MÀNYEZ, IMMA
Bibliografia
Poesia.
Totes les meues dones, Edicions 96, 2017
Versos, somnis, barri, coautora amb Maria Montes
Antologia poètica
Poemes:
[Totes les meues dones...]
Totes les meues dones tenen cura de mi,
totes elles són dins de l’ombra que m’acompanya,
la somniadora, la temorosa, la que lluita,
la feble, la mestra, la passional, la tendra,
la malenconiosa, la criatura.
Totes elles, peixos d’un immens mar.
Totes les meues dones em tornen a parir
a cada trenc d’alba,
donant color i forma al meu ésser,
cadascuna acudeix en el moment adient
per recordar-me que no navegue sola.
Totes elles, mars d’una immensa terra.
Quan honre les seues presències,
tota jo em festege
i puc donar gràcies
d’estar immensament viva.
ɣ
[Terra, serem terra...]
Terra, serem terra
i llum i arbre i vent.
Les mans entrellaçades
parint carícies noves,
de nit, de matinada,
lluny del desencant i l’amargura.
Terra, serem terra
i foc i mar i cel.
Els cors esvalotats
bategant un ritme de sang nova,
arrelats a la pell i a la cintura,
lliures de la por i la mentida.
Serem terra i ho serem tot.
ɣ
[T'espere dins...]
T’espere dins, vine,
vaig preparant el banquet,
disposaré una taula amb lliris
i vessaré margarides sobre les estovalles,
li penjaré al sol espígol i romaní
i la teua cadira cobriré amb aroma de violetes.
Vine, que estic ací,
que t’espere dins,
compartirem somnis i pesars
abraçar la dona que plora,
vestir el xiquet d’ossos amb pa,
repartir riures al malalt,
retornar les dignitats robades,
rentar el negre dels rius,
fer costat als sense res.
Vine, vine, que estic ací.
Vine, que t’espere dins.
ɣ
[Tinc un somriure teu...]
Tinc un somriure teu,
ample,
que em besa tota la cara.
Tinc un somriure teu,
jove,
que em fa sentir festejada.
Tinc un somriure teu,
tendre,
que en veure’m plorar m’abraça.
Tinc el teu somriure a prop,
però tu...
tu, tan lluny de casa.
ɣ
[Recorreré...]
Recorreré el teu cos una vegada més
vorejant, sense envair els teus somnis,
deixant espai per al teu matí
amb ales lliures i esteses.
Lliscaré els meus dits lentament
entre un bosc de rínxols i sospirs,
estrenant carícia en cada corba
sobre el teu muscle i a l’ample de la teua esquena.
Besaré tot allò que no és meu,
ni ho va ser ahir, ni ho serà demà,
besades lleugeres, inevitables,
lleus besades, només besades.
ɣ
[Infinites onades...]
Infinites onades de transformació
suren entre les ruïnes del meu temple.
Cadascuna d’aqueixes ferides
que el pas de les hores
ha dibuixat a la meua pell
floreix i dóna el seu fruit.
I seguisc ací,
plantada,
com roure mil·lenari,
elàstica,
com jonc que s’inclina,
besa el sòl i ressorgeix.
I seguisc ací, com cendra
rescatada de l’incendi
de tots els meus sentits,
incandescent i viva,
bandejant el dolor
d’una vida sencera.
I seguisc ací,
edificant sobre el regal de les meues ruïnes,
alguna cosa semblat a la meua nova casa.
Infinites onades de transformació
floreixen i donen fruit.
ɣ
[És el meu germà...]
a Paco, el meu germà
És el meu germà
únic, insubstituïble,
la seua presència fidel
sempre ve amb mi.
Som còmplices de panxa i budells
de bressol i de calostre,
cadascú amb el seu credo
però branques d’una mateixa arrel.
Ell pot desfer muntanyes
quan jo tremole en la tempesta,
de cor tendre i generós
de carn fràgil i juganera.
Ell pot vore verds
on jo sols veig grisos,
i jo mar on ell divisa desert,
però tant me fa,
perquè encara sent jo lluna i ell sol
coneix totes les meues llàgrimes
i cadascun dels meus goigs.
És el meu germà
i no, no és perfecte,
ni falta que fa que ho siga.
ɣ
[Mon pare tenia...]
Al blau dels seus ulls
Mon pare tenia el mar als ulls,
quan de menuda el mirava
tot ell era immens, tot cel.
Rius blaus recorrien
les seues estimades mans,
amb una olor a tinta, a paper,
a lletres, a llum,
a soroll d’impremta.
Mon pare era un bon home
ple de defectes dels bons,
dels que té la gent com cal.
No va tindre llarga vida
i jo sols catorze anys
per a poder descobrir
que malgrat no fou perfecte
va ser pare i va ser bo.
Ens va deixar un febrer
amb un precipitat adéu
escàs, gelat, gris, dolent.
Parts de mi fan ressò
de la seua presència,
d’altres enyoren amb desig
el temps de les seues tendreses,
el temps de la seua xiqueta.
Mon pare tenia el mar als ulls,
aquell dia, l’últim,
quan el vaig vore,
al seu voltant tot era blanc,
molt blanc.
ɣ
Silencis
M ‘aprope al finestral dels teus ulls
amb passos tèrbols i porucs,
si creue el llindar que ens separa,
el terratrèmol del teu dolor
em sacsejarà l’ànima.
Mentre,
tu,
esperes
impassible.
Tots els silencis agres d’aquest món
bramen sense veu en les teues pupil·les,
hostes d’impotència, de tristesa infinita.
