El calafatador

A Francesca Rosselló

ARA que les consignes del temps

mai no perdonen

és quan sorgeix de la ment

l’antic ofici, ara present,

de calafatador, a la teva exposició.

Ho fou el teu pare, amb el mall

per calafatar les barques.

Les juntes del silenci es desfermen,

quan la fusta canta al ritme del martell

i et ve de cop la seva veu,

que sorgeix del fons marí.

Torna a la memòria

el calafat Rosselló

(que Déu el tingui a la glòria):

posà la seva mà

entre la fusta, la terra i el mar,

la seva mà de creador!

[Dins del projecte del curs 2024-25, sobre Vicent Andrés Estellés: Cent d'Estellés]

Els dies d'or

ES queixa la humanitat

perquè no pot comprendre

el desequilibri

entre natura i cultura

entre ciència i religió

entre tecnologia i manufactura.

Es queixa perquè no pot entendre

per què plora la dona, el vell, la nena, el nen...

Agafa un llibre,

llança una pedra al mar,

destrossa el mite

de l'arribada lunar.

Es queixa la flor

perquè ve l'excavadora,

eixa que tothom adora

i engendra por.

I entre queixa i queixa

l'alegria engreixa els dies d'or.

[Dins del projecte del curs 2023-24, sobre la música en valencià: Caixa de música i paraules]

Quatre parets

ENTRE quatre parets fosques,

fredes de rancúnia pels records

de ser qui ens pensàrem que fórem

tenc un dolor estrany,

dins un nigul de boira

que ho tot envolta.

L’enyorança pels temps viscuts

es fon en mirades antigues

com ferides enemigues

que es tanquen contra el destí.

Cal rompre aquestes quatre parets,

esqueixar la dictadura

(eixa que encara dura)

i fa anys que ens corprèn.

Diguem tu si en tal estat

aquest dolor, (tot carrincló,

tot carrincló), no cal bescanviar-lo

per un raig de llibertat!

[Dins del projecte del curs 2022-23, dedicat a la casa del poeta]

Joia al cor

I SI et veig i somric i et sé feliç,

què serà de mi, sinó el fet ben viu

d’escriure que ser lliure és un riu

que brolla cada dia un nou matís.

Sigues així amb tot l’afany i glòria

d’existir com si fossis un sol bri

d’aire que s’apropa àgil a la fi

d’una vasta i ben rovellada escòria.

I si no és talment no m’agradarà

ser aquí, vora teu, ombra de Déu

que tot el que no és seu escombrarà.

Voldria també prendre’t el relleu

i saber, amic, qui et seguirà

amb fúria de foc al camafeu.

[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]

[Somni blau...]

ERES el peix que dubtava

davant l’ham volàtil

de l’altra por, una més pregona,

la de la intransigència.

Por que la teva pell

fós escata que llisca entre

la posidònia ferida,

mentre espera la picada

febril de l’escórpora.

Si la meva por venç,

caus en el parany;

si et mantens, colpeja

la mà fosca de la closca

del mascle d’erma intel·ligència,

l’esquiu, l’ignorant,

l’ànimal que sí existeix,

i envia’l a pondre.

La meva por a que t’esvares,

sota el puny puat

de la màscara ígnia i roent.

Fuig lluny, gira cua!

Abandona l’ham,

puja a l’om amb

una for-

ÇA

viole(N)ta, que l’envii a l’ultratomba.

Ara, passat un temps,

a la ràdio sona

NO MEANS NO:

“What about me? What about me?

Can I get in for free?”.

Ara sí que ho ets una dona lliure

lluny del temps que et deixà sense somriure.

La meva por és una alimara

que s’apaga, abrasada

per la mateixa por...que fuig, que acaba:

acabada!

[Dins del projecte del curs 2019-20, sobre la violència de gènere]

La cançó dels dubtes

I arribarà el final,

i, mirant enrere, les preguntes

Amparo Sancho

I ARRIBARÀ el final

i mirant enrere,

les preguntes:

Quins són els dubtes

d’aquesta vida terrenal?

On comença i on acaba

la ignorància universal?

Per què no hi ha més dones que governen

en aquesta part del món?

Per què la nostra república

és impossible?

Per què els cetacis

no respiren com abans?

Per què la tendresa

sols demana que m’abracis?

No saps mai quina serà

la darrera qüestió.

Tal vegada demanareu

pel futur que ens espera.

Quina és l’última i més digna veritat?

Per què hi ha fronteres

i també secrets d’Estat?

Per què esperen que tanquis

totes les possibilitats?

I si anem despistats,

les preguntes es cargolen

i volen per allà on volen

com engendres malcriats.

Per què la pau ja no és atractiva

com la diva dels governs?

I la justícia cega als inferns

és degollada pels humans?

Digueu-me, per què hi ha massa mites

que porten pites fins al Claper dels gegants?

I arribarà el final,

i si mirem cap envant,

les respostes.

[Dins del projecte del curs 2018-19, sobre poesia]