[Casa és d'algú...]

CASA és d'algú, te'n recordes?

És una paraula bàsica,

      un símbol elemental

      un dret humà diuen les lleis;

però per a nosaltres no n'hi ha,

ens dediquem a habitar les dels altres.

Altres que construïren una aventura marítima

i voldríem viure a l'interior d'un gran vaixell

i que la nostra llar solcara per mars salades,

        una mar de records,

      sempre al meu cor,

que a la mar solament li falta una e per ser completa.

Altres que alçaren una escola de joncs a la selva

i allà ens adreçarem a ser mestres,

  ensenyar a qui vol saber de lletra,

  sempre al meu cor,

encendre cada dia una foguera que mai serà cendra.

I en la infinitud hi ha un punt

  que ben bé podria ser la nostra casa.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Sempre he procurat...]

(per a Lucía Biosca)

SEMPRE he procurat des de ben menuda i conscient

entendre el voltant i copsar una imatge sobtada,

d’inici no comprenia jo qüestió de rítmica i rimada;

quina cosa tan arcaica! Això no ho vull ni volent.

Les temàtiques, ahí sí, volen lliures totes soles

uns cops t’enamores, altres reps la mort com un March;

qui viu sa vida amb ull de poeta tot ho llença al mateix sac

i ni els més savis s’expliquen el misteri de les roses.

Ara ja no lluite contra els imprevistos, tinc l’aranya a favor,

tot se’m torna llum i fil, madeixa, randa, cotó i paraula,

les ancestres sense atur de ballar han fet bon conhort.

I si et sembla que aquestes humils catorze línies no tenen

rima, ni mesura, ni ritme és perquè no t’has parat a escoltar

les paraules que al matí una mare ha dedicat, tan tendres.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

I encara el blanc

EM volen asseguda

i amb eixa mirada de pardal a mig desplomar;

em volen a les cues,

fer-nos esperar és l’opció dels vencedors;

em volen mirant un cel electrònic

i no hi ha cap amiga, ahí a dins, ni hi ha la risa.

Caminar, el silenci i observar són les meues formes de rebel·lia.

I veure és començar a córrer,

fugir d’aquesta por que m ́ha fet d’escenari.

En acabar de pronunciar el monòleg que tancava la funció,

com cada nit em llevava el maquillatge, les malles i el coratge,

com cada nit eixia al carrer a oblidar Edgar Chías.

Juntava per rajola les puntetes dels peus : poder-me enfrontar al capità

i en veure’l tan desvalgut recordava les paraules del text: fugir d’aquesta por;

en tenia tanta amuntegada a les parpelles, al pols, a les aranyes,

llefiscosa , enganxosa com el visc, desalentadora, pesada.

No hi havia gens de contracultural en el seu silenci, solament el blanc

que en escarbar-lo deixava eixir més blanc encara.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]