Poemes:

El pecat original

Ningú, ningú no té culpa 

que algú s’hi jugue la vida 

per trobar una vida millor.

Ningú, ningú  no té culpa

si els altres s’ho han buscat;

sense papers,  no hi ha drets:

és la llei que ens han contat. 

Ningú, ningú  no té culpa 

si alguns naixen il·legals

o a l’escola no  aprenen

el valor de les fronteres.

Ningú, ningú  no té culpa

quan la policia actua

i restem tots ben callats

perquè  es guanyen el jornal. 

Ningú, ningú no té culpa 

si qui mana no vol fer

res per canviar el món;

són  governants governats

per les lleis del mercat. 

Ningú, ningú no té culpa 

si té la ment adormida

per  l’estat del benestar, 

la riquesa productiva. 

Ningú, ningú no té culpa

del món que la tele ensenya, 

si ja ens hem acostumat

a veure en negre la vida.

Ningú, ningú no té nom 

ni valor ni dignitat

si no té un carnet d’ideals. 

Ningú, ningú no té culpa 

de la culpa dels altres. 

Tots en som responsables!

NOTA:

Quan l’escrivia vaig pensar  que el primer pecat de la Bíblia no va ser la desobediència a la llei de Déu, perquè igual es tractava de la rebel·lia necessària  del fill contra el pare, sinó el fet de no assumir la pròpia responsabilitat.  La culpa  era  d’un Déu inflexible, o del dimoni disfressat de serp, o Eva temptadora, o Adam el pardal, o les màfies que trafiquen amb persones, o la culpa és del govern. Sempre, sempre la culpa és... dels altres.

ɣ

Elegia a Joan Fuster

Era tardor, un temps sense solatge

Joan Fuster

Des d’aquell últim estiu no començat

quantes tardors i manifestacions han passat

en aquest país sense rumb, que tu tenaç

volies redreçar? El teu pensament punyent

i àcid desvetllava consciències, mentre paries

fills d’intel·lectualitat bel·ligerant. Com matar

el corc de segles d’una societat que ha perdut el país

i només aspira a una política de les persones

que calla les reivindicacions nacionals?

Si no fas el país, altres el dibuixaran al seu gust.

I tu, amb somriure etrusc t’ho mires tot

rere la tanca del cementiri a Sueca,

el teu paradís immortal. Displicent

recites l’elegia a Rabelais i dius els noms

dels vells mestres il·lustrats: Montaigne, Voltaire...

i Albert Camus que també vol alçar el cap.

ɣ

Primavera d’hivern

Amb els colors de la tardor viatges 

amb els ulls dels altres i deixes caure 

els vestits d’estiu de nou per abraçar-te 

nua el cos  i mirar-te satisfeta. 

Minva la llum del dia per recordar-te 

qui  n’és l’eix en la claror canviant;  

la tardor no fa  els dies tristos, no,

ni dispersa la ment en enyorances.

La primavera d’hivern  desvetlla subtil

olors intenses, calfreds a la pell,

complicitats amb la nit que s’acosta...

El capvespre demana  mirades calmes

abans que l’hivern porte  el caliu d’abraçades 

tendres i l’alegria del dia que creix.

ɣ

El poble

El poble fa el seu camí com un fill 

que el trobes tan teu, i es fa gran, i el trobes tan estrany. 

És el teu poble,  perquè un dia el vas posseir, 

i donaves la cara per ell fent harca als pobles veïns.

El carrer ensenyava als xiquets com havien de ser; 

ara hi ha l’escola, i un campus universitari que s’ho menja tot. 

Són carrers i cases, veus que donen sentit als racons perduts. 

Camines i només trobes gent que ja no coneixes. 

I si hi resta algú després de tants anys, el veus fràgil 

com el temps que ha passat,  també per a tu.

És el teu poble perquè hi vas nàixer, hi vas créixer 

i te’n vas allunyar com un adolescent rebel.

Les cases antigues  que un dia desitjaves habitar 

són ara  casalots enrunats o residències d’estudiants.

Voldries trobar els fills dels fills,  aquell món de manies 

i afectes; la identitat com un univers protector.

Ser d’un poble menut vora barranc  ‒l’única geografia particular‒,

sense grans edificis ni grans espais,  que no apareix als mapes  

ni als llibres,  és l’únic l’orgull  que et permets.   

Allà cap protagonista és secundari:  «Al meu poble, 

els monuments van pel carrer», deies com una provocació. 

Perquè eres conscient  que rere cada individu 

hi cabria tota la literatura grega. Tragèdies 

i alegries viscudes  amb la naturalitat 

de qui en festes  ix al cantó de casa a veure  la processó 

i amb posat indiferent diu: «ací, mai no passa res de bo». 

Llavors, t’adones que el poble creix i es renova. 

I quan la gent forastera canvia de costums

i les festes ja no són la coentor ni el lluïment, 

‒que ara el món és més gran‒ t’entra l’enyor

d’un poble que, com la teua vida, ha passat de llarg

de les grans històries que s’escriuen als llibres. 

ɣ

El Monestir de la Valldigna

Com un arc de triomf el portal nou

dona pas a un jardí de murs enrunats. 

I abans d’anar més enllà

la font dels tritons recorda que 

l’aigua corre i s’escola com la fantasia

d’un paisatge evocat de monjos patris. 

Des de la torre solemne de l’abat

a vista d’ocell contemples  els edificis

refets que volen reviscolar

el prestigi d’un temps passat. 

En  aquest immens trencaclosques 

de pedres soltes i herbam sec

penses com serien els jardins fora 

dels claustres. Però tens la ment 

presonera encara del rèdit dels tarongers, 

versió casolana de l’hort verger 

dels monjos cistercencs primers. 

El sol fort més que la pietat 

t’empenyen a recloure’t  en l’hercúlia

església  de senzilla arquitectura 

cistercenca,  ara esponerós jardí 

barroc de frescos florals i cornises 

d’algeps acabats de restaurar.

Nàufrag  de tant de silenci caòtic

surts del recinte clos a la vall

de verds dels horts del voltant. 

Una mica més avant, on acaba el camí

com una vela blanca hi ha la mesquita

de la Xara  amb l’espadanya 

com bandera d’una ermita pirata. 

ɣ

La fillada d’Eneas

La mar s’ho engul tot, i sota el lluent tranquil

després de la tempesta, jauen les despulles

de morts sense nom que escapen del desesper:

fugir del foc per caure en les brases d’un motor roent.

Les cares d’espant no deien la por a la mort,

sinó la incertesa davant la casa de l’amo

dels bastons; perduts l’origen i la identitat,

perduda la condició que els ha mogut.

No són ja emigrants, immigrants, refugiats,

exiliats o perseguits; són només migrants,

pobres víctimes del vell  tràfic d’esclaus.  

Migrants com els rics de les multinacionals

que canvien  de país moguts per guerres fiscals.

Un cop més el llenguatge vol enganyar la mort.

ɣ

Tres haikus per a una vida 

Al caliu del temps,

la dona, com el rent, creix;

quin goig fer-te mare!

* * *

T'ho diu la lluna;

entre el blat del teu cos

brollen roselles.

* * *

Quan de la vida

en veus les coses bones,

morts tan despert!

ɣ

Epigrama

Exhaurides les espases de la paraula

què més queda sinó superar el conflicte

amb l’actitud afectuosa i ferma d’un Buda?

No convé en excés picar aigua en un morter.