La casa del poema

COM els pardals al seu niu.

com m’escassejo jo si no hi estic.

Com l’hivern protegit que sent amb abric:

així el poema em dóna el recer i el caliu.

Com la tinta flueix i espurneja quan escric,

com dins els versos el batec és viu.

Com la perla amagada dins la petxina:

així latent dins el poema, llueixo.

El poema és una casa de molsa invisible,

un refugi de pau on, tranquil, desapareixo.

El poema és un foc serè, una llar encesa:

una cabana feta de música i imatges.

Deixeu-me doncs aquest oasi de dolcesa,

aquest parèntesi, aquest meravellós miratge.

Deixeu-me aixecar aquest mur transparent

on la llum s’irisa i, mot a mot, m’escalfa.

Sigui el poema un viu rellotge de paraules

on la vida canti i on s’aturi el temps.

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]