Del poemari Antologia, Ed. Moll, 1978:

1

L’arbre està escrit en signes

de sonoritat metàl·lica.

Reposa sobre la terra

cansada, morta, esporàdica...

L’oratge i la flor s’uneixen

a l’escena d’antesala.

Les muntanyes ornamenten

un foc que les animava.

Sol, l’arbre lluita i fort

una batalla acabada,

mentre que al vent agonitza...

la flor, taquigrafiada.

ɣ

5

La flor tancada

fora la gàbia,

mentre l’ocell

creix en el test.

 ɣ

22

A Francesc Casasnovas

Un dia els poetes se suïcidaren.

(No era una Ordre Superior).

Un dia els seus cossos romangueren

eternament condemnats,

amarats del verí dels altres

o penjats com a pèndols.

Ningú no se’n temé. Tot seguí igual.

Milions de cadàvers poblaren la terra!

Sols els corbs s’acostaren als místics

per aprofitar els ossos inútils.

Alguns ho celebraren amb xampany.

Altres seguiren el camí dels negocis.

I molts... ni se n’adonaren.

No havia passat res.

Quedaven muntanyes de carn cremada.

Un dia els poetes se suïcidaren.

Com a flors adornaren les ciutats mortes.

Tot seguí igual. Ningú no se’n temé.

I els corbs aprofitaren els ossos.

Sols en quedaren paraules.

Del poemari Aplec de distàncies, Ed. Moll, 1981:

Les paraules

“hazlas, poeta,

haz que se traguen todas sus palabras.”

Octavio PAZ

“Hasta el fondo del coche tendrá aurora.”

Jorge GUILLÉN

Algun demà s’obriran les grans paraules.

(Aquestes no: unes altres.)

Seran de raïm, de festa, d’aurora...

(Les roses, fins i tot,

tendran nom de més bellesa.)

S’alçaran altíssimes

en els miralls de casa,

com altars magnífics

on ballarà l’home.

Del poemari Llibre de la selva i altres poemes, Tià de Sa Real, 1983:

1

(La llei de la jungla)

Si em neg en un vas d’aigua

o em perd en la boscúria,

no vindran hipopòtams

ni ximpanzés de goma

a salvar-me de la mort.

Els caragols banyuts,

aliens, d’altre món,

seguiran fent carreres

si m’ofec en eixa selva

d’homes i mots estranys.

VI

(Cant dels elefants)

Balenes d’estepa,

elefants naïfs,

ompliu de raresa

la casa de feres.

Per bons us exploten

els indis mesquins.

De fers caçadors

anglesos, fugiu!

Joguines d’estopa,

estàtues de gris,

no sempre el peix gran

es menja el petit.

VI

Tot és llaurar en l’arena,

seure i guaitar amb alè llarg

que els dies passin: res

no creix, si no és la secada.

Mentrestant, per fi i decret,

cal suportar els auguris aspres

dels altres, tot declarant-los

una pau agressiva.

Sols resta el doldre fondo de l’ossada,

com un càstig sempre injust i diví.

VIII

¿Qui em té fermat en pau de submarí,

com un colom al vol de l’aire esclau?

¿Qui m’ha tancat en tan pobre palau

o m’ha donat besada d’escorpí?

Com geni mag, que és pres en l’alambí,

no sé en el vers –sageta de babau–

dir què vull dir: ma boca com un trau

–travada està– qualcú la’m va cosir.

I els pensaments pasturen lliurement

en vall absent, talment un negre anyell

escapolit del ca, de cent en cent.

Soliu, escolt concerts d’orfe siurell

tocats davant un somni sense esment,

un fosc desig d’idíl·lic passerell.

Del poemari L’hort de la lluna., Tià de Sa Real, 1988:

II

No hi ha soldats: centaures de centúria

guaiten dormits les portes de la Nit.

No es pot estar despert al món del Somni:

nadiu estrany. Duanes del descans

sembren deserts, llençols d’hores en blanc.

Sirenes, mags i químics de sulfur

fugen del cel del poble emmurallat,

del mar sens fons. El sòtil de l’absurd

mai no serà trespol de la raó.

D’or i de sang només viuen els nans.

ɣ

V

Els fruits madurs són capses de sorpreses.

Un gra pot ser un ou d’estruç nocturn

i, del raïm, eixir-ne mil coloms;

són velles fonts, paranys de suïcides,

per descobrir la mar enmig de l’hort.

D’arbres penjats, planetes que contemplen

el sòl fet cel, la nit horitzontal.

S’amaga al fons un univers petit,

també interí l’exèrcit sanguinari

d’un líquid bosc espera dins l’esfera.

ɣ

VI

¡Camins d’esfinxs, barrau de saviesa

l’horitzó groc on neixen els centaures!

¡Tancau el pas amb foscos jeroglífics

i mots-creuats als més rars vianants!

El bosc dels mots serà dels sons l’incendi

i els vells costums com draps s’esqueixaran.

Al llac, el drac un monstre esdevindrà;

tots els gegants seran humiliats.

No hi haurà cau que oculti els habitants

del gran país captiu dels malvats nans.

ɣ

VIII

Versos tallats tenyeixen els clavells

del mot encès i enceten hemorràgies

els fils teixits del càntic mutilat.

¡Estrany país d’idees i de sons

mai no acordats! Els cucs broden poemes

dins els pinyols quan plouen els accents.