I jo vergonyosament domesticada
sols puc oferir-te la meua por.
ɣ
Elegies d'eros
II
Pecaminosos i orbs, els ulls se m'omplen
de nuesa sols pensant-te inundada
per l'embruix fecund d'aquesta enyorança.
I els silents llavis, ungits en lascívia,
passen a formar part indestriable
d'una existència de bells fulgors
inexistents i desgavells vençuts,
mai de mai més proclius a repetir-se.
Tant he volgut palpar les teves natges
i perdre'm erecte per l'infinit
abisme d'aquell goig inenarrable
que ja no puc pensar-te satisfeta
i meravellada, ni perllongar
el teu consol d'ingrata llunyania.
III
Aquell tan estremit rostre d'extrema
bellesa s'escola com un lleuger
somni entre els primers rojos i daurats
d'aquest crepuscle, obrint el dur camí
a l'emental i poc profitosa
vastitud d'un profundíssim neguit.
Com qui en un sospir passa del bé al mal,
com aquell clam que de sobte renega
de la seva primigènia essència,
emmudint per sempre més, com qui copsa
de sobte tot el sentit d'un abstrús
i antic enigma, com l'intens verí
de l'odi inundant les múltiples venes
d'un cos desprovist de credos i orgull.
VI
Cert és que t'he vist pels carrers onírics
de la nit, i pels carrerons del barri
antic de Ciutat t'he cercat plorós,
amb la lascívia intacta d'un faune.
T'he vist a tots els mostradors de tendes
de roba, i he entrat a les llibreries
per comprar la teva biografia.
També t'he vist fer de protagonista
a una pel·lícula de males pècores
i l'acomodador, molt emprenyat,
m'ha tret del cine quan he començat
a cridar-te. T'he vist, avui matí,
nítida per moments, dins el mirall:
la meva veu ha estat el teu silenci.
ɣ
La immortalitat
II
PRETENDENTS D'AFRODITA
Tots els Déus, Afrodita, davant l'encís
de la teva bellesa, caigueren rendits als teus peus.
Posidó t'oferí el seu regne marítim: una gruta
de tresors inabastables als ulls, el misteri de l'aigua...
Enfurí la mar per demostrar-te la grandària
del seu poder i amb la fitora argentada t'assenyalà
l'horitzó indefinit del seu vastíssim domini.
Hermes volia mostrar-te els llocs més exòtics
del món, la tonalitat variable dels cors i les pells
dels colors més estranys i perversos, els diferents
noms de les coses i les diverses maneres de pregar,
les melodies més embriagadores i els cants
d'amor dels poetes. Volia portar-te en el seu carro
d'or i meravellar-te amb les càlides nits de ports
perduts al bell mig de la fosca i el desig,
assaciar-te amb fruits saborosos de frondoses
selves i boscs habitats per centaures...
Apol·lo et cantà una preciosa cançó d'amor
amb la veu dolça i l'esguard complaent
i freturós, prometent-te goig i luxúria sempiterns.
I jo, pobre de mi, vull temptar-te amb poca
cosa més que aquests ulls èpics que narren
la glòria d'una esma ablanida, unes mans de fang
de tant donar forma als renecs de la infàmia
i l'enfurida resta del cor que encara lluita
per redimir-se de l'evanescent passat.
ɣ
Postal de l'institut
Queden molt lluny la Mort de Déu i Nietzsche.
Queda molt lluny la il·lusió de creure’m invencible,
creure’m fugisser dels anys i dels rostres ferits,
talment virons devorant el damnatge de l’odi
o la cal·ligrafia turbulenta d’aquest precís instant.
Queda tot el no-res del teu ubèrrim adéu.
La protesta enfurida d’una pell erma
i la penetrant voracitat d’un voraç silenci
que pels segles dels segles he d’adorar
amb l’estigma de dogmes pagans i apòcrifs.
Queda el fulgor d’aquelles mans enllaçades
sota el vestigi rònec d’una filosofia aperduada
en la reincident neciesa d’encalçar el vent.
Queda el meu sacrifici pel teu record.
Poemes seus dins del projecte
[El poema té una casa...]
EL poema té una casa
plena de llum i foscor,
paraules xuclant ferides
farcides de dol i enyor,
versos que obrin les gàbies
i fan volar els anhels,
lletres que, esvalotades,
busquen la pau confiada
entre la joia i el plor.
Eixa casa té una porta
que ens convida
a entrar i eixir,
a poder ser sol i lluna,
a fer camí d’esperança
i tornar a començar.
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
[Recorde...]
Recorde un dissabte del mes d’Abril,
vam entrar al bar nou de la Xicalla,
anàvem a tastar un bon pernil,
de la platja fresqueta la morralla.
Ben asseguts al voltant de la taula
assaborírem menjars i bon vi,
parlava sense treva l’Agustí
després del cremaet i la cassalla.
Passaren tantes hores del rellotge,
es varen fer les dotze en un bufit,
rialles, mistela i algun acudit.
Era un bon temps d’esbarjo i d’alegria,
temps de viure al carrer, temps de nits dolces,
fragàncies i espines, temps de roses.
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]
[Reflectida al mirall...]
Reflectida al mirall hi ha una dona,
ulls de gasela espantada
i llavis de somrís trencat.
El seu pit és una cova
on pot guarir-se dels llops.
Mans de cartró i porcellana
que apedacen el dolor.
Em costa mirar-la.
Hi ha tanta foscor!
La sent tan a prop!
La visc tan endins!
Em costa mirar-la.
Em recorda a mi.
[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]