La casa del poeta · La casa poeta

LA casa amb dos ulls obscurs per finestres

I una porta alta de fusta

que sempre em somriu

Com si fora l’olivera que plantí en la infantesa

I que cresqué miraculosament

d’una branca tallada a un arbre sense fi

Com una espasa àrab cap al cel d’Estepona ple d’estrelles i llàgrimes

Com un colom amb innombrables ales i laments

Per a ser, en uns pocs anys, més alt que jo.

La casa que vam perdre com una moneda

Junt amb els nostres cors

I la lluna plena entre dues palmeres.

La casa que tant plorà

Com una xiqueta i com el seu cadell

Quan n’eixim de l’ombra

Amb moltes maletes

I molts més comiats.

La casa que s’amaga a dins de la Muntanya amb línia

[de cel i de cocodril adormit

On el meu pare, de la mort, s’amaga en la seua tomba assolellada.

La casa on encara hi visc

En una línia paral·lela a la caravana de bucs

De Maria del Mar

I a les meues passejades d’abans.

La que m’espera quan estic cansada,

on mai sent que estic sola,

moltes vegades arribe esgotada

i m’oblide de dir-li hola.

La casa que queda més gran que el meu oblit.

La casa del poeta,

La casa poeta.1

{1. Suzanne Alaywan és una poeta libanesa que va residir a

Espanya, a Estepona, durant la seua infantesa fugint de la guerra

que patia el seu país. Encara que escriu tota la seua poesia en

àrab, perquè considera que la llengua és la seua pàtria, va decidir

escriure aquest poema en castellà com a record i homenatge,

perquè va ser la llengua de la seua infantesa a Andalusia.}

Traducció: Patricia Crespo

  Alfons Navarret

[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]