Reflexió de la llum

    Els sols projecten ombra. 

    Joan Brossa 

    Desar la llum com una tela antiga 

    amb el paper que calla en el calaix 

    i obrir la veda de paraules certes 

    entre panteres negres com un puny. 

    Cercar en el mapa de les mans 

    camins tenaços cap a llavis lents; 

    tocar la sal del cos i fer-ne ribes 

    on encallar les pors i els seus inferns. 

    Podrir la fosca i veremar-la tota, 

    batre el silenci a cops com l'animal 

    lligat al sac d'un sacrifici breu; 

    no tenir res, però pensar com Déu, 

    infondre aurores brunes als teus peus.

 ɣ

    T'he pensat com un trànsit: 

    riba emergent que emploma 

    la carn amb el ciment, 

    l'anhel de veure i veure't 

    en dunes de ciutat 

    damunt d'un llit 

    que emprima 

    les teles seduïdes 

    com el mirall d'un camp 

    nevat de primaveres. 

    T'he pensat com un àmbit 

    ateserat per rebre 

    el llevat i la sal 

    portats d'una altra terra. 

    T'he pensat com l'audàcia 

    justadora de l'au 

    filadora de l'aire 

    en un cercle tancat. 

    M'he vestit per pensar-te 

    en l'ombrívola cambra 

    com qui vol quietament 

    subornar el seu present 

    i fer-ne recordança.

    T'he pensat com la llum.

 ɣ

    Com un nanser lacònic 

    a qui el treball no venç 

    i fa créixer una nansa 

    fins a guardar-hi l'or 

    errívol de la lluna 

    quallada com un lacre; 

    així ensonyat pel mar, 

    faig créixer un llarg poema 

    on ensivello els dies 

    que cauen escatats 

    de tots els seus silencis 

    brillants i salabrosos. 

    I no m'empeny un far 

    ni la fatiga em mena: 

    com al nanser, la vida 

    em va xisclant la mort, 

    car he perfet els límits 

    des d'una sola riba.

ɣ

    La pell de la terra 

    i la pell de l'aigua,

    l'oreig dels segles segant-ne els ventres: 

    escuma i còdols sense infantaments. 

    Prendre la terra com una donzella;

    fingir el desig del pubis blanc de l'aigua, 

    encara fatigat de tantes entregues fugitives 

    o precipitades.

    Donar-se per l'escassa redempció d'un llarg aprenentatge:

    voler-la envelleix una mica. 

    La terra,

    tèbia com préssec, allarga dits d'arena i es desaprèn el cos, 

    enfondida en la volença d'un cansament desatès. 

    La pell de la terra 

    o la pell de l'aigua.

    El blanc és el color de la despossessió. 

(Del poemari Reflexió de la llum, Columna, 1999)

Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada

d'unes mateixes pedres que ara els donen

la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys

fa temps que inclinen cap als mars de l'herba

—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,

una filera de cassons i olles

mig bruts i tebis del darrer sopar

enganyen la certesa de trobar-se

d'aquella part del món encara vius.

(Del poemari Pou de glaç, Proa, 2002)

[Darrere el jo...]

Darrere el jo, litúrgies d'heura,

o els desajustaments d'una paret en blanc:

quadern dels dies,

el riu que en secret flueix

cap al mot universal; i els peixos

que sem moren sota una llum inútil.

ɣ

[Les mans filtren...]

Les mans filtren la fosca dels teus gorgs

al fang irresoluble de la carn:

no cal dir-nos l'atzar com un parany

perquè sabem que el món és injectable

només fins a un cert punt, després del qual,

tot rendiment pren forma d'amenaça.

Serà el desert l'anell on brillarà,

amb més intensitat, la llum vençuda

del llarg camí que porta a la memòria.

ɣ

A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l'envestida

de freds glaçats que em posen tots els dits

sobre el principi de les paraules. Cavo

per a tu, per descobrir-te

els ors que has intuït

en illes ensonyades de memòria. La nit

em cava els ulls, i jo cavo

amb els ulls

mentre m'estira la terra i els seus nòduls

de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans

buidats de plenitud present

i tu dorms, i jo cavo.

Demà, a punta de dia, d'aquest jardí desert,

en llevaràs les branques

i te'n faràs un arc.

ɣ

[Tendim a acomodar-nos...]

Tendim a acomodar-nos bruscament

sota un sol de quiròfan que ens vigila.

Voldríem l'univers segur en un claustre

rendible a la pregària que el tanca.

Massa sovint la sang d'un sol licor

vessa oferta en totes direccions:

l'estranyesa del vers que s'il·lumina

amb el blanc d'orfe de les servituds.

ɣ

[Dibuix de carn...]

Dibuix de carn, els dits

esgrafiant crepuscles.

Però en l'estança buida

una gerra de vidre

ocupa la nova transparència:

la fuga de l'amor que es precipita

en tot el que encerclem

allà on hi bat la neu.

ɣ

Selvàtica

És ara que recordo

un home vell cremant les fulles

al seu jardí d'hivern

amb un gest sense artifici

i lliure ja de les temptacions.

Nosaltres érem joves sense casa

i no enteníem l'exacta vespra d'aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:

obrir tota matèria de consciència

al braser ardent d'una extinció segura

sense témer-se del fred que la inaugura.

ɣ

[Nit en blanc...]

Nit en blanc: les paraules sostenen

la ficció del dia que se'n va.