Els alts vaixells udolen en la nit

baixa entre els solcs: ignoren els estanys

on el meu cant és mac de torrentada,

blat enterrat en l’horta de la lluna.

ɣ

XII

Quins fruits més rars fa l’arbre de paraules!

D’un coit de mots prenyats amb blanc lunar

neixen llavors de llum i aigua indecisa.

Punxes de gel els dits claven al mar:

vesteix la pell nuesa de gallina.

La boca es fon com un rellotge elàstic

d’hores esclau. L’estel és el melic

del cel més sord en nit de pirotècnia.

Els ulls, lectors, són gots plens de formigues.

(No el penseu pas si sou de sal, estàtues.)

ɣ

XIII

Marceix la llum jardins del pleniluni:

els contrallums oculten la bellesa

pintada al fons d’un llenç de mil colors

o al cul de l’ull del més grotesc pintor.

Clivella el sol el laberint d’accents

de la tardor. Són jocs d’imants fressats

movent les mans, els arbres del silenci:

l’últim adéu al somni de les fulles.

Ombres i flashs assagen panorames,

bells decorats del drama de la Nit.

ɣ

IX

Quines victòries més foradades! Incapaces que cap arbre arreli en l’arena, de desferrar cap núvol estantís del seu cel de cartó, de fer cantar de felicitat les pedres de les mans... Tan sols copien siluetes, retalls i colors que no conformaran mai cap plenitud: són simples il·lusions de viatger perdut en un trajecte aliè, miratges presoners d’espills abandonats, busques dins els ulls de la raó... ¡Quines victòries tan foradades... i quin país més ple de llimacs!

ɣ

XVIII

Quadrilàter-Din A4: assaltes el no-res a cops de mot. La sang escriu arreu batzacs de l’enemic: empremtes fetes noms entre el cordam de la raó i mormes que provenen de la fosca. Nit i claror. Al capdavall, els raigs de tu dibuixen el camí espars de tots els mals, el laberint d’esquitxos que et porta a un cantó on ets estès, talment un vers final, K.O.

Del poemari El temps llençat al pou, Ed. Moll, 2004:

1

Caldrà ignorar que en la ciutat nocturna

només habiten els éssers feliços,

els que han deixat a casa aquell corcó

que tot el dia els rosegava els ossos

i, matemàtics, s’han lliurat al ritme

extern del ball, d’una conversa tènue

o a la bellesa de la nova llum.

D’esma, demà, llurs membres ensopits

retrobaran el buit d’haver viscut

màgics moments de falsos plenilunis.

ɣ

7

Els ulls més orbs no poden ser tan orfes

davant la pell que anhela una carícia,

un bes secret o el tacte caut i estès

arran d’un cos. ¿Quin deix de solitud

amara un gest o els plecs de la mirada?

¿Qui pot llegir les ratlles de la veu

o endevinar la balba ortografia

d’una altra set? Potser just un segon

dos esguards sols o dues pells que es rasen

troben la llum i es reconeixen nus.

ɣ

10

En un cos

aliat

amb el temps:

traïdor.

ɣ

18

L’estiu de 1998 s’observà que un forat negre

engolia una galàxia fa un milió d’anys.

Tot passat:

demà i ara

són no-res,

llum incerta.

ɣ

22

És a casa,

l’enemic:

a l’alcova

de la sang.

ɣ

27

Cercle: fracàs

de l’horitzó.

—¿No ho sap, l’anfós,

que viu tancada

la lluna plena?

ɣ

31

D’aquelles nits de passejar amb el pare i aquell ca blanc amb coa d’ensaïmada, que s’arraulia als peus de l’àvia, l’allunyen ja més de trenta anys. Dels tres, no en queda cap. Solars amb grills i dragons màgics són ara cases vulgars amb cotxes amuntegats. Sols ell és el mateix (i tampoc no és cert): éssers i llocs han canviat per sempre. Però tot viu encara en els seus ulls, mentre s’apaga a poc a poc com els records.

Del poemari Illa Crucis, Ed. Lleonard Muntaner, 2014:

[No té bellesa...]

No té bellesa

l’asfalt que dissenyaren

contra natura.

Trinxen la llengua

com esquincen la terra:

l’ànima ens maten.

Ens fan culpables

als nostres ulls mateixos

de ser nosaltres.

Fan de la vida

una autopista que àgil

a la fi ens mena.

Del poemari En subjuntiu, Govern Balear, 2009:

Google Earth

EI món s'ha fet petit: ara és en la pantalla

del teu ordinador, talment com si cabés

en una closca d'ou. D'un cap de l'orbe a l'altre

viatges en segons i com l'ocell aterres

on fa molts d'anys vas ser o a llocs on no aniràs.

Potser has tengut sort. Si haguessis nat més tard,

no hauries sabut mai que és bell creure en les illes

desertes i en perduts oasis entre dunes.

No hauries conegut països amagats

dels pobles arrogants del nostre món antic,

fenici i positiu, on regna la raó.

No hauries somniat amb llibres de viatges

fantàstics que d'esfinxs i d'unicorns parlaven.

Racons, aquests, del món que ara s'han esborrat

i han deixat pas només al retrat pur i exacte

de totes les ciutats —amb cases i edificis,

amb places i carrers—, els boscos i les platges,

els ports, els rius, els llacs, les altes serralades...

Si ens roben les quimeres, sencer nostre planeta

és sols un mapa estès de planes superfícies.

Som presos d'un arxiu: el món cap en un xip.