Dins del llibre Rere el finestrell:

[Davant fets que no entenc...]

Escric per destruir

la por que tenim

Davant fets que no entenc

jo no sé estar callat,

no vull ser del ramat.

Llavors deman, pretenc,

que el vers o sang que estenc

posseesqui fulgor

per destruir feixugor,

la por que teniu, tenc.

Perquè som caçadors

de tendríssims miratges,

de vespres plàcids, cabres

i llops, somiadors.

I no ens falten paisatges

però alguns són macabres.

ɣ

El poeta: un rebel

Sols les flors saben captar

la millor cançó de Déu.

Per’xò no pretenc el lleu

fum, sinó la veu que fa

rajar fonts, créixer el gra.

I cantar cançons de festa,

sí, de festa i no de sesta.

Han de néixer somnis, cors,

fer tornar albes les pors,

ja ha dormit massa la testa!

ɣ

[Lluitaré...]

Lluitaré com el lleó,

de la pell del caçador

em faré bell mocador.

No seré com el peó

ni tampoc com un eó.

Que vull ser el matador

de la serp, batallador,

d’Home gran vocació,

de la llum creació,

fer del vers cos amador.

ɣ

El finestrell

Arribam, amor de dos,

per calaixos ignorats.

Ningú sap com, si no fos

per desigs d’enamorats.

Per’xò som uns batallers

en aires de mil besades,

si voleu grans cavallers

de bells versos, abraçades.

I parlam de l’arribada,

dels lliris d’esguard novell,

de les mans de l’estimada,

és la mare el finestrell.

ɣ

Detalls

Maria del Mar

La teva falda,

jardí de Primavera,

el vent enlaira

i jo, sorprès, et mir,

crid al vent que t’estim!

ɣ

Arrel d'amor

Romanç del tintorer (A mon pare)

Renta que renta,

planxa que planxa,

passen les hores,

volen els dies.

Parla la dona,

juguen els nins

màniga curta

això a l’estiu.

Bull la caldera

roba al bullit,

fa de granera

net i polit.

Blanca jaqueta

posa les mans,

somriu el meu pare

guanya el jornal.

Renta que renta,

planxa que planxa,

bes que t’encalça,

l’aura t’enganxa.

ɣ

[Dol, flors, ciris...]

En memòria de Francesca Rigo

Dol, flors, ciris,

preguen cors,

planyen veus.

És l’absència

d’un sol cos

dolça estrella

que no arriba

a oblidar-se.

I jo et vull

present, viva

al record,

gegantina!

Dins del llibre Temps ressuscitat:

Impressions

Mar

udolant porcs.

Les

palmeres

semblen invisibles

que gemeguen de soledat.

Em fa una mica de mal el turmell dret –

Sols fosca i tempesta

i núvols grisos grisots

ennuvoladots.

El meu cos -castell-

plora

sense llàgrimes.

No

hi veig.

Mar udolant porcs.

ɣ

Temps

TEMPS

llosques de cigar

silenci

zero

univers

- El meu amor és un jardí de Margarides –

TEMPS

cavalls travessats per sols i ombres

TEMPS

agulles llançades a l’horitzó de la plenitud

TEMPS

dibuixos de núvols en fantasies de color.

ɣ

Imperfect man

Els meus versos com ocells són lliures.

Per morir, com ocells, hauran de ser afusellats.

*

No basta la tendresa per fer callar la meva fondària.

No basta la tendresa per ser persona.

No basta la tendresa per rebentar la pena.

No basta la tendresa per desinflar soledats.

*

Dissentesc de les flors de plàstic

però jo les compr.

Dissentesc de la follia de l’assassí

però jo estic foll.

Dissentesc de la màquina

però jo sóc un nombre.

ɣ

Florilegis

Una flor

una mare

a la Verge.

Estim la Rosa

com una cosa

del més enllà,

del no callar.

Perquè ella és

com el Sol, és

com el seny, fum,

suau perfum.

Així parlà

el meu mannà,

miracle en “Do”,

feliç maror.

*

Bell Tulipà

del vell cantar

deixà la fel

on l’arc en cel.

Un bell cantar

del ser parlà

vull ser color,

ser resplendor.

Però no sé

si el llum em ve,

em ve fotut

o bé golut.

ɣ

Temps ressuscitat

A Salvador Espriu

El cel em crida

i l’horitzó

serà la vida

bella cançó?

El núvol blanc

tapa claror

és un vell cranc

mort de temor.

I no tenc por

a la foscor

estim l’amor

gran lluïssor.

Però la nit

és una dalla

li don el pit

i no se calla.

*

El full en blanc, lament en blanc,

però la idea mar governa.

No el foc, ni cuc, ni baluerna,

perquè brollà la claror, sang.

Així, pujar la costa val

tallar misèries, agrors,

no és el mateix ésser pardal

o llest que sols nit o blavors.

I si pujar bé val la pena,

i si cantar bé val ronyons,

millor serà marxar pel Sena,

fer net miralls i mil tassons,

lluitar pel cor i la sirena,

sirena d’or en processons.

Dins del llibre De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien:

IV

Les barques s’engronsen,

dormen i fan dormir,

un amoret cau al Tàmesi –ales xopes,

els violins fan fioritures,

els moixos el vori-vou

i l’aigua pessigolles.

L’Arcàngel demana per ell,

l’amoret es fa pregar,

aleshores Sant Miquel l’estira d’una orella

i aquell, tot mullat i sense poder alçar el culet,

li fa un atxem, sense voler, en tota la cara.

Sant Miquel es passa la mà, es treu el bolet

i, rient, es posa l’amoret sobre les espatlles.

ɣ

Mar, ona, bes, lluna

A Maria del Mar

Del mar vingueres per ser meva,

amiga, dona i primavera,

tu per mi fores la quimera,

ona, bes, lluna, certa treva.

D’allò millor sé que ets hereva,

estrella, bona, juganera.

Em feia falta la sucrera,

al cor, al cos, a casa meva.

Tot m’ho donares –fet sublim–

la flor, rialles i tendreses,

la vida teva. Fil ben prim

i ho dic: un cúmul de grandeses,

de pau, de veus, i el mot estim

on tu ets clau, porta i pany, dolceses.

ɣ

[Diguem no...]

A Raimon

DIGUEM NO i siguem nosaltres

la carn de l’església, del vers i de l’oliva,

l’infant que mama del pit del mot i del dia

i líquids xucla de l’enllà i l’ara.

Donem al conformisme l’esquena

conreant la resurrecció de la intenció verda

i la col·lectiva antena de la transparència

cap a un germà de somni

on el paisatge sigui paisatge

i no pastís de lladre ni demà escanyat.

Dins del llibre Del mar que soc:

IV

L’hivern. La porta.

L’escalfor de la casa:

passes menudes.

*

Ells em dibuixen:

el petit tot ho besa,

el gran s’enfada.

*

Alba i quimera,

felicitat amiga,

galtes rosades.

*

Sobre les branques

de l’ara, els fills creixen.

Llençol i llunes.

ɣ

A un paraigües anomenat paraula

Per la paraula sóc i em sent i em veig i mor.

Per la paraula visc i creix i em pens d’un poble.

Quasi apagat, dormit, el “si” oblida l’ànsia,

poma, el peu, calitja de bolígraf, màgia.

Però el rellotge diu i mai calla, malalt

de temps col·lecciona cadàvers, la falç,

i dóna voltes, voltes i més voltes, gat

de ser per a no ser sinó hola!, absències.

Per la paraula sóc i em sent i em veig i mor.

La seva lluita neix d’una ànima plujosa,

tendrum i estopa, fembra que és llavor, coïtja.

ɣ

Lletra de colors en abstracció

Cada dia és un déu nou i desconegut,

sorpresa en el cantó del desig i de l’hora,

besada d’amagat, però en plena claror

de roig, mar en deliri. Cada dia és vers

que cal fonamentar amb ciments d’absurd verd

o caravanes grogues de set déus pallassos.

I no et parl d’arcs en cel ni de contes oberts

cap a l’olimp del blanc, més bé de naixements

mullats de crits i sang, romança del batec

encisant unions. Cada dia és un déu

i nosaltres, servents dels àngels, cambrers cecs.

Dins del llibre Joc i colors del viure:

[Darrera els nostres cognoms...]

Darrera els nostres cognoms, els Colors

cerquen albes per trobar-se

i allargar el Joc del Viure.

ɣ

[Tots els dijous del cel...]

Tots els dijous del cel en mans i cèsars

per escriure ramells que saben d’alba.

No es tracta de nuar grells que sols siguin

passatemps, centrosfera, oronelles.

Jo sé profetitzar vells, grans deliris:

mariners ofegats –remors de sal.

Tots els dijous del cel i els uf! de l’ésser

són, o pretenc que siguin, Món-esia.

ɣ

[Des de l'inici...]

Des de l’inici l’ésser és so

tup-tup tup-tup llumí del tro.

Incerts batecs amics de veus

que sembla enyoren clarors de creus.

I neix el món i amb ell la gent

canviar pot cucs per roser

o recollir penediment

i en lloc de fred plor al paper.

Tup-tup tup-tup l’ésser és so

des de l’inici llumí del tro.

ɣ

[Arcs en cel...]

Arcs en cel porta la Natura.

Ella, que ens parla, se sap sàvia

en l’esperar: calidoscòpica.

ɣ

[L'amor, tendresa...]

L’amor, tendresa. Del temps, esperança.

I les històries penetren, canten,

fan somiar i a vegades imanten

i deixen pòsit a la nostra estança.

Tu i jo som dos i potser la dubtança,

però també llar, vides que s’encanten

i Sol que creix, dies que s’ageganten.

Tu i jo som dos i per tant alternança,

mes fem somriures d’il·lusió rosa,

també ganyotes i salts de granota,

vivim en llar plena de llum desclosa

i fins i tot l’agredolça bubota

-canalla i verd- és pas, claror reclosa,

llavors dic sí, la terra m’és devota.