.
Poemes seus dins del projecte
Jardí
DIUS jardí i encara pronuncies el mot amb gust de prunes i magrana als llavis.
Et mires la molla dels dits i et sobta la humitat de les fulles de l’agret i l’herba-sana.
I clisses de reüll tot aquest temps que no ha pogut netejar-te
ni la terra enganxada a les ungles, ni el fang rogenc de les botes,
ni el greix de la cadena de la bicicleta als camals dels pantalons.
Dius jardí i, mentre somrius enyoradís, el mot sublim
et transporta al plany de merles de carbó emboscades al gesmiler.
i als miols dels gats que tallaven quirúrgicament el vel subtil de la fosca.
Jardí, dius, i torsimany recites versos. Vas llegint-los a pas de caragol mentre
gusteges les síl·labes escrites a la pell d’aigua de la séquia de l’existència.
I és ara, tot just quan ja comences a sentir-te pres del naufragi dels anys,
que la memòria de l’olor del codonyat al rebost i la fortor del fum a la cuina
et fan albirar sòlides primaveres d’hivern.
I és en aquest present, tan cruelment inapel·lable, que el soroll a la butxaca
d’un grapat de monedes i un joc de claus et transporta a aquella casa,
la porta de la qual mai no podràs ja obrir.
I dius, tossut, jardí. I retornes per un instant a la pregona llar d’una pàtria perduda.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
[Una penyora...]
UNA penyora, feta de basarda i sutja, sap com furgar per les escletxes i els atzucacs de l’ànima. Adona’t. Basteixen l’estigma indesitjable de la gelosia mil tempestes de sang i suor. Adona’t. Travessen les temples teranyines teixides d’orgull, acaronades amb un delit que és còmplice i escatològicament covard. Adona’t. La raó es rovella, es meteoritza sota la pluja de l’ira i tramunta els sentits. Adona’t. La llum se’n fuig i ja no és llum, la teua llum, la seua llum, la llum que es nostra. Adona’t. La suposada rebel·lia és senyal indeleble de covardia. Adona’t. La força no és força quan ultrapassa l’invisible tel de la dignitat. Adona’t. Al tacte dels llavis i els dits la pell ha de ser lliure, absolutament lliure de càrregues, màcules, tatuatges i cicatrius de propietat. Adona’t.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]