Poemes:

[Totes les meues dones...]

Totes les meues dones tenen cura de mi,

totes elles són dins de l’ombra que m’acompanya,

la somniadora, la temorosa, la que lluita,

la feble, la mestra, la passional, la tendra,

la malenconiosa, la criatura.

Totes elles, peixos d’un immens mar.

Totes les meues dones em tornen a parir

a cada trenc d’alba,

donant color i forma al meu ésser,

cadascuna acudeix en el moment adient

per recordar-me que no navegue sola.

Totes elles, mars d’una immensa terra.

Quan honre les seues presències,

tota jo em festege

i puc donar gràcies

d’estar immensament viva.

ɣ

[Terra, serem terra...]

Terra, serem terra

i llum i arbre i vent.

Les mans entrellaçades

parint carícies noves,

de nit, de matinada,

lluny del desencant i l’amargura.

Terra, serem terra

i foc i mar i cel.

Els cors esvalotats

bategant un ritme de sang nova,

arrelats a la pell i a la cintura,

lliures de la por i la mentida.

Serem terra i ho serem tot.

ɣ

[T'espere dins...]

T’espere dins, vine,

vaig preparant el banquet,

disposaré una taula amb lliris

i vessaré margarides sobre les estovalles,

li penjaré al sol espígol i romaní

i la teua cadira cobriré amb aroma de violetes.

Vine, que estic ací,

que t’espere dins,

compartirem somnis i pesars

abraçar la dona que plora,

vestir el xiquet d’ossos amb pa,

repartir riures al malalt,

retornar les dignitats robades,

rentar el negre dels rius,

fer costat als sense res.

Vine, vine, que estic ací.

Vine, que t’espere dins.

ɣ

[Tinc un somriure teu...]

Tinc un somriure teu,

ample,

que em besa tota la cara.

Tinc un somriure teu,

jove,

que em fa sentir festejada.

Tinc un somriure teu,

tendre,

que en veure’m plorar m’abraça.

Tinc el teu somriure a prop,

però tu...

tu, tan lluny de casa.

ɣ

[Recorreré...]

Recorreré el teu cos una vegada més

vorejant, sense envair els teus somnis,

deixant espai per al teu matí

amb ales lliures i esteses.

Lliscaré els meus dits lentament

entre un bosc de rínxols i sospirs,

estrenant carícia en cada corba

sobre el teu muscle i a l’ample de la teua esquena.

Besaré tot allò que no és meu,

ni ho va ser ahir, ni ho serà demà,

besades lleugeres, inevitables,

lleus besades, només besades.

ɣ

[Infinites onades...]

Infinites onades de transformació

suren entre les ruïnes del meu temple.

Cadascuna d’aqueixes ferides

que el pas de les hores

ha dibuixat a la meua pell

floreix i dóna el seu fruit.

I seguisc ací,

plantada,

com roure mil·lenari,

elàstica,

com jonc que s’inclina,

besa el sòl i ressorgeix.

I seguisc ací, com cendra

rescatada de l’incendi

de tots els meus sentits,

incandescent i viva,

bandejant el dolor

d’una vida sencera.

I seguisc ací,

edificant sobre el regal de les meues ruïnes,

alguna cosa semblat a la meua nova casa.

Infinites onades de transformació

floreixen i donen fruit.

ɣ

[És el meu germà...]

a Paco, el meu germà

És el meu germà

únic, insubstituïble,

la seua presència fidel

sempre ve amb mi.

Som còmplices de panxa i budells

de bressol i de calostre,

cadascú amb el seu credo

però branques d’una mateixa arrel.

Ell pot desfer muntanyes

quan jo tremole en la tempesta,

de cor tendre i generós

de carn fràgil i juganera.

Ell pot vore verds

on jo sols veig grisos,

i jo mar on ell divisa desert,

però tant me fa,

perquè encara sent jo lluna i ell sol

coneix totes les meues llàgrimes

i cadascun dels meus goigs.

És el meu germà

i no, no és perfecte,

ni falta que fa que ho siga.

ɣ

[Mon pare tenia...]

Al blau dels seus ulls

Mon pare tenia el mar als ulls,

quan de menuda el mirava

tot ell era immens, tot cel.

Rius blaus recorrien

les seues estimades mans,

amb una olor a tinta, a paper,

a lletres, a llum,

a soroll d’impremta.

Mon pare era un bon home

ple de defectes dels bons,

dels que té la gent com cal.

No va tindre llarga vida

i jo sols catorze anys

per a poder descobrir

que malgrat no fou perfecte

va ser pare i va ser bo.

Ens va deixar un febrer

amb un precipitat adéu

escàs, gelat, gris, dolent.

