Del poemari Navilis silents:

Incendi

Contemple desolat

el que queda del naufragi,

el fumejant lament

del meu enderrocat paisatge.

Insospitada imatge

d’arbres mil·lenaris,

abatuts germans

entre devoradores flames.

Desolador lament

de fustes abrasides,

plany clamorós

de branques despullades.

Indiferent, el foc saquejador

segueix el cec itinerari

evaporant la saba mineral,

deixant un rastre

de cendres homici

Quanta bellesa des.

vegetal,

quant devastat prodigi,

desconcertant absurd

de terres calcinades!

ɣ

La mar

M’he maridat amb tu

donzella cristal·lina

i t’he abraçat per a aprendre

l’antic vaivé de les escumes,

la dansa mil·lenària

que arrossega incansable

les pedres a les platges.

I ara no vull altre bressol

que el balanceig inquiet

de les teues onades,

els teus esquitxos humits

sobre la meua pell.

M´abandone altrament

als vents que t’acaronen,

al vol cerimonial

de les gavines,

al paradís dels blaus

on dormen antics déus.

Per sempre meua la mar,

amor inextingible.

Del poemari Llum de silencis:

Crònica

Sé prou que la claror

germina dins la fosca

Joan Vinyoli

Malmenada història,

memòria emmurallada

pel fred de les espases,

superba obscuritat d’insults,

despossessions,

colonització incessant,

provocacions, ultratges,

inútil sang derramada.

Malgrat tant de dolor,

s’albira el termini del silenci,

la recuperació inajornable.

Encara ens queden testimonis

perquè aquest poble infrangible

òmpliga a doll les velles àmfores.

ɣ

Somriu

Somriu,

somriu-me,

que quan em somrius

s´ompli el meu món de tu,

el temps és dolç,

s’il·lumina el dia

i nets apareixen els somnis.

Nous vents d’il·lusions

brillen plens de joia

al teu voltant.

S´esclata la llum

als teus llavis.

Quan em somrius

el meu cor

festeja la vida.

Del poemari Últimes llunes:

Ordre mundial

Tothom al seu lloc,

cadascú propietari universal

de l´escassa parcel·la

que delimita la petjada justa

dels seus peus sobre la Terra.

Tan iguals i tan distints!

Els banquers assetjant les butxaques,

els sacerdots al seu Olimp,

els governants mentint-se a sí mateix,

els militars jugant amb les vides alienes.

Tan iguals i tan distints!

Els treballadors, les bruixes,

les reines, els científics,

les models, els notaris,

els soldats, les mestres,

els malalts, les pobres,

les ministres, els presoners,

els botxins, els patricis,

les...

I els nens?

Ai, ai el nens!,

massa petits

per a ser protagonistes.

ɣ

Batecs de Nereu

Mirar la mar.

Aprendre de les ones la constància.

Beure el silenci,

la saviesa acumulada

a la fondària blava,

al ventre remot de la vida.

Seguir els infinits camins de l’aigua.

Del poemari Epitalami del Sol:

Calidoscopi

Al fons dels teus ulls es veu la mar,

pentagrames i abecedaris nous,

ignotes constel·lacions de magnòlies

i l’insòlit pleonasme de la llum.

A la teua mirada hi ha ocells,

pinars a trenc d’alba, blats,

fragments de lluna,

zèfirs de la Mediterrània

i candoroses rialles d’infant.

Del teu esguard brollen palmeres i llorers,

valls i cimeres, els estels de Miró,

peixos, astres, esperances i,

fins i tot, el que em queda per gaudir

de la claror del Sol i sobreviure.

ɣ

Diumenge

Despertar albirant als teus ulls

la veu de cristall que encén el sol,

gaudir del cant de les campanes

que triomfen al teu front.

Oir els primers sorolls quotidians

ignorant l’amenaça del temps,

l’escomesa diària, les derrotes,

i tot el que hi ha fora mur.

No tindre objectius ni fites,

ni vents, ni tempestes,

jaure just on naix la teua mirada

i refermar el nostre pacte de tendresa.

Burlar la soledat i lentament

tornar a aprendre la vida

amb l’única i suprema responsabilitat

d’esbullar-te delicadament els cabells.

Obrir els finestrals i celebrar

la festa de la llum

entreteixint paraules i besades.

Tenir tot un jorn al davant

per a aprendre l’alfabet de la pell

i amb dos cossos ser u.

Del poemari Escrit sobre les dunes:

Crepuscle

“La nua tarda,

que de la llum sortia

al mar i la muntanya”

Salvador Espriu

Es trenca el vespre i lentament

van desplomant-se els argentats

reflexos, les derrotades hores.

Somorta la llàntia incandescent

cansadament sucumbeix

entre les condormides aigües.

La mar immensa i solitària

a l’aire obscur estretament

s'abraça per a afrontar la nit.

El dia altra vegada s’evapora,

altra vegada es romp

derrotat en espurnes.

Ara sols queda el fràgil mormoleig,

la serenor silent d´un altre jorn vençut

per l’ocàs fugitiu que tomba somnolent.

ɣ

Exili

La fugaç bromera arriba

al llindar incert de la platja,

des de la barca escolte

l’alenar romput de les ones,

el cansat arrossec de les pedres.

S’acaba per fi la incertesa,

l’anhel de trobar una llum,

un far que em mene segur

cap a noves contrades.

Deixe en regions desolades

el fugitiu bagatge d’espelmes,

les tremoloses paraules de l’adeu.

Abandone per badalls inclements

el temps que travessa distàncies,

l’esquerp estimball de la dèria.

Ara he de marxar decidit

i nodrir de nou les artèries,

per a guanyar paratges anònims

i enfonsar el passat a les aigües.