Desfer camins

EN el record. la història ens compadeix,

entre les ombres del temps que estreny,

hi ha un llibre que conta l’imaginat,

les pàgines plenes de somnis teixits.

Idea genial tornar a enamorar-nos,

decorar amb nous colors el cartell,

dir al comiat, passeu-ho bé amb altre

que nosaltres som estrelles brillants.

[Des del meu plor...]

En el record, els sentiments són llenya forta

que apuntalen anhels d’enredrar,

un pensament sense clots ni fissures

on la rialla siga la melodia de la cançó.

Idea genial convidar-te a vindre a la mar

on diuen que la brisa narra secrets ancestrals

i l’horitzó t’espenta sempre a mirar clar,

no hi ha escapatòria, aquí comença la dansa.

[Des del meu plor...]

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

[Casa és d'algú...]

CASA és d'algú, te'n recordes?

És una paraula bàsica,

      un símbol elemental

      un dret humà diuen les lleis;

però per a nosaltres no n'hi ha,

ens dediquem a habitar les dels altres.

Altres que construïren una aventura marítima

i voldríem viure a l'interior d'un gran vaixell

i que la nostra llar solcara per mars salades,

        una mar de records,

      sempre al meu cor,

que a la mar solament li falta una e per ser completa.

Altres que alçaren una escola de joncs a la selva

i allà ens adreçarem a ser mestres,

  ensenyar a qui vol saber de lletra,

  sempre al meu cor,

encendre cada dia una foguera que mai serà cendra.

I en la infinitud hi ha un punt

  que ben bé podria ser la nostra casa.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]

[Sempre he procurat...]

(per a Lucía Biosca)

SEMPRE he procurat des de ben menuda i conscient

entendre el voltant i copsar una imatge sobtada,

d’inici no comprenia jo qüestió de rítmica i rimada;

quina cosa tan arcaica! Això no ho vull ni volent.

Les temàtiques, ahí sí, volen lliures totes soles

uns cops t’enamores, altres reps la mort com un March;

qui viu sa vida amb ull de poeta tot ho llença al mateix sac

i ni els més savis s’expliquen el misteri de les roses.

Ara ja no lluite contra els imprevistos, tinc l’aranya a favor,

tot se’m torna llum i fil, madeixa, randa, cotó i paraula,

les ancestres sense atur de ballar han fet bon conhort.

I si et sembla que aquestes humils catorze línies no tenen

rima, ni mesura, ni ritme és perquè no t’has parat a escoltar

les paraules que al matí una mare ha dedicat, tan tendres.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

I encara el blanc

EM volen asseguda

i amb eixa mirada de pardal a mig desplomar;

em volen a les cues,

fer-nos esperar és l’opció dels vencedors;

em volen mirant un cel electrònic

i no hi ha cap amiga, ahí a dins, ni hi ha la risa.

Caminar, el silenci i observar són les meues formes de rebel·lia.

I veure és començar a córrer,

fugir d’aquesta por que m ́ha fet d’escenari.

En acabar de pronunciar el monòleg que tancava la funció,

com cada nit em llevava el maquillatge, les malles i el coratge,

com cada nit eixia al carrer a oblidar Edgar Chías.

Juntava per rajola les puntetes dels peus : poder-me enfrontar al capità

i en veure’l tan desvalgut recordava les paraules del text: fugir d’aquesta por;

en tenia tanta amuntegada a les parpelles, al pols, a les aranyes,

llefiscosa , enganxosa com el visc, desalentadora, pesada.

No hi havia gens de contracultural en el seu silenci, solament el blanc

que en escarbar-lo deixava eixir més blanc encara.

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]