Parts de mi fan ressò

de la seua presència,

d’altres enyoren amb desig

el temps de les seues tendreses,

el temps de la seua xiqueta.

Mon pare tenia el mar als ulls,

aquell dia, l’últim,

quan el vaig vore,

al seu voltant tot era blanc,

molt blanc.

ɣ

Silencis

M ‘aprope al finestral dels teus ulls

amb passos tèrbols i porucs,

si creue el llindar que ens separa,

el terratrèmol del teu dolor

em sacsejarà l’ànima.

Mentre,

tu,

esperes

impassible.

Tots els silencis agres d’aquest món

bramen sense veu en les teues pupil·les,

hostes d’impotència, de tristesa infinita.

I jo vergonyosament domesticada

sols puc oferir-te la meua por.

ɣ

Elegies d'eros

II

Pecaminosos i orbs, els ulls se m'omplen

de nuesa sols pensant-te inundada

per l'embruix fecund d'aquesta enyorança.

I els silents llavis, ungits en lascívia,

passen a formar part indestriable

d'una existència de bells fulgors

inexistents i desgavells vençuts,

mai de mai més proclius a repetir-se.

Tant he volgut palpar les teves natges

i perdre'm erecte per l'infinit

abisme d'aquell goig inenarrable

que ja no puc pensar-te satisfeta

i meravellada, ni perllongar

el teu consol d'ingrata llunyania.

III

Aquell tan estremit rostre d'extrema

bellesa s'escola com un lleuger

somni entre els primers rojos i daurats

d'aquest crepuscle, obrint el dur camí

a l'emental i poc profitosa

vastitud d'un profundíssim neguit.

Com qui en un sospir passa del bé al mal,

com aquell clam que de sobte renega 

de la seva primigènia essència,

emmudint per sempre més, com qui copsa

de sobte tot el sentit d'un abstrús

i antic enigma, com l'intens verí

de l'odi inundant les múltiples venes

d'un cos desprovist de credos i orgull. 

VI

Cert és que t'he vist pels carrers onírics

de la nit, i pels carrerons del barri

antic de Ciutat t'he cercat plorós,

amb la lascívia intacta d'un faune.

T'he vist a tots els mostradors de tendes

de roba, i he entrat a les llibreries

per comprar la teva biografia.

També t'he vist fer de protagonista

a una pel·lícula de males pècores

i l'acomodador, molt emprenyat,

m'ha tret del cine quan he començat

a cridar-te. T'he vist, avui matí,

nítida per moments, dins el mirall:

la meva veu ha estat el teu silenci.

ɣ

La immortalitat

II

PRETENDENTS D'AFRODITA

Tots els Déus, Afrodita, davant l'encís

de la teva bellesa, caigueren rendits als teus peus.

Posidó t'oferí el seu regne marítim: una gruta

de tresors inabastables als ulls, el misteri de l'aigua...

Enfurí la mar per demostrar-te la grandària

del seu poder i amb la fitora argentada t'assenyalà

l'horitzó indefinit del seu vastíssim domini. 

Hermes volia mostrar-te els llocs més exòtics

del món, la tonalitat variable dels cors i les pells

dels colors més estranys i perversos, els diferents

noms de les coses i les diverses maneres de pregar,

les melodies més embriagadores i els cants

d'amor dels poetes. Volia portar-te en el seu carro

d'or i meravellar-te amb les càlides nits de ports

perduts al bell mig de la fosca i el desig,

assaciar-te amb fruits saborosos de frondoses

selves i boscs habitats per centaures...

Apol·lo et cantà una preciosa cançó d'amor

amb la veu dolça i l'esguard complaent

i freturós, prometent-te goig i luxúria sempiterns.

I jo, pobre de mi, vull temptar-te amb poca

cosa més que aquests ulls èpics que narren

la glòria d'una esma ablanida, unes mans de fang

de tant donar forma als renecs de la infàmia

i l'enfurida resta del cor que encara lluita

per redimir-se de l'evanescent passat. 

ɣ

Postal de l'institut

Queden molt lluny la Mort de Déu i Nietzsche.

Queda molt lluny la il·lusió de creure’m invencible,

creure’m fugisser dels anys i dels rostres ferits,

talment virons devorant el damnatge de l’odi

o la cal·ligrafia turbulenta d’aquest precís instant.

Queda tot el no-res del teu ubèrrim adéu.

La protesta enfurida d’una pell erma

i la penetrant voracitat d’un voraç silenci

que pels segles dels segles he d’adorar

amb l’estigma de dogmes pagans i apòcrifs.

Queda el fulgor d’aquelles mans enllaçades

sota el vestigi rònec d’una filosofia aperduada

en la reincident neciesa d’encalçar el vent.

Queda el meu sacrifici pel teu record.