Coneixeràs revolts de llargues carreteres

i esgotaràs l'angoixa amb la velocitat.

Ara, a casa, arriba el teu hivern.

Deixa que marxin les aus del teu coratge,

despulla't bruscament i abraça el cos

de la neu fosa que t'espera.

ɣ

Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra

des d'on una ciutat mossega el préssec

de la tarda. Podria ser París

però ara la nostàlgia no ve al cas:

la dona sent giscar gavines que envelleixen.

Ha abandonat el llibre que llegia

vençuda per la sal de soledats

que des del novè pis d'un vell hotel

escolta en veus de patis ja secrets.

I pensa recolzada a la finestra

què fa una dona en una habitació semblant.

Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa

el seu esguard més fosc.

(Del poemari Retrat en blanc, Moll, 2004)

7

Segueix rodant la sínia. Cap on? Explorarà els dits subtils del coriandre ara que el seu passar només transporta l'aire? No. Per a nosaltres no hi ha un minut primer, sols el procés de vèncer el càlcul de les albes resinades sobre el front dels nostres morts.

ɣ

8

Ara és l'aigua entre herbes fremides en un pubis sense edat. Ebrietats de novembre únic, ineficaç per a la solitud. Abandonaren eines no lluny d'aquí. A vegades, grups de nois s'aturen amb les motos i juguen a tallar-se les venes entre riures elèctrics. Les metzines s'enarcen ombrejant llurs cabelleres i s'enjonca la sang en les ribes.

ɣ

Cacera

Devoro amb la mudesa d'una ortiga

el dòcil animal de l'esperança.

L'engany del seu pelatge

em mou a ser-ne el caçador

servint-lo amb les paraules.

El prenc apregonat per fams antigues

i amb la tinta dibuixo els seus ulls,

que ja eren cecs.

ɣ

Gare Tolouse-Matabiau

Molt aviat, un lloc desavinent,

en hores rudes,

es pot tornar una llar. Un rellotge,

l'andana, unes vies,

un canal emboscat,

els constructors d'una gran biblioteca

a punt d'anar a esmorzar,

i, a la butxaca de l'abric,

entre menudes coses vostres,

els versos subratllats d'un llibre.

(Del poemari Molí encés, El Toro de Barro, 2005)

[Són molts i seran més...]

Són molts i seran més. Retines compulsives sobre la carn del mar, mans altes de sequoies de boscos on arrela la saba que fa créixer soledats persistents.

Cada paraula porta un mite travessat per bancs de peixos-arbre en un brèvol descens: el fermall que bombeja en el cor de l'únic home que encara sap que és viu.

ɣ

[Arrel rompuda...]

Arrel rompuda, encara t'incendies, després que a tu hem vingut. Cremall de la impaciència, inventes estructures fusibles de la nit, i fons la trencadissa d'ocells que ara ens depassa. Nosaltres, com estrelles, també estem fets de miques, però no brillem. Eventuals, les nostres veus són la flotilla que s'atura al flanc de l'alba.

ɣ

[Com un talaiot...]

Com un talaiot, t'espero al final de la platja. Jugues amb sorres terbolenques molt lluny de mi. Penso en les tines amollides d'olis antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo, hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d'engrunes.

ɣ

Finestra cega

Era el paratge, fins allà on la llum el concedia: la font d'aigua pudosa, els plàtans absoluts de la retina en tardes escolars, i els radis de les nostres bicicletes en el fang, urpant secrets d'una fortuna mai no expandida. Ignoràvem qui ens mirava darrera la finestra, i era la culpa la saba que ens traïa. No hi ha ocultacion més grans quan els anys ens depassen: he tornat per creure que tota aigua és benèfica. Cos antic que perpetues la teva putrefacció sense sentit. La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, fusellen l'esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses, trepitjo fulles seques, se m'ha fet nit.

ɣ

[La força de la poesia...]

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d'una terra innoble. Qui en resisteix l'expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d'erms abandonats? Arreu i enlloc instal·la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d'un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.

ɣ

Cementiri hebreu de Ferrara

Ignoren com de lluny hem entrevist la boscúria que assetja aquestes tombes, després d'una llarga pedalada en bicicleta, perquè volíem arribar-hi tal com ells, en dies més joiosos, ho haurien fet. Però de sobte, apressats per la percutora d'uns operaris, hem corregut fins al final del camí amagat per herbes altes. Enfosquits amb la pobresa que ens atorgava l'hora, hem caigut sobre la llosa encara per posar i el llimoner novell que no ens donava ombra. Murs laberíntics s'han aixecat invisibles per tancar el recer. Ja en silenci, hem tornat fins al primer cancell, evitant-los. Ara eren ells les discretes estàtues de la mort, menjant-se el pa sobre les làpides, sense gens ni mica de tristesa. Ens han mirat només, cobejosos d'un dinar escalfat en cuines massa obscures.

ɣ

Fira al Passeig

La boira damna avui la llum del jorn a la badia, com el grafit d'un llapis, la pàgina d'un llibre. Els banyistes, sense direcció, mandregen pel passeig. Inútil, la sorra humida s'enganxa als peus alats dels nens que salten i capgirellen als matalassos d'una modesta fira d'estiueig. El tres, el divuit, el quatre. Alguns infants han deixat de jugar i fan dringar les monedes a les butxaques. La vida sempre es bifurca al mateix punt, en la frontera perpetuada d'una desolada cursa de camells.

(Del poemari Baies, Proa, 2